gran en el cas dels immigrants.
La ubicació del barri és un altre factor d’inserció residencial que podem apuntar. Amb un submercat d’habitatge barat semblant a altres barris populars, el caràcter cèntric i ben comunicat del barri de Russafa ha estat un dels motius de l’assentament primerenc de la immigració.
Igualment, l’existència prèvia d’immigrants constitueix un factor d’atracció per la inserció residencial. La possibilitat de viure prop de compatriotes, amb una major experiència i suposadament amb majors recursos, amb locals i serveis específics ja instal·lats, fa més atractiu el barri i genera un efecte crida. És el que hem constatat a Russafa i es reflecteix, també, a l’enquesta del CEIM (Aparicio i Tornos, 2003).
Estretament lligat amb l’anterior, un altre factor que cal considerar són els recursos de primera instal·lació, ajuda, informació i assessorament que proporcionen les xarxes informals dels immigrants en matèria d’habitatge. En els cas dels xinesos i dels senegalesos la família, la confraria o el grup, en definitiva, la xarxa social pròpia resol el problema de l’habitatge del nouvingut. Aquestes xarxes són menys denses en el cas dels equatorians i magribins. Malgrat aquestes diferències, a tots els col·lectius destaca la importància de les xarxes en la resolució de la qüestió de l’habitatge. Segons l’enquesta del CEIM, el 55,9 % dels enquestats havien trobat habitatge a València amb ajuda de familiars, paisans i immigrants.
Diversos estudis europeus assenyalen les polítiques públiques en matèria d’habitatge com un factor bàsic de la inserció residencial dels immigrants. Tanmateix a l’Estat espanyol no es pot parlar d’una política social d’habitatge, ja que aquesta s’ha lliurat, de forma quasi exclusiva, al mercat privat. De fet, s’ha reduït a mínims la construcció d’habitatge social a què, per la seua situació, podrien optar els immigrants. Aquest constitueix uns dels aspectes que més diferencia la nostra situació de l’experiència europea,[23] i també de la nostra experiència anterior. Amb les migracions interiors de les dècades de 1950 i 1960, l’administració va realitzar una intensa política d’habitatge. Una part dels barris dels Orriols, Campanar, l’avinguda del Cid i altres van sorgir en aquesta època. Avui, la situació és molt diferent, amb una pràctica absència d’habitatge social al País València i a l’Estat espanyol, i molt menys de lloguer, ni per a autòctons ni per a immigrants. A la ciutat de València, la política pública d’inserció dels immigrants en matèria d’habitatge s’ha reduït a actuacions puntuals per a eradicar el «barraquisme», al finançament d’una xarxa precària d’albergs i pisos d’acollida per a casos específics, gestionada per les ONG, i a les ajudes d’emergència atorgades des de Serveis Socials.[24]
Sobre el tipus d’habitatge en què viuen els immigrants, i les condicions d’aquests podem apuntar algunes dades generals, a partir de l’enquesta CITMICITE (1999) i la realitzada per Aparicio i Tornos (2003). El 94 % de les persones enquestades l’any 1999 disposava d’un habitatge que ocupava de forma habitual, amb una situació semblant l’any 2003. Pel que fa als habitatges on resideixen els enquestats, el règim de tinença és de lloguer en el 84 % dels casos en 1999, i en el 86 % en 2003. Per contra, l’habitatge és propietat en el 9 % dels casos, un índex encara molt reduït però que denota un cert assentament. En el 95 % dels casos aquests habitatges es comparteixen, principalment amb familiars (66 %) i amics (26 %); els habitatges solen comptar amb els equipaments bàsics d’aigua, llum i electrodomèstics,[25] si bé les condicions d’habitabilitat poden presentar diverses deficiències.
