l’obra mentres l’amo i el seu fill es fotien un esmorzar de forquilla i ganivet. I aquell seu fill després d’esmorzar encara es bevia un carajillo i una ratafia, i tornava a l’obra amb una fària, la mare que el va parir.
Al març tampoc vam cobrar, i els dos manobres van plegar. Quan l’amo ens va dir que aquell mes tampoc cobraríem, li van dir que anés a pendre pel cul. Jo hauria d’haver plegat, també, i ens hauríem estalviat tot el que va venir després. Però vai continuar fent, sense dir res, com si no passés res. Al cap de dos dies, ja van contractar un parell de moros, perquè suposo que comptaven que si aquests no els podien pagar no es queixarien, perquè els moros sempre tenen problemes de papers. I, si no, els hi poden dir a vostès que han robat material a l’obra, perquè els moros ho fan molt sovint, de fet, i per això abans no n’havien contractat mai, d’estrangers. Però la veritat és que aquests dos eren trempats, no els hi feia pas mandra res. I mira que el fill de l’amo els tractava com si fossin gossos. Jo no me’ls estimo pas, els moros, perquè tant me foten els uns com els altres, però si els tractaven malament era perquè no eren d’aquí i perquè potser no tenien papers, i si hagués passat alguna cosa comptaven que tothom s’hauria cregut a l’amo i al fill.
Amb aquestes van anar passant les setmanes i els mesos fins que jo un divendres vai anar al banc i em van dir que tenia el compte buit i que no em podien deixar més diners. Tots aquells mesos que no em donaven el sobre amb les hores extres, els divendres anava al banc a buscar diners per al cap de setmana. Però em vai trobar al cap de setmana sense sobre i sense calés. Tota la vida treballant com un desgraciat i per culpa d’aquell parell érem dissabte al vespre i jo era a casa tot sol, sense ni un duro a la butxaca. I me’n recordo que va ser aquell dia que vai pendre la decisió. Vai despenjar l’escopeta d’anar a caçar del meu pare, que des de que ell era mort que no havia servit, i la vai netejar i li vai posar oli. Vai trobar ple de capses de cartutxos per estrenar i vai anar a l’era a fer punteria per mirar si funcionava. Collons, si funcionava. Fotia un tro i un fum que semblava que havien de baixar cel i terra, mecàgum Déu.
El dilluns a les set vai trucar que estava malalt i que no aniria a treballar. No em van demanar res. Ja devien comptar que estava emprenyat i, vaja, no em podien pas exigir res. Vai esperar fins a un quart de deu a sortir de casa, perquè ells no anaven a esmorzar fins a dos quarts de deu. Portava l’escopeta al maleter carregada amb dos cartutxos. Vai anar fins al bar on esmorzaven i vai aparcar al pàrquing de davant, just al costat del seu Jeep. Vai treure l’escopeta del maleter, me la vai penjar a l’esquena i vai entrar al bar. No em tremolava el pols ni estava gens nerviós. De fet, estava més tranquil que mai.
Quan vai entrar, el fill estava de cara i el pare d’esquena. I el fill tan bon punt em veu em diu: «No estaves malalt, tu? Ja dèiem que et devies refredar voltant conill amb alguna russa». Li vai deixar acabar la frase, però no vai deixar que l’altra gent del bar tingués temps de riure. Ràpid com un llamp, que no m’ho hauria imaginat mai, engrapo l’escopeta, l’apunto i li disparo entre cella i cella. El seu pare va quedar petrificat i abans que tingués temps de reaccionar, pam, un altre tret entre cella i cella. No van tenir temps ni de dir amén. La paret i les altres taules van quedar ben esquitxades de sang. La mestressa es va posar a xisclar com una boja i l’altra gent es va amagar a sota la taula. Jo vai dir: «Tranquils, només tenia dos cartutxos i ja els he fet servir per qui els havia de fer servir». Vai beure un vas d’aigua, perquè de cop tenia molta set, i vai sortir del bar. Em vai sentir lleuger com feia anys que no m’hi sentia. Semblava que flotés. Llavors ja saben com va anar tot: vai tornar cap al cotxe a esperar-los a vostès, perquè poguessin fer la feina que haguessin de fer, que jo ja havia fet la meva.
Creixement autofàgic
L’enrabiava veure les seves ungles arranades que no feien ni mig centímetre, veure com no hi quedaven ni lúnules ni pells al voltant, constatar que no podia obrir cap llauna, canviar l’hora de cap rellotge ni desenganxar cap adhesiu, i pensar que tal desastre era per culpa dels seus propis costums, que hauria donat els cinc dits d’una mà per deixar de menjar-se-les.
