catequistes la missió d’aplegar els fidels el diumenge i de dirigir llur pregària segons la forma d’exercicis piadosos. Perquè els cristians, augmentats en gran nombre, es trobaven dispersos en molts llocs, tan distants que el sacerdot no hi podia acudir cada diumenge.
4. En altres llocs, a causa de les persecucions pel nom cristià, o bé per altres severes limitacions imposades a la llibertat religiosa, als fidels els és totalment prohibida la reunió dominical. I, així com en altre temps hi hagueren cristians que conservaren l’aplec del diumenge fins al martiri,3 així també hi ha ara fidels que procuren reunir-se per pregar, ja sigui en família, ja sigui en petits grups, encara que privats de la presència del ministre sagrat.
5. Per altra part, als nostres dies, en molts països cada parròquia ja no pot fruir de la celebració de l’Eucaristia cada diumenge perquè han disminuït els sacerdots. A més, per raó de les circumstàncies socials i econòmiques, algunes parròquies han estat despoblades. I així, a molts preveres els ha estat confiat de celebrar moltes vegades la missa el diumenge en esglésies diverses i escampades. Però aquesta pràctica no sempre sembla oportuna ni per a les parròquies mancades de pastor propi ni per als sacerdots mateixos.
6. Per això en algunes Esglésies particulars que es troben en les condicions esmentades els bisbes han cregut necessari d’establir unes altres celebracions dominicals sense prevere, per tal que pugui tenir lloc de la millor manera l’assemblea setmanal dels cristians, i resti en peu la tradició cristiana del diumenge.
No rarament, però, sobretot en terres de missió, els fidels mateixos, conscients de la importància del diumenge, es reuneixen, amb l’ajut de catequistes i de religiosos, per escoltar la paraula de Déu, per pregar i a vegades també per rebre la sagrada comunió.
7. Havent sospesat tot això i tenint en compte els documents editats per la Santa Seu,4 la Congregació per al culte diví, acollint els desigs també de Conferències episcopals, creu oportú de recordar elements doctrinals sobre el diumenge i establir les condicions amb què a les diòcesis aquestes celebracions siguin legítimes, i també de marcar algunes línies per a executar com cal aquelles celebracions.
Pertocarà a les Conferències episcopals, si cal, determinar més detalladament aquestes normes i adaptar-les al geni i a les variades circumstàncies dels diversos pobles, i informar-ne la Seu Apostòlica.
Capítol I
EL DIUMENGE I LA SEVA OBSERVANÇA
8. «L’Església, per una tradició apostòlica que remunta al dia mateix de la resurrecció del Crist, celebra el misteri pasqual el dia vuitè, que amb raó és anomenat dia del Senyor o diumenge».5
9. Els testimonis de l’aplec dels fidels el dia que, com a «dia del Senyor», ja es indicat al Nou Testament6 ja apareixen explícits en els documents primitius dels segles primer i segon,7 entre els quals destaca el testimoniatge de sant Justí: «El dia anomenat del sol s’apleguen en un mateix lloc tots els qui viuen a ciutat o a pagès...».8 Aquell dia que els cristians es reunien no coincidia, però, amb els dies festius del calendari grec i romà, i per això àdhuc per als conciutadans manifestava un signe del nom cristià.
10. Els pastors, des dels primers segles, mai no deixaren d’advertir els fidels sobre la necessitat d’aplegar-se el diumenge: «Membres del Crist com sou, no us aparteu de l’Església deixant de reunir-vos; no us menyspreeu vosaltres mateixos ni allunyeu el Salvador dels seus membres, ni esquinceu ni escampeu el seu cos».9 Cosa que recentment ha recordat el concili Vaticà II amb aquestes paraules: «Aquest dia els fidels s’han d’aplegar en la unitat per tal que, escoltant la paraula de Déu i participant en l’Eucaristia, facin el memorial de la passió, de la resurrecció i de la glòria del Senyor Jesús i donin gràcies a Déu que els ha regenerat per a una esperança viva per mitjà de la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts».10
11. La importància de la celebració del diumenge per a la vida dels fidels és definida per sant Ignasi d’Antioquia: «No practicant més el dissabte (els cristians), sinó vivint d’acord amb el diumenge, en què també nasqué la nostra vida per mitjà d’Ell (el Crist) i de la seva mort».11 I el sentit dels fidels, tant abans com ara, ha honorat tant el diumenge que també en temps de persecucions i en països de cultures alienes o oposades a la fe cristiana mai no han volgut passar per alt el dia del Senyor.