Un tret característic de la inserció residencial dels immigrants és l’alt número de persones que conviuen en una casa. A la ciutat de València, la convivència de 6 o més persones és la situació en què viuen el 5 % dels veïns autòctons, però afecta un 40,5 % dels veïns immigrants extracomunitaris (vegeu taula 2.7). El nombre de persones que conviuen en un habitatge varia de forma considerable d’un col·lectiu a un altre. Respecte d’aquest tema, es poden apuntar alguns trets. El temps de residència és un factor que sol correlacionar-se amb un menor índex d’amuntegament, que aquí considerarem com la situació de conviure 6 o més persones.[26] Els marroquins, algerians i argentins, tres dels col·lectius amb presència des de la primeria dels anys 1990, tenen unes dades d’amuntegament inferiors a la mitjana. Sols es troben en la situació de conviure 6 o més persones el 22,4 % dels argentins, el 28,5 % dels algerians i el 30,7 % dels marroquins. A més, aquests col·lectius presenten una major diversitat de situacions de convivència (llars unipersonals, de parella, de tres persones).
TAULA 2.7
Població estrangera segons el nombre de persones del full familiar.
Algunes nacionalitats significatives. Any 2004
Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València. Elaboració pròpia.
Alguns dels col·lectius d’arribada més recent són els que presenten índexs d’amuntegament més elevats. Així, aquest és el cas del 59,9 % dels equatorians, del 59,8 % dels bolivians i del 54,4 % dels pakistanesos. Tanmateix en la decisió de compartir l’habitatge no sols operen factors com el temps de residència i els recursos econòmics, sinó també culturals i de tipus de sociabilitat. Els immigrants dels països de l’est, la immensa majoria dels quals viuen ací menys de dos anys, tenen un índex d’amuntegament molt inferior als d’altres col·lectius amb més temps de residència. Pel que fa als xinesos, un 57,6 % viuen amb cinc o més persones en el mateix habitatge, el mateix índex que l’any 2001, ja que sembla que continuen optant molt majoritàriament per viure en grups familiars relativament amples.
A València, com ens mostra el cas de Russafa, l’amuntegament pot respondre a diferents estratègies, situacions socials i recursos d’habitatge. El més habitual és trobar compartint pis un grup familiar, en sentit ampli, o un grup de compatriotes amb lligams de diferent tipus. Sovint, un grup familiar pot recórrer a llogar una habitació com a font d’ingressos per afrontar el lloguer. En termes generals, solen ser gent en procés d’assentament, que constitueixen nuclis de convivència de certa estabilitat, sobretot si hi ha menors. Amb el temps i la consolidació de la situació econòmica, hi ha una tendència a reduir el nombre d’habitants al nucli domèstic. Junt amb aquestes situacions, també trobem pisos organitzats per ser llogats per habitacions, una estratègia dels propietaris per optimitzar-ne el benefici. Tot i l’alta renda que s’obté, solen ser pisos degradats, amb equipaments antics i un alt índex d’amuntegament. Es tracta d’un recurs residencial propi dels nouvinguts o dels menys arrelats socialment i que, donades les condicions, abandonen tan bon punt poden. Aquests habitatges constitueixen residències de pas, amb una alta mobilitat dels ocupants i escassa o nul·la convivència, i solen generar més problemes de convivència amb el veïnat.
La situació de l’habitatge immigrant constitueix uns dels elements que pot dificultar la convivència i generar tensions i dinàmiques d’exclusió. Les deficiències i els problemes d’habitatge comporten entrebancs per a un procés d’inserció residencial adequat, tant per les condicions que pateixen els immigrants com per les conseqüències socials que tenen. Les condicions d’habitabilitat dolentes, l’amuntegament i la manca d’intimitat tenen evidents repercussions psicosocials negatives per als immigrants. Per una altra part, les tensions que poden sorgir en les relacions quotidianes veïnals se solen agreujar en una situació d’habitatges amb equipaments deficients i amb amuntegament. Igualment, les deficiències de l’habitatge immigrant i els efectes negatius que tenen en la convivència quotidiana contribueixen a identificar els veïns immigrants com a font de problemes i legitimar alguns dels
