pot ser.
He, he.
I els bolis eren dels tronges o d’aquells transparents, que van més bé? Us enrecordeu que els taronges de seguida es trencaven?
Tu, i amb la teva alçada, la Montse es deu haver d’ajupir força, no?, perquè una mata toqui l’altra mata?
Si ha hagut de fer cinc polvos ajupida, deu haver agafat un mal d’esquena.
Sou una colla de maricons. Va, acabo o no acabo?
Ja pots acabar quan vulguis, fenòmeno.
Ja està. Número 3, guanyador. Suri. Hi tinc una Heineken, siusplau.
Míliu! Em cobres dues cerveses i me’n poses una altra?
A mi també.
Posa’n quatre més. Fem una altra partida, no?
Sí, home.
Tu, Míliu, i què són aquests llibres aquí a la barra?
Són els llibres d’estudi.
D’estudi?
No t’ho vaig dir que ara estudiava?
No ho sabia. I què estudies?
Educació especial.
Especial de què?
De nens amb problemes.
Home, doncs aquí amb nosaltres hi tindries una feinada.
Tots som una ruïna.
Sí, si haguéssim tingut un mestre d’educació especial, potser no hauríem acabat al teu bar jugant als dards.
Per què et penses que ho estudio? Per poder deixar de servir-vos Heinekens i perquè els nens del futur no acabin en bars com aquest.
Collons, Míliu, que ens faràs plorar.
Jo ja tinc la llagrimota a mitja galta.
Home, ens ho dius com si fóssim mainada que esnifem cola pel carrer.
No, home, l’educació especial és per nens amb problemes cognitius més que no pas d’exclusió social.
Exacte. Nosaltres no estem pas exclosos d’enlloc. Només tenim algun bei i ens agrada el mam.
I jo vaig alt com una gasela en zel.
Sou una ruïna.
Va, Míliu, que de moment encara no t’has pas llicenciat. Posa’ns les Heinekens i ves a estudiar una estona. Fem una altra partida, no?
Lluita de classes
Càgum Déu, vai dir, ho solucionaràs aviat, això, mecàgum Déu. Disculpi que renegui, però és que aquells malparits em van acollonar tota la vida. Pensi que jo, no és pas per res, però havia set un treballador de primera. Si calia hi anava els dissabtes i tot, i amb el fred de l’hivern i amb la calor a l’istiu, no vai estar mai malalt, ni un dia en trenta-vuit anys. Però l’amo i aquell fill de puta del seu fill sempre em van acollonar. Perquè miri, l’amo és l’amo, però que t’acolloni el fill, que no és ningú, que només és qui és per ser el fill de l’amo, perquè ell no havia pas pujat el negoci ni havia fet res, ja s’ho havia trobat tot fet, això sí que em tocava els collons.
Se n’encardaven que anés de putes el cap de setmana. Se n’encardaven sobretot d’això. Els dilluns deien: «Què, ja se t’ha aixecat aquest cap de setmana? Si no, et puc deixar una mica de Viagra». I sempre era lo mateix. I els divendres deien: «Hòstia avui aquesta paret l’has feta ben torta, a veiam si demà et passa lo mateix a Fontcoberta i no se t’aixeca recta». Colla de matats. Era un vici que tenia, ja ho reconec. Però era el meu únic vici. No fumo ni bec. I he sigut solter tota la vida. A les dones sempre els hi he fet fàstic, cosa que de fet a mi ja m’ha anat bé, perquè m’agrada fer la meva i no m’agrada que em toquin els collons. Sempre haver de comprar regals i haver d’anar a fer volts. Que rentin el cotxe elles, sap què vui dir?
Per això hi anava els dissabtes al vespre i a vegades el diumenge a la tarda. En total hi anava un parell de cops per setmana, tampoc no és tant. Fontcoberta és al costat de Banyoles, i al lloc aquell en deien l’Edén, que després el van tancar perquè es veu que hi traficaven amb noies brasilenyes o de no sé on. Però n’hi havia de tot arreu. A mi m’agradaven molt les russes, que de fet eren ucranianes, sobretot. Les sud-americanes eren més enganxoses, feien molt de teatre i et deien: «Mi amor, qué guapo eres», falses com un duro sevillano.
En canvi, les russes no deien gaire res, moltes no sabien l’idioma, com a màxim et demanaven com et dius, i de què treballes, i para de comptar. Jo deia Miquel, del ram de la construcció, i anàvem per feina. A vegades feien uns ulls tristos i aquella cara d’haver passat gana, i això m’emprenyava una mica, perquè em sabia greu que s’haguessin de guanyar la vida així. Però, miri, a tothom li emprenya haver d’anar a treballar i bé hi hem de posar bona cara. A mi a la feina m’acollonaven anant i tornant, i també m’havia d’aguantar. En aquest món ens hem d’aguantar tots, i jo em vai aguantar durant trenta-vuit anys fins que vai dir prou.
Que m’acollonessin encara passava, perquè ja hi havia posat pell morta. O almenys m’ho pensava, perquè hi ha coses a la vida que no te n’adones però que van fent pòsit, i de cop un dia tot peta, i dius: «D’on surt això, ara?» I és perquè el pap s’ha anat emplenant fins que ha vessat. Ningú no sap que durant anys t’has anat empassant conyes i més conyes sense dir ni piu. Perquè els altres manobres també m’acollonaven, no es pensi. Però ho feien per fer la pilota a l’amo i al cabró del seu fill. Aquest sí que em tocava els collons. Miri què li dic, que si no hagués sigut per ell, estic segur que tot això no hauria passat. Potser acollonar-me ho podrien haver fet tants anys com volguessin, que si les putes, que si la Viagra, que si «Miquel no treballis tant que has de guardar forces per al cap de setmana», em deien, «Què, Miquel, vas anar a descarregar un piano dissabte?». O: «Càgum Déu, Miquel, si les arreplegues igual com piques el martell les deus deixar fetes un parrac». Ara me’n recordo, de totes aquestes coses, però abans ni les sentia. Per això li dic que potser haguessin passat els anys i no hauria passat res. Però quan el gener d’ara fa un any em van dir que aquell mes no em podien pagar, llavors la cosa ja va fer un tomb.
Al principi no vai dir res. Em van dir que em pagarien quan poguessin, però que tenien moltes obres que els hi devien i que el banc els hi havia tallat el crèdit i que estaven escurats. Sempre m’havien pagat, és veritat, la meitat en blanc i l’altra meitat en negre, no em puc pas queixar. Però ells tampoc no es podien queixar. Jo no havia fallat mai, ni un dia, no m’havia posat mai malalt. I els hi havia regalat moltes hores extres, perquè les pagaven en negre i sempre fèiem un capmàs els dissabtes. Em donaven el sobre i em deien: «Té, perquè puguis anar a fer una neteja de baixos». Qui els va parir, cabrons, com si em fessin un favor.
Però al febrer tampoc vai cobrar. Tampoc vai dir res. Els altres dos manobres estaven més emprenyats, i li van dir a l’amo que s’espavilés, perquè havien d’alimentar dues criatures i pagar una hipoteca. Ell els hi va dir que què més voldria que poder-los pagar, però que què volien que fes si no cobrava. I ells li van dir que s’hipotequés ell, o que vengués alguna cosa, però que no podrien aguantar un mes més, perquè a un