12. Els elements requerits principalment per a la reunió dominical són aquests:
1 l’aplec dels cristians per a manifestar l’Església no espontàniament sinó convocada per Déu, és a dir, com a poble de Déu orgànicament estructurat, presidit pel sacerdot que actua en la persona del Crist Cap;
2 la instrucció sobre el misteri pasqual a través de les Escriptures que hom llegeix i que el sacerdot o el diaca expliquen;
3 la celebració del sacrifici eucarístic feta pel sacerdot en la persona del Crist i oferta en nom de tot el poble cristià, en el qual és fet novament present el misteri pasqual.
13. La pastoral ha de procurar sobretot que hi hagi cada diumenge el sacrifici de la Missa, a través del qual –i només per mitjà d’ell– es perpetua de debò la Pasqua del Senyor,12 i l’Església es manifesta plenament. «El diumenge és el dia festiu primordial, que ha de ser proposat i inculcat a la pietat dels fidels... Totes les altres celebracions, si no són realment molt importants, no li han de ser anteposades, perquè és el fonament i el nucli de tot l’any litúrgic».13
14. Cal inculcar aquests principis ja des del començament de la formació cristiana, per tal que els fidels acullin de grat el precepte de la santificació del dia festiu i comprenguin la raó per la qual s’uneixen cada diumenge per celebrar l’Eucaristia convocats per l’Església14 i no purament per una devoció particular. Així els fidels viuran el diumenge com un signe de la transcendència de Déu sobre les obres de l’home, i no només com un dia de descans; així també per la força de l’aplec dominical percebran més íntimament i manifestaran al defora que són membres de l’Església.
15. Convé que els fidels trobin en les assemblees dominicals, com també en la vida de la comunitat cristiana, tant una participació activa com una veritable fraternitat, i una oportunitat de renovar-se espiritualment sota el guiatge de l’Esperit. Així també són protegits dels paranys de les sectes que els prometen el remei contra el dolor de la solitud i la satisfacció total dels anhels religiosos.
16. Finalment, l’activitat pastoral ha de fomentar «iniciatives que procurin que el diumenge esdevingui també dia d’alegria i de cessació del treball»,15 de tal manera que en la societat actual aparegui a tothom com un signe de llibertat i, doncs, com un dia instituït per al bé de la mateixa persona humana, la qual es indubtablement més important que els negocis i que els processos de producció.16
17. La paraula de Déu, l’Eucaristia i el ministeri sacerdotal són dons que el Senyor presenta a la seva esposa l’Església. Cal rebre’ls com una gràcia de Déu, i àdhuc cal demanar-los. L’Església, que frueix d’aquests dons sobretot a la reunió dominical, hi dona gracies a Déu, tot esperant la perfecta fruïció del dia del Senyor «davant el tron de Déu i a la presència de l’Anyell».17
Capítol II
CONDICIONS PER A LES CELEBRACIONS DOMINICALS EN ABSÈNCIA DE PREVERE
18. Quan en alguns llocs el diumenge no és possible de celebrar la Missa, cal sospesar primer de tot si els fidels poden traslladar-se a l’Església d’algun indret més proper per participar-hi en el misteri eucarístic. Aquesta solució encara és recomanable als nostres dies, i fins i tot cal retenir-la, si és possible; però això requereix que els fidels, instruïts correctament sobre el sentit més complet de la reunió dominical, es conformin de bon grat a la