A més, era un home tan nerviós que no només es mossegava les seves, d’ungles, sinó que, sempre que podia, a mig matí o a mitja tarda, enmig d’un àpat o d’una conversa, durant un concert o en una cerimònia religiosa, a la biblioteca o en un supermercat, procurava mossegar també les ungles de l’altra gent.
Encara que es menjava les ungles de manera obsessiva i incessant, el sorprenia que sempre quedés algun tros per escurar, algun estellicó per polir, alguna pell per estirar. Menjar-se les ungles el preocupava des de petit i no havia perdut l’esperança que algun dia deixaria de fer-ho. Però també sabia que les ungles i les pells sempre creixen altra vegada. Quan semblava que el problema el desbordaria definitivament, les ungles i les pells rebrotaven. Això li permetia albirar un altre estat de coses, la utopia d’un món on no se les menjava, i alhora, simultàniament, li tornava a proveir més matèria primera perquè l’obsessió es continués desenvolupant sense aturador, fins a l’infinit.
Líquids de paper de vidre
Posa’m una altra copa, abans de tancar, siusplau, i me’n vaig de seguida. T’ho prometo que demà te la pago. Ja sé què penses, sempre dic el mateix, i no te’m creus. Però és que saps el que costa de cobrar avui dia? No hi ha manera que els anunciants ens paguin i per això tots anem malament. Però demà he de cobrar una campanya que ens va fer la Nestlé. Vas veure l’anunci que va sortir a doble pàgina? Pensa que vaig haver d’anar a Suïssa a reunir-me amb els directius. Són gent molt sèria i molt competitiva, i em va costar convènce’ls que valia la pena invertir en la nostra revista. Però ens han fet una campanya que ens solucionarà les finances de tot l’any. Demà ens han de pagar el mes. Et pagaré tot el que et dec, sens falta. Posa’m només una altra copa, que només quedava un cul d’ampolla. Igualment aquest cul tampoc el podràs vendre, si tot plegat només en queda el pòsit.
Però com et pots creure les coses que diu la gent, reina? Vaig arribar tard perquè teníem reunió i va venir el senyor Andreu de Barcelona i ja saps que li agrada anar a fer un toc i que la conversa no s’acaba mai. És tan pesat que em queien els ulls i m’havia d’aguantar els badalls. Però hi he de quedar bé, ja ho saps, és molt bon client, i nosaltres hem de pagar la hipoteca. Què et penses, que no hauria volgut ser a casa a les nou del vespre a menjar el sopar de la cuinera més bona i més guapa del món? Tinc tanta sort de tenir-te, reina meva. Sense tu seria un home mort. Perdona’m si a vegades no faig el que toca, però ja veus que ara mateix les circumstàncies són les que són.
Un anunci sí que me’l faràs, no? Ja fa molt de temps que t’ho demano. Pensa que les vendes de la revista han augmentat molt i que l’anunci te’l veuria molta gent. No només la gent que compra la revista; també la gent als bars i a la biblioteca, perquè tenen la revista a tot arreu. I ara també a Internet. Vas veure el reportatge sobre el tràfic d’influències a l’Ajuntament quan hi havia els convergents? Nosaltres vam destapar el cas i tothom n’ha parlat. Tenim un grup de periodistes joves que no s’espanten per res. Nosaltres som d’una altra generació i no volem remenar gaire les coses. Però a aquest jovent no els hi fa por d’anar estirant el fil, i això a la gent li agrada, i a més és necessari perquè la nostra ciutat funcioni bé.
Ió no zé paz, va, poza una altra ronda, que aquest cop convido ió… Gin-tònics per tots tres...Ben carregatz, nena…Zou zensacionalz…Ió a la Rozer me l’estimo molt, eh?...Quants anyz fa que enz coneixem?...Xin-xin…Xin-xin…Per nozaltres…Perquè no perdem l’amiztat…L’amiztat è lo millor que hi ha a la vida…L’amiztat i el sexe, clar…Com méz gran em fai, méz calent vai…Nena, vai calent com una oreneta…Què val, això, nena?...Etz una noia molt maca...Ió quan vull xuto una pedra i surten quaranta tiez…Éz un dir…No et vull paz ofendre, eh?...Zi t’he ofèz, et demano dizculpez…Avui eztem de fezta…No è frezc, aquet gin-tònic…Poz-hi una mica méz de gel, nena, zizplau…I de ginebra, també, ara que hi etz…El gel
