target="_blank" rel="nofollow" href="#ulink_5042f4b6-09af-5804-b71f-3ba866fd0f5f">[17] El reduït nombre d’estrangers extracomunitaris del Cabanyal i la Malva-rosa contrasta amb la nombrosa presència d’un altra minoria ètnica: els gitanos. Aquest districte concentra quasi la meitat de la població gitana estimada de la ciutat. Vegeu García et alii (2001).
[18] A les grans ciutats d’Andalusia, com Sevilla, Còrdova i Granada, hi ha una situació de convivència residencial i interacció quotidiana que, en els trets més generals, no és molt diferent a la de València. És a determinades comarques d’agricultura intensiva on opera el model segregacionista. En aquests casos, com ara la província d’Almeria, «el 80 % dels immigrants extracomunitaris es veuen forçats a viure en un hàbitat dispers, entre els hivernacles de plàstic» (Castaño Madroñal, 2000: 129), en cortijos amb males condicions de salubritat o en infrahabitatges. Vegeu, igualment, Martín (1999, 2002), Martínez Veigas (2001) i Fernández i Checa (2003).
En determinades poblacions murcianes opera una lògica semblant, tot i que amb menys intensitat i, sobretot, amb situacions de copresència habitual als espais públics. Amb tot, hi ha poblacions on l’habitatge de l’immigrant segueix una jerarquia ètnica. Els equatorians solen viure en els nuclis urbans, però els marroquins tenen l’habitatge, de forma molt majoritària, als disseminats (Pedreño i Castellanos, 2001; Foro Social Murcia, 2002). El camp queda estigmatitzat com a lloc de residència, perquè és el lloc on viuen els moros (Strohmayer et alii, 2004).
[19] A València s’han donat agressions racistes, però com a fets puntuals i ràpidament repudiats. El procés d’inserció dels immigrants ha generat no pocs problemes i tensions però, resolts o suportats millor o pitjor, no han generat dinàmiques sostingudes de tensió i enfrontament interètnic. Potser el més proper a això siga, en la tardor de 2004, la situació d’assetjament de menors i adolescents equatorians per part d’adolescents autòctons que s’ha donat als Orriols (Levante, 7 d’octubre de 2004).
[20] Tot i que la paraula gentrification s’ha incorporat al català com a «ennobliment», al llarg del text s’utilitzarà la paraula en anglès, perquè es considera més aclaridora del que implica aquest procés atès que el terme català «ennobliment» comporta unes connotacions molt més àmplies.
[21] Aquests apunts es basen en els resultats de la recerca a Russafa, les opinions de diversos professionals d’organitzacions socials (com els de Valencia Acoge en referència al barri dels Orriols) i les dades sobre l’habitatge immigrant que ens aporten els estudis del CITMI-CITE (1999) i Aparicio i Tornos (2003).
[22] Els habitatges en propietat representen el 82 % en el cas de l’Estat espanyol, però el 69 % a Gran Bretanya, el 54 % a França i el 43 % a Alemanya; l’habitatge de lloguer públic constitueix l’1 % en el cas espanyol, enfront del 17 % a França, 22 % a Gran Bretanya o el 36 % als Països Baixos (Leal, 2004).
[23] En països com França, Alemanya, Gran Bretanya i els Països Baixos les primeres intervencions de cara als immigrants, les dècades de 1950 i 60, foren en matèria d’allotjament. A França, l’acció pública adreçada als immigrants ha fet de la politique de ville un tret central (Barou, 1999; Wihtol de Wenden, 1999). Gran Bretanya va adoptar, als anys 1960, l’Urban Programme com a marc d’acció amb minories (Mahnig i Wimmer, 2000). A França, Alemanya, Holanda i Gran Bretanya, aquestes actuacions per a immigrants s’enquadraven en polítiques més àmplies d’habitatge social i iniciatives urbanístiques adreçades contra el «desavantatge social».
[24] Potser les ajudes atorgades des de Serveis Socials constituesquen l’ajuda més clara des de l’administració. Aquestes són ajudes econòmiques d’emergència, de limitada quantia i que es concedeixen per evitar desnonaments, ajudar a entrar en un pis o pal·liar deficiències d’equipament bàsic. D’aquestes ajudes es beneficien els nuclis immigrants amb presència de menors i un cert projecte d’arrelament.
[25] Així es deduïa de l’estudi CITMI-CITE (1999). El més recent, realitzat pel CEIM, confirma aquesta situació. Segons aquest estudi, els habitatges de les persones enquestades comptaven amb aigua potable i electricitat en el 99 % dels casos, frigorífic en el 96 % i rentadora en el 94 % (Aparicio i Tornos, 2003: 164).
[26] Òbviament aquest índex no passa de ser una aproximació grollera a la qüestió. Es considera que viure 6 o més persones en un pis entre 60 i 90 m², la dimensió mitjana dels habitatges a València, és una situació d’amuntegament. Un problema d’aquest índex fa referència a la bondat de la mesura. Per una altra part, la realitat que mesura l’índex no té perquè tenir la mateixa lectura. Segons les cultures, la mateixa situació pot ser definida com amuntegament, connotat negativament, o no.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.
