nostre mapa destaca la presència al nord-est de dos barris d’una tipologia diferent als que, fins ara, estem comentant. Benimaclet i Mestalla són barris relativament acomodats, amb unes ràtios acceptables d’índex de qualitat urbana. Són barris heterogenis on conviuen, de forma discontínua, treballadors, professionals i capes mitjanes i on hi ha una oferta d’habitatge barat, els habitatges modestos dels anys 1960 i 70 que subsisteixen en borses dins de trames d’edificacions més modernes i de nivell econòmic més alt. Aquests dos barris ja comptaven amb una certa presència de veïns immigrants el 1998. El seu lloc destacat en el mapa de la València immigrant es va afirmar entre els anys 2000 i 2002 (vegeu mapes 2.2 i 2.3). Al gener de 2004, el 10,8 % del veïnat de Benimaclet i el 10,2 % del de Mestalla és estranger, amb un ampli ventall de nacionalitats. La situació de Benimaclet i Mestalla és un bon contraexemple contra la generalització abusiva que identifica inserció residencial dels immigrants i barri degradat. Hi ha trama d’habitatge modest, ocupada pels immigrants, però en un medi més aviat acomodat.
Per acabar el comentari al nostre mapa de la immigració a València, ens referirem a l’eix de l’avinguda del Port i la façana marítima de la ciutat. Els Poblats Marítims han tingut i tenen una escassa presència d’estrangers, sempre en termes comparatius amb la mitjana de la ciutat, amb l’excepció parcial del barri del Grau.[17] És al districte de Camins al Grau on es concentren els barris amb una major proporció de veïns immigrants d’aquesta part de la ciutat, destacanthi el Camí Fondo (14,9 %) i la Creu del Grau (11,8 %). El Camí Fondo i els voltants ha estat un barri de recepció d’immigració des de mitjan 1995, sempre en termes modestos però significatius (vegeu mapa 2.1). En un dels seus carrers es va instal·lar un dels primers oratoris islàmics de la ciutat, que encara subsisteix. Es tracta de barris populars, amb una oferta d’habitatge barat i/o antigues finques de VPO i prop del Port. En una part d’aquests barris s’ha donat un procés de substitució semblant al dels Orriols però de forma menys concentrada, en el temps i en l’espai.
4. APUNTS SOBRE INSERCIÓ RESIDENCIAL, ESPAIS D’IMMIGRACIÓ I CONVIVÈNCIA INTERÈTNICA A VALÈNCIA
Si atenem a l’evolució del fenomen de la inserció residencial dels immigrants a València, podem establir dues etapes. Una primera, que comprendria tota la dècada dels anys 1990 i que apareix reflectida al mapa 2.1, de gener de 1998. Llavors, la immigració extracomunitària, encara molt reduïda en nombre, estava instal·lada als barris populars del centre històric i a alguns altres com Russafa i el Camí Fondo. En altres barris, com la Roqueta, Morvedre o Benimaclet, s’apuntava ja una presència d’immigrants. Aquesta primera etapa va ser protagonitzada per una diversitat de nacionalitats, on destacaven els marroquins, xinesos, argentins i senegalesos. La segona etapa comença a l’inici del nou segle i el seu signe, almenys fins ara, és l’ampliació molt ràpida del nombre de veïns estrangers i l’extensió de la seua presència a un major nombre de barris de la ciutat. Amb l’augment del flux migratori, amb equatorians i colombians com a protagonistes centrals, es dóna una expansió de la immigració al si de la ciutat. Junt amb l’augment de la població estrangera al Pilar i el Mercat, Russafa i Camí Fondo, els barris «receptors» d’immigració al llarg dels anys 90, cal destacar que la immigració s’ha estès per la ciutat. Avui hi ha més barris amb una presència notable de veïns estrangers que ha suposat canvis significatius en la vida veïnal i en l’autopercepció del barri mateix. En poc més de tres anys, el panorama veïnal dels Orriols, Montolivet o En Corts ha incorporat els llatinoamericans com a figura habitual als carrers. Per altra banda, a nivell general de la ciutat, aquesta presència és també evident als carrers, als centres comercials, els transports, els parcs i altres espais públics. Per segona vegada en la història, València comença a autopercebre’s com a ciutat d’immigració.
