rel="nofollow" href="#ulink_a662897f-0bc6-51b8-a049-74450205c0b9">[10] Segons indiquen tots els estudis, els estrangers que tenen una valoració més alta són els europeus de la Unió Europea, seguits dels llatinoamericans, els europeus de l’est, els africans de raça negra, els asiàtics, i en darrer lloc, els «àrabs» o «musulmans». Aquesta opinió és molt consistent al llarg de la dècada dels 90 (Díez Nicolás i Ramírez Lafita, 2001: 93 i ss.).
[11] Són «rebutjats» juntament amb altres grups «d’incapaços» (menors d’edat, malalts mentals) o «d’indesitjables» (empresonats) que tampoc no voten. En relació a immigració, ciutadania i drets polítics, vegeu De Lucas (1998, 2001).
[12] Superar la frontera de l’antiga ciutadania suposa desvincular el dret de vot de les dues dimensions de la ciutadania occidental: la nacionalitat, com a membre de la nació, i la ciutadania estatal, com a súbdit reconegut d’un Estat. Si desvinculem el dret de vot dels seus antics vincles cal revincular-lo d’un altre: la residència. Això suposa, en el cas dels immigrants, vincular el dret de vot a la residència durant una sèrie d’anys (per exemple, els que atorga el permís de residència permanent). El dret de vot a les eleccions municipals podria suposar un pas concret que ens equipararia amb altres països europeus com Irlanda, amb dret reconegut des de 1963, Suècia, des de 1975, Dinamarca, des de 1981 i Holanda, des de 1985. Gran Bretanya va concedir, l’any 1948, el sufragi actiu i passiu en totes les eleccions als residents «ciutadans de la Commonwealth».
[13] Amb «grup etnocultural sorgit de la immigració» fem referència a un col·lectiu d’immigrants i/o els seus descendents que es constitueixen com a grup social d’adscripció i identificació, al si i respecte a la societat de recepció, i que té conseqüències sobre la seua interacció social. Més endavant es comenta el concepte de grup ètnic. Un exemple de grup etnocultural sorgit de la immigració seria el cas dels italo-nord-americans o dels irlandesos-nord-americans als Estats Units.
[14] L’«americanització» va comportar una sèrie d’actuacions de diverses administracions i entitats, com classes d’anglès i mesures d’educació patriòtica (Bastenier i Dassetto, 1993: 74 i ss). La ideologia oficial nord-americana va presentar aquesta «americanització» com a melting pot, fusió de les aportacions culturals, que donava peu a una identitat sociopolítica basada en els «valors americans» i la sacralització dels símbols patris. Tanmateix, en la pràctica, fer dels immigrants nord-americans implicava un procés d’assimilació al model d’Anglo-conformity, el motlle cultural hegemònic basat en l’anglès i la cultura anglosaxona (Kymlicka, 1996: 43 i ss.; McNicoll, 1993: 28 i ss.).
[15] Els conceptes de Park no tenen un sentit inequívoc. Així, per a Basteneir i Dassetto (1993) hi ha en Park un doble sentit d’assimilació. Un, majoritari, fa referència a assimilació com a aculturació, s’identifica amb l’americanització i té en l’escola i els matrimonis mixtos les seues eines més poderoses. Segons un altre sentit minoritari, present en el manual de 1921, el procés d’assimilació comporta un major pes de la interacció recíproca, més en concordança amb la ideologia del melting pot. De Rudder (2002) fa seu aquest sentit i el generalitza, de forma excessiva al meu parer, al conjunt de l’obra de Park.
[16] Amb el temps, Park va excloure del cicle de relacions racials els negres i els asiàtics pels entrebancs socials que suposen els seus trets fenotípics. Més tard, l’any 1937, ampliarà els seus dubtes per a determinats grups d’immigrants blancs. Vegeu, en aquest sentit, Schnapper (1998: 195), De Rudder (2002: 47) i Chapoulie (2002: 18).
[17] Vegeu, per a aquests i altres elements crítics, Piette (1990), Kesteloot (1990), Hannerz (1993), Martínez Veiga (1999) i Chapoulie (2002)
[18] En Amèrica del Nord, la urbanització i la industrialització es realitzà sense quasi antecedents, mentre que a Europa aquest desenvolupament es realitzà, almenys en part, sobre la base urbana preexistent. Al mateix temps, els espais urbans europeus tenen unes connotacions històriques i simbòliques que en Amèrica del Nord són més noves o menys importants, la qual cosa és particularment perceptible als centres urbans. Una altra diferència important rau en els principals actors del desenvolupament de les ciutats, promotors privats en el cas nord-americà i amb més paper dels operadors públics en el cas europeu, caracteritzat a més per la importància de la planificació i l’ordenació urbana. Per analitzar aquestes i altres diferències, vegeu Alvergne i Coffey (2000).
[19] Vegeu Piette (1990), Coulon (1992), Bastenier i Dassetto (1993), Chapoulie (2002) i De Rudder (2002).
[20] Ens referim a la utilització de documents personals, a l’anàlisi d’una diversitat de fonts documentals, a la realització d’entrevistes i d’històries de vida, al treball de camp i l’observació participant en l’àmbit urbà. Park considerava que el mètode antropològic, desenvolupat per Boas i Lowie, era plenament aplicable i necessari en les investigacions urbanes per a captar les pràctiques socials, costums, creences i concepcions dels immigrants a la ciutat (Hannerz, 1993: 42).
[21] Desorganització i reorganització són dos conceptes centrals de moltes recerques de l’Escola de Chicago. Encunyats per Thomas i Znaniecki en la seua obra El camperolat polonès a Europa i Amèrica, publicada entre 1918 i 1920, per a referir-se al procés de desorganització de la vida camperola en la societat polonesa, situació que s’agreuja amb la migració als Estats Units. Tanmateix, aquest estat de desorganització social és provisional. En Amèrica, el grup migrant reorganitza les seues actituds, acomoda valors i comportaments, i conforma una nova organització.
[22] La separació residencial dels diferents grups es pot mesurar amb una diversitat d’índexs que solen agrupar-se en quatre blocs: de distribució espacial, del grau de contacte potencial, de concentració i de centralitat. A l’àmbit anglosaxó s’han donat vives polèmiques sobre la construcció d’aquests índexs i la seua pertinència, com recull Fong (1998: 254 i ss).
[23] Aquesta noció és semblant a la idea de «llindar de tolerància» que es va imposar a tot Europa en la dècada de 1980. Aquest llindar expressa la capacitat de la societat per a acollir immigrants, i superar-lo pot obrir tot tipus de dinàmiques de tensió, competència i desagregació social. El concepte de llindar va ser utilitzat com una legitimació de la política d’immigració zero, oficial en la Unió Europea fins mitjan dècada dels 1990. Aquesta idea té, almenys, tres problemes. Primer, redueix a un càlcul quantitatiu tot un complex procés social. Segon, és qüestionada per la realitat atès que Luxemburg, amb una mitjana d’un 30 % de residents estrangers durant les dècades de 1980 i 1990, no ha tingut més problemes que França, amb una mitjana d’un 10 %. En tercer lloc, la mateixa concepció del «llindar de tolerància» sembla que responsabilitza els immigrants, en realitat el seu nombre, dels problemes que es generen i obvia així el paper clau dels processos socials de la societat de recepció.
[24] Això és freqüent a l’àmbit anglosaxó. Igualment, és el cas d’estudis