que durant l’any es llegeixen a la missa ni de les pregàries dels temps litúrgics.
20. Entre les formes que es troben en la tradició litúrgica quan no pot haver-hi missa és molt recomanable la celebració de la paraula de Déu,18 que pot completar-se oportunament amb la comunió eucarística. D’aquesta manera els fidels poden nodrir-se comunitàriament de la Paraula i del Cos del Crist. «Perquè escoltant la Paraula de Déu, reconeixen que les meravelles anunciades per la Paraula atenyen el seu cim en el misteri pasqual, el memorial del qual se celebra sacramentalment en la missa i del qual participen per la comunió».19 A més a més, en certes circumstàncies, pot haver-hi un lligam escaient entre la celebració del dia del Senyor i les celebracions de certs sagraments, i sobretot de sagramentals, segons les necessitats de cada comunitat.
21. Cal que els fidels s’adonin bé del caràcter supletori d’aquestes celebracions i no poden ser considerades com una solució òptima per a les noves dificultats o una concessió feta a la facilitat.20 Per tant, una reunió o assemblea d’aquesta mena mai no pot tenir lloc el diumenge en els indrets en què el mateix dia s’ha celebrat la missa o s’hi celebrarà, o bé ha estat celebrada el vespre del dia anterior, encara que sigui en una altra llengua; ni tampoc convé repetir l’assemblea.
22. S’ha d’evitar acuradament qualsevol confusió entre aquestes assemblees i la celebració eucarística. Aquestes reunions no han de treure, sinó més aviat augmentar-lo, el desig entre els fidels de participar en la celebració eucarística, i han de fer-los més disposats a participar-hi.
23. Els fidels han de comprendre que sense sacerdot no pot haver-hi sacrifici eucarístic i que la comunió eucarística que poden rebre en aquestes assemblees està íntimament connexa amb el sacrifici de la Missa. D’aquí que pot mostrar-se als fidels la necessitat de pregar «per tal que es multipliquin els administradors dels misteris de Déu i perseverin contínuament en el seu amor».21
24. Pertoca al bisbe diocesà, després de consultar el Consell Presbiteral, decidir si a la seva diòcesi hi ha d’haver regularment reunions dominicals sense celebració de l’Eucaristia i dictar normes corresponents no sols generals sinó també particulars, tenint en compte els llocs i les persones. Aquestes reunions, doncs, no s’han d’instituir sense la convocatòria del bisbe i el ministeri pastoral del rector.
25. «Una comunitat cristiana no pot formar-se si no té per arrel i eix la celebració de la santíssima Eucaristia».22 Per tant, abans que el bisbe decideixi que es facin assemblees dominicals sense celebració eucarística, a més de la consideració de l’estat de les parròquies (cf. núm. 5), cal examinar tant la possibilitat de recórrer a preveres, àdhuc religiosos que no tenen directament cura d’ànimes, com la freqüència de les Misses en les diverses parròquies i esglésies.23 Que hom observi la primacia de la celebració eucarística per damunt de les altres activitats pastorals, sobretot el diumenge.
26. El bisbe, ell mateix o a través d’una altra persona, instruirà amb una oportuna catequesi la comunitat diocesana sobre les causes que justifiquen aquesta provisió, tot mostrant-ne la gravetat i exhortant a la solidaritat i a la cooperació. Designarà un delegat o una comissió peculiar que vetlli per tal que les celebracions es facin com cal, i n’escollirà els promotors i també vetllarà perquè siguin instruïts convenientment. Però sempre procurant que diverses vegades l’any els fidels puguin participar en la celebració eucarística.
27. Pertoca als rectors informar el bisbe sobre l’oportunitat de fer aquestes celebracions en la seva demarcació, preparar-hi els fidels, visitar-los entre setmana, celebrar-los oportunament els sagraments, especialment la penitència. Així aquesta comunitat podrà fer la vivència que el diumenge s’aplega no «sense prevere» sinó només «en absència d’ell», o millor «tot esperant-lo».
