Nous veïns a la ciutat. Francesc Torres Pérez

      Hi ha barris populars, amb habitatge barat, que han rebut pocs immigrants i tenen, fins i tot avui, un nombre relativament reduït de veïns estrangers. Haurem de considerar, doncs, més factors per explicar-nos la distribució residencial desigual a la ciutat. Ens uns casos, són trets del barri, com la ubicació geogràfica, el paper que compleix en la divisió de funcions i en la trama relacional de la ciutat. Uns altres motius són específics dels immigrants, com el tipus d’immigració, temporal o permanent, l’existència o no d’immigrants assentats amb anterioritat i l’acció de les xarxes socials.

La presència de veïns estrangers, constant des de principis dels 90, és una tendència consolidada al centre històric. Tanmateix, al seu si trobem dues situacions diferenciades. Per una banda, els barris més benestants, com la Xerea i Sant Francesc, han tingut i tenen un nombre reduït de residents estrangers i, entre ells, destaquen els nacionals de la Unió Europea. Els barris de la Seu i el Carme ocupen un lloc intermedi. Més acomodat el primer, més heterogeni el segon, els dos tenen al llarg d’aquests anys una proporció relativament alta de veïns estrangers, 10,2 % i 9,4 % en 2004 respectivament, tot i que amb una notable presència dels nacionals de la Unió Europea.[14] A l’altre extrem d’aquest continuum, la part més popular del centre històric, els barris del Pilar i el Mercat tenen una alta proporció de veïns estrangers, el 14,2 % i el 15 % en 2004, en la seua immensa majoria extracomunitaris, amb presència dels grups o collectius més antics a la ciutat, xinesos i marroquins, en molts casos gent amb anys d’assentament, però també de nous. Són els barris del Pilar i el Mercat, i una part del Carme, o millor dit, els carrers i finques d’habitatge antic i barat d’aquests barris, els que concentren la població extracomunitària. Al centre històric de València trobem, a més a més, una característica que es repetirà, amb matisos, en uns altres barris de la ciutat: més que d’un habitatge homogeni en una zona es dóna una ubicació residencial discontínua dels immigrants, en nínxols formats per carrers i finques modestos, sense rehabilitar, que de vegades coincideixen paret amb paret amb finques rehabilitades i habitatges de renda mitjana o alta.

Si eixim del centre històric, el primer cercle de la ciutat segons l’esquema de l’Escola de Chicago, trobem al sud els districtes de l’Eixample i Extramurs. Al primer, escindit entre dos barris benestants i un altre de popular, ha estat al barri de Russafa on es concentren la immensa majoria dels immigrants.[15] Al districte d’Extramurs, més popular i més homogeni socialment que l’Eixample, ha estat el barri de la Roqueta el que, des de mitjan dècada de 1990, té una major proporció de veïns immigrants.

      Els esmentats barris de Russafa i la Roqueta presenten similituds d’interès. Si l’any 1998 tenien ja un nombre d’estrangers rellevant, sempre en comparança a la mitjana de la ciutat, pel gener de 2004 el 15,6 % dels veïns de Russafa i el 17,6 % de la Roqueta eren estrangers. Es tracta de barris populars –més modest la Roqueta, més heterogeni Russafa–, molt cèntrics i ben comunicats, situats a les dues vores de l’Estació del nord. Són barris d’instal·lació primerenca d’immigrants a la ciutat, de marroquins en particular, que amb el temps s’han consolidat com a barris d’assentament per a aquest i altres collectius. A mitjan dècada, Russafa ja oferia una oferta consolidada de serveis a la comunitat magribina, si bé les xifres d’empadronats eren encara molt modestes. A partir del 2000, són els equatorians els que s’instal·len al barri. Com després veurem en detall, els veïns immigrants de Russafa s’han concentrat als carrers i finques més modestos i barats. Molts d’aquests habitatges estaven ja buits; en altres casos, els immigrants han substituït els autòctons que deixaven els habitatges més modestos. S’ha donat una ubicació diferent dins del barri segons les nacionalitats de procedència i el temps d’instal·lació, amb una concentració del col·lectiu magribí a la zona del carrer Cuba, Buenos Aires i Puerto Rico. Tanmateix però, això es conjuga amb la convivència, més o menys indiferent, d’immigrants de procedències diverses al mateix barri i els mateixos carrers.

      Al sud-est de Russafa, Montolivet i En Corts són barris d’instal·lació d’immigrants més recents. El nombre d’estrangers hi era, l’any 1998, molt reduït. Amb una continuïtat física amb Russafa, separats per l’avinguda de Peris i Valero, els barris obrers de Montolivet i En Corts oferien un parc d’habitatge barat que començava a escassejar a Russafa al principi del 2000. En dos anys escassos, aquests barris van veure com es multiplicaven per cinc els veïns estrangers, la majoria equatorians. Pel gener de 2004, el 12 % dels veïns de Montolivet i el 12,5 % dels d’En Corts són estrangers. En els dos casos, les nacionalitats més representades són l’equatoriana i la colombiana (el 42,7 % dels estrangers de Montolivet són equatorians).

D’acord amb les dades del padró, des de 1998 fins a l’any 2001, Patraix era un dels barris de València on hi havia més residents estrangers. Tanmateix, aquesta dada reiterada, no es «corresponia» bé amb la reduïda presència d’extracomunitaris al barri. Sols als voltants de la seu central de Creu Roja a València (c/ Mossèn Fenollar 8), es veien immigrants. Un estudi dels fulls collectius del padró va mostrar que més del 50 % dels estrangers de Patraix estaven empadronats a l’adreça de Creu Roja. Es tractava, doncs, de beneficiaris de programes de l’entitat però que, en la immensa majoria, no vivien a Patraix; per tant, no s’ha destacat aquest barri als mapes d’ubicació de la immigració a la ciutat.[16]

      Al nord del llit del Túria, i separats del centre històric per aquest, hi trobem una sèrie de barris que a partir de 1999 es convertiran en barris receptors d’immigrants. Són els barris de Tendetes i el Calvari del districte de Campanar, i tots els barris del districte de la Saïdia. Destaquen pel nombre d’estrangers els barris de Trinitat i Morvedre, on representen el 13,3 % i el 12,5 % dels veïns. Es tracta de barris relativament cèntrics, ben comunicats i amb una composició social i d’habitatge heterogènia, amb zones més populars i altres de professionals mitjans. Com en d’altres barris d’immigració recent, les nacionalitats més representades –per damunt de la mitjana de la ciutat– són les llatinoamericanes.

      Més cap al nord, un altre barri d’assentament immigrant molt recent és el dels Orriols. Es tracta d’un barri obrer amb dos ambients urbans. Un, el vell barri dels anys 1960, on predomina la construcció de VPO (habitatges de protecció oficial) franquista, amb habitatges molt menuts i d’escassa qualitat. L’altra part del barri és de nova construcció, de major qualitat, i amb un veïnat més heterogeni. El procés d’assentament de la immigració, fonamentalment llatinoamericana, ha estat molt ràpid. Al 2000, la població estrangera dels Orriols suposava el 1,32 %. Quatre anys després, els estrangers suposen el 16,3 % dels veïns del barri. Els Orriols ha registrat el procés de canvi més accelerat de tots els barris de la ciutat i s’ha convertit, als darrers dos anys, en barri d’arribada per a una part de la immigració més recent, particularment equatoriana (el gener de 2004, eren equatorians un 49 % del total dels veïns estrangers). S’ha produït un clar procés de substitució segons el qual els immigrants han ocupat els habitatges més antics i/o més precaris

Скачать книгу