Treure's la feina de sobre. Edgar Illas
Чтение книги онлайн.
Читать онлайн книгу Treure's la feina de sobre - Edgar Illas страница 7
La desaparició del comerç local
Va ser culpa meva, ja ho reconec. Jo volia un fill tant sí com no. Ja tenia quaranta-cinc anys, però el meu home no el volia, perquè a ell no li ha agradat mai, la mainada. Vaig insistir durant anys i anys, i em pensava que a còpia d’insistir el convenceria. Però no el vaig convèncer. A ell només li interessa la carnisseria, treballar i treballar i fer diners. De fet, li agrada més treballar que no pas els diners en si. No es pensi pas que sigui un home infeliç, al contrari. El que passa és que el seu món és la carnisseria i no li interessa res més. Hi ha treballat tota la vida, perquè de petit ja ajudava els seus pares. Cada vespre quan sortia dels Escolapis o els dissabtes, en comptes d’anar a jugar amb altres nens, es quedava a la rebotiga a ajudar a picar la carn, a salpebrar, a embotir i a carregar i descarregar. Quan ens vam casar va quedar sobreentès que jo els ajudaria a la botiga. El seu pare es va morir bastant jove, però la seva mare encara és viva. Ara viu en una residència, perquè no es pot valer per ella mateixa. A ell li va costar molt acceptar-ho, sobretot perquè la residència ens costaria una barbaritat de diners cada mes. Però jo en això sí que em vaig plantar i li vaig dir que a la seva mare me l’estimava molt però que no pensava pas cuidar-la, i que ja teníem els diners perquè ens la cuidessin, que per alguna cosa havien de servir els diners.
Quan ens vam casar, jo no sabia que ell no voldria tenir fills. Em vaig pensar que, de la mateixa manera que va quedar sobreentès que jo treballaria a la botiga, també quedava sobreentès que tindríem fills. Al principi ell esquivava el tema i deia que ja en parlaríem, que encara no tocava i que teníem tota la vida per endavant. La veritat és que tampoc era gaire aficionat al sexe, si he de dir la veritat. Quan fèiem l’amor ell al final sempre reculava, i a mi em sabia greu, moltes vegades quedava amb els ulls ben negats. Per això li vaig dir que em posaria un DIU i que així no hauria de recular. Ell no se’n fiava del tot, però ho va acabar acceptant, encara que, igualment, per lo que ho fèiem, el vam amortitzar ben poc.
I així van passar els anys. Jo de tant en tant li treia el tema, però ara ell deia obertament que no volia tenir fills i que fes el favor de no treure més el tema, perquè allò ja estava discutit. Em va dir que si volia ens podíem separar i així jo podria buscar un altre home. I vaig estar força temps pensant a separar-me. Tenia la sensació que em costaria trobar un altre home, i una altra feina, i una altra casa, però estava disposada a fer-ho. Ara, no trobava mai el moment. Anaven passant les setmanes, i els mesos, i els anys, i no trobava mai el moment d’agafar els trapaus i marxar. Traslladar-me i canviar-ho tot era tanta feina que se’m feia una muntanya. A més, a part del tema dels fills, la resta de coses anaven prou bé. Ell és un home sa i educat, i a mi m’ha tractat sempre amb respecte. Tot hauria anat bé si no hagués sigut pel tema dels fills, és clar.
Per això quan vaig fer quaranta anys vaig decidir que ho faria diferent i em vaig anar a treure el DIU sense dir-li res. Vaig pensar que, si s’ho trobava tot fet, llavors canviaria d’opinió i li faria il·lusió ser pare. O almenys jo ja seria mare, i ja ens en sortiríem d’una manera o una altra. I si havia de marxar, llavors amb un fill tindria les forces per fer el que convingués. Quan has de fer les coses per tu, no les fas; però per un fill, no hi ha res que faci mandra.
Però, entre que no fèiem gaire l’amor i que jo era gran, van passar quatre anys llargs sense que quedés embarassada. Ho vaig passar molt malament. Hi havia dies que estava feta un flam i no tenia ni esma per aixecar-me del llit. Però ara com a mínim tenia l’esperança que algun dia potser quedaria embarassada.
Que és el que va passar poc abans de fer quaranta-cinc anys. Quan vaig veure el test de l’embaràs que marcava dues ratlletes quasi em vaig desmaiar. Era tan feliç i de cop estava tan preocupada que no sabia on navegava, com si flotés a dins d’una bombolla.
A ell no li vaig dir res fins al cap d’unes setmanes. L’hi vaig dir mentre sopàvem, a l’hora dels postres. Li vaig demanar si podia tancar la tele un moment i ho vaig esbotzar de cop: només et volia dir que el DIU ha fallat i que estic embarassada. Ell em va mirar amb cara de pànic. Però no es va esverar. Es va contenir i, amb molta calma, em va demanar que avortés. Em va mirar de convèncer dient-me que no podia ser que tinguéssim un fill no volgut. Vaig dir que no calia que en parléssim, perquè abans d’avortar em suïcidaria jo mateixa. I ell em va dir, molt bé, tingue’l si el vols tenir, però l’hauràs de cuidar tu. I aquí es va acabar la conversa. Va ser tot el que vam dir. A mi aquest tracte ja m’anava bé. En el fons tant me feia el que pensés ell. Potser tenia l’esperança que l’acabaria acceptant, encara que fos només perquè comptés que així tindria algú per continuar el negoci. Però ara ja m’era igual. Si acabava no acceptant-lo i no cuidant-se’n, m’era absolutament igual.
Quan el ginecòleg va recomanar que fes sens falta la prova de l’amniocentesi, li vaig dir que no. No em volia arriscar a haver d’avortar perquè el fetus no estigués bé. El ginecòleg va insistir moltes vegades i em va dir que no fer-se la prova a la meva edat era perillós. No puc pas dir que no m’haguessin avisat una vegada i una altra. Jo, tossuda, vaig dir que abans no se’n feien pas, d’aquestes proves, i que no em volia arriscar, i que fos el que Déu volgués.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.