28. Quan no pot haver-hi Missa, el rector procurarà que la sagrada comunió pugui ser distribuïda. Vetllarà també per tal que hi hagi celebració de l’Eucaristia al temps degut en cada comunitat. Les hòsties consagrades han de ser renovades sovint i guardades en lloc segur.
29. Els diaques, com a primers col·laboradors dels sacerdots, han de ser cridats a dirigir aquestes assemblees dominicals. Ja que, havent estat ordenats per a alimentar el poble de Déu i fer-lo créixer més i més, pertoca al diaca dirigir la pregària, proclamar l’Evangeli, fer l’homilia i distribuir l’Eucaristia.24
30. En absència tant del prevere com del diaca, el rector designarà els laics als quals serà confiada la cura de les celebracions, o sigui, la direcció de la pregària, el ministeri de la paraula i la distribució de la santa comunió. Triarà preferentment acòlits i lectors instituïts per al servei de l’altar i de la paraula de Déu. Si tampoc no n’hi ha, poden ser designats altres laics, homes i dones, que puguin exercir aquesta missió en virtut del baptisme i de la confirmació.25 Han de ser escollits ateses llurs qualitats de vida, que estiguin d’acord amb l’Evangeli, i que puguin ser ben rebuts pels fidels. La designació habitualment serà temporal, i cal manifestar-la públicament a la comunitat; per ells convé fer una pregaria a Déu en alguna celebració.26 El rector ha de procurar la formació adequada i continua d’aquests laics, i ha de preparar amb ells unes celebracions dignes (cf. c. III).
31. Els laics designats consideraran la missió confiada no com un honor sinó com un deure, i primordialment un servei envers els germans, sota l’autoritat del rector. Car llur missió no és pròpia sinó supletiva, ja que l’exerceixen «allà on ho aconselli la necessitat de l’Església i no hi hagi ministres».27
«Que facin únicament i tot allò que els pertoca per l’“ofici confiat”».28 Que exerceixin la seva missió amb una sincera i absoluta pietat i amb ordre, tal com escau a llur ofici i el poble de Déu amb dret els ho exigeix.29
32. Si un diumenge no pot haver-hi celebració de la paraula de Déu amb distribució de la sagrada comunió, és molt recomanable que els fidels «dediquin un temps a l’oració personalment o en família, o, si es oportú, en grups de famílies».30 En aquests casos, també poden ajudar-hi les transmissions radiotelevisives de les accions sagrades.
33. Cal tenir present sobretot la possibilitat de celebrar alguna part de la Litúrgia de les Hores, com ara les Laudes matinals o les Vespres, en la qual també poden ser inserides les lectures del diumenge que s’escau. Perquè quan «els fidels són convocats per a la Litúrgia de les Hores i s’apleguen en la unitat, unint els cors i les veus, manifesten l’Església que celebra el misteri del Crist».31 Al final d’una tal celebració pot ser distribuïda la comunió eucarística (cf. núm. 46).
34. «Als fidels particulars o a les comunitats que a causa de persecucions o per falta de sacerdots són privats de la celebració de la sagrada Eucaristia per un temps breu, o també llargament, no els falta de cap manera la gràcia del Redemptor. Si animats pel desig del sagrament i units en la pregària amb tota l’Església invoquen el Senyor i eleven a ell els seus cors, en virtut de l’Esperit Sant viuen en comunió amb l’Església, cos viu del Crist, i amb el Senyor mateix... i per consegüent reben els fruits del sagrament».32
Capítol III
LA CELEBRACIÓ MATEIXA
35. El ritual a seguir en l’assemblea dominical sense missa consta de dues parts: la celebració de la Paraula de Déu i la distribució de la comunió. En la celebració, no s’hi ha d’inserir allò que és propi de la missa, especialment la presentació dels dons i la pregària eucarística. L’ordre de la celebració ha de ser disposada de tal manera que afavoreixi la pregària, i no doni la imatge d’una simple reunió sinó d’una assemblea litúrgica.
36. Els textos de les oracions i de les lectures per a cada diumenge ordinàriament seran presos del Missal i del Leccionari. Així els fidels, seguint el curs de l’any litúrgic, pregaran i escoltaran la paraula de Déu en comunió amb les altres comunitats de l’Església.
