de 2003, residien el 85 % dels nacionals de la Unió Europea empadronats al País Valencià. Per províncies, Castelló i València presenten una immigració bàsicament laboral i extracomunitària (és el cas del 87,5 % dels estrangers de Castelló i el 86,3 % dels de València). Es tracta del model d’immigració present a Catalunya i a Madrid. Sols Alacant manté una alta presència d’estrangers comunitaris –52,5 % pel gener de 2003–, immigrants residencials propis d’un model de turisme i oci, del qual les Illes Balears serien un exponent.
[2] A diferència de Madrid, durant la dècada de 1990 València no va rebre immigració d’europeus de l’est, com els polonesos. Serà a partir del nou segle quan comencen a arribar al País Valencià migrants de l’est, la majoria procedents dels països més pobres de l’àrea (com Romania, Bulgària i Ucraïna). Vegeu Viruela Martínez (2004).
[3] A la ciutat de València s’exigia disposar de permís de treball i residència com a requisit per a empadronar-se. Aquesta pràctica es va perllongar fins 1999, tot i que no era legal des de 1997. D’acord amb la resolució de 21 de juliol de 1997, que desenvolupa la Llei 4/1996, sobre el Padró Municipal, i el R. D. 2612/1996, que modifica el Reglament de Població, l’Ajuntament ha de fer la inscripció de la persona estrangera en el Padró «sense realitzar cap control sobre la legalitat o il·legalitat de la residència en territori espanyol» (art. 5, resolució de 21 de juliol de 1997).
[4] Des de la Llei 4/2000, l’empadronament és un tret administratiu bàsic per accedir a drets i prestacions d’educació, sanitat i serveis socials. Per altra part, als processos de regularització dels anys 2000 i 2001, el certificat d’empadronament va constituir una prova documental del temps de residència i d’arrelament. Tot això i l’actitud decidida de l’administració municipal i de les organitzacions socials de demanar a l’immigrant que s’empadrone, ha fet del padró el registre més fiable del nombre d’estrangers, encara que no hi manquen els problemes.
[5] En termes generals, podem afirmar que la tendència a considerar «molts» una xifra d’immigrants augmentarà quan més ràpid siga el procés, quan no existesquen eines adequades per gestionar-lo, quan més estranys o diferents siguen aquests immigrants, tinguen més visibilitat i més estesa es trobe una visió de la immigració com a problema.
[6] Segons el Padró 2004 (INE, 2005), el gener de 2004 residien a la província de València 151.754 estrangers. Tanmateix, el Ministeri de l’Interior sols registrava per al 31 de desembre de 2003, 57.771 permisos. Això suposa un 63,4 % d’indocumentats. Aquest càlcul té un caire aproximatiu, ja que està sotmès a biaixos diversos. En tot cas, és ben indicatiu de l’envergadura del problema. Per altra part, l’índex d’indocumentats varia entre els col·lectius. En termes generals, són els col·lectius més recents els que presenten un major índex d’indocumentats. No disposen de permís de residència, treball o altre tipus, el 80 % dels romanesos residents a la província de València, el 67 % dels equatorians i el 66 % dels colombians. En canvi, el gener de 2004 sols hi havia indocumentats el 46 % dels marroquins, el 35 % dels xinesos i el 29 % dels senegalesos.
[7] Per al cas espanyol i les diferències de gènere segons col·lectius de procedència, en el sentit esmentat, vegeu Izquierdo (1996 i 2002), Ramírez Goicoechea (1996), Martínez Veiga (1997) i Colectivo Ioé (1999).
[8] Atès que es tracta d’una immigració laboral molt recent, el nombre de persones majors de 65 anys és molt reduït: sols de l’1,38 % enfront del 18,7 % dels nacionals.
[9] El darrer trimestre de l’any 2000, el govern va presentar l’esborrany del Programa GRECO, que regula i coordina la política d’estrangeria i immigració. A l’esborrany s’afirmava que els immigrants tenen, en general, «alts índexs d’analfabetisme i escassa qualificació professional» (p. 17). Més tard, davant de les crítiques rebudes, la referència a l’analfabetisme va desaparèixer del text definitiu. Sobre la imatge desvalorant del grau de formació dels immigrants, vegeu Izquierdo (2003).
[10] Tanmateix, dins de la immigració llatinoamericana caldria distingir entre els índexs de formació de cubans i argentins, superiors als dels veïns autòctons, els dels colombians, assimilable a la mitjana espanyola, i els dels equatorians i bolivians, sensiblement més baixos. Així, un 33 % dels cubans i un 22,9 % dels immigrants argentins han realitzat estudis universitàris, enfront d’un 15,7 % dels autòctons. Aquest índex és del 4,6 % i del 7 % en el cas dels equatorians i dels bolivians.
[11] La migració de les dècades de 1950 i 1960 a França i Alemanya era una migració laboral, d’individus, concebuda com a temporal, començant per l’autopercepció dels migrants mateixos (Sayad, 1991). Serà a partir de la mitjania dels anys 70, amb les polítiques d’immigració zero i tancament de fronteres, quan la immigració es consolida com a permanent i familiar, com assenyalen Weil (1991), Wihtol de Wenden (1999) i Le Moigne i Lebon (2002) per al cas de França, i Cohn-Bendit i Schmid (1996) per al cas d’Alemanya.
[12] El gener de 2003 l’Ajuntament de València va crear el nou barri Ciutat de les Arts i de les Ciències, al districte 10, i va modificar la delimitació territorial d’uns altres tres barris. Aquestes modificacions no afecten la nostra recerca. Al mapa 4, referit a 2004, s’ha mantingut la delimitació territorial anterior.
[13] El 29,8 % dels veïns estrangers del Pla del Remei, el 28,8 % d’Exposició, el 27,6 % de Jaume Roig i el 26,6 % de Gran Via, són nacionals de la Unió Europea, quan aquests representen el 9,9 % del veïns estrangers de València. A més, una part dels immigrants extracomunitaris que consten al Padró com a veïns d’aquests barris són, en realitat, empleats de servei domèstic.
[14] La proporció de comunitaris respecte al total de veïns estrangers era de 23 % en el cas de la Xerea, 26 % al Carme, 27,4 % a Sant Francesc i 40,6 % en el cas de la Seu. Aquestes proporcions apareixen com molt consistents al llarg del període estudiat.
[15] El districte de l’Eixample, districte 2 de la ciutat, està compost per tres barris. El Pla del Remei i Gran Via corresponen a l’eixample burgès de finals del segle XIX i primeres dècades del XX, i han mantingut el caràcter de beaux quartiers. El tercer barri, Russafa, té un caràcter molt més popular amb un nivell socioeconòmic molt inferior.
[16] El full del padró pot ser de dos tipus: familiar i col·lectiu. Usualment, els fulls collectius registren els veïns que viuen en centres institucionalitzats: col·legis majors, residències de tercera edat, institucions religioses, etc. Per conèixer la importància del nombre d’estrangers en aquesta situació i valorar-ne la rellevància, en el cas de Patraix es va fer una anàlisi concreta dels fulls col·lectius. L’any 1998 hi havia a València 766 estrangers empadronats en fulls col·lectius, dels quals 584 corresponien a Patraix. L’any 2000, sobre un total de 920 per a tota València, 549 estaven empadronats al barri. Si deduïm els estrangers empadronats en fulls col·lectius del nombre total d’estrangers empadronats al barri, el percentatge de persones estrangeres residents a Patraix es redueix