A la ciutat de València, la inserció residencial dels immigrants es produeix en una pluralitat de barris, una situació que no podem reduir a la imatge clàssica del centre històric degradat i les àrees pobres de transició. En aquest sentit, podem diferenciar-hi quatre tipus de barri que concentren un nombre d’estrangers superior a la mitjana de la ciutat:
Els barris populars del centre històric, amb la trama discontínua d’habitatge antic i degradat, que es troba en canvi constant de la mà, entre altres factors, del procés de rehabilitació del primer districte de la ciutat.
Barris populars relativament cèntrics, al voltant del centre històric, i amb una oferta d’habitatge modest. Ens uns casos, són barris de recepció d’immigrants des de mitjan dècada de 1990, com la Roqueta i Russafa pel sud del centre històric; en altres casos, aquest caràcter és més nou, com Morvedre i Trinitat pel nord. Es tracta de barris relativament heterogenis, de treballadors i professionals, que conjuguen habitatges antics i nous en proporció desigual, i amb una part modesta i barata. Hi ha dèficits de serveis, tot i la millora dels darrers anys, però no es poden definir com a barris degradats i/o marginals (cosa que sí que es podria afirmar d’algunes zones del Carme, el Pilar o el Mercat al centre històric).
Un tercer tipus estaria constituït per barris obrers de la perifèria o allunyats del centre, amb zones de predomini de l’habitatge barat per a productores del desenvolupament franquista dels anys 1960 i primeria dels 1970. Seria el cas dels Orriols i del Camí Fondo, així com d’alguns barris de la zona de l’avinguda del Port.
Per últim, un quart tipus de barri receptor d’immigració agruparia Mestalla i Benimaclet, com a barris relativament acomodats, amb una heterogeneïtat d’estatus socioeconòmic dels residents i de tipus d’habitatges.
En tots aquests barris els estrangers no habiten de forma homogènia. Com mostren els casos del Pilar, el Mercat i Russafa, els immigrants es concentren en carrers i finques d’habitatges antics i més modestos, però també es distribueixen pel parc d’habitatge barat del barri. Lluny d’establir àrees homogènies, la inserció residencial dels immigrants conforma una trama discontínua de concentracions relatives en determinants punts del teixit urbà del barri. Fins i tot als barris amb més presència d’immigrants, els veïns immigrants i autòctons comparteixen carrers i finques. De forma semblant a Madrid, Barcelona i altres ciutats europees com París, a València es dóna una situació de convivència residencial, una barreja d’habitatge immigrant i nadiu relativament ampla i extensa.
Aquest tipus d’inserció residencial es prou diferent de l’experiència anglosaxona clàssica, on predominen els barris ètnics com Chinatown o Little Italy. D’acord amb el model de barri ètnic, aquest concentra una bona part dels membres dels respectius col·lectius i s’hi conforma un espai veïnal, comercial i relacional italià, irlandès o polonès. Aquest model, que en la pràctica es mostrà més heterogeni del que la seua imatge proclamava, no és aplicable a la nostra realitat. A més de la convivència residencial entre autòctons i immigrants ja comentada, en cap barri de València els estrangers superen els autòctons ni hi ha una presència quasi exclusiva d’una nacionalitat que marque amb la seua etnicitat l’espai social del barri. A nivell de ciutat, les concentracions per origen etnocultural són relativament modestes; cap barri de la ciutat reuneix més del 10 % de membres d’un col·lectiu. Els barris receptors d’immigrants s’han conformat a València, des dels seus inicis, com a barris multiculturals.
La nostra situació és distinta, també, del model d’inserció residencial segregada que es dóna en determinats llocs d’agricultura intensiva exportadora d’Almeria, o en altres províncies d’Andalusia i en una part del camp murcià. En aquests llocs opera una divisió espacial de l’habitatge autòcton i immigrant. El nucli urbà, particularment el centre, és un espai preferent, quan no quasi exclusiu, autòcton. Per la seua part, els immigrants habiten sobretot alqueries i cases disseminades al camp, i en algun barri perifèric. Aquesta segregació residencial, més o menys accentuada segons els contextos locals, s’estén als espais públics. No hi ha la barreja d’habitatge autòcton i immigrant que caracteritza la convivència residencial, sinó més aviat una copresència que opera,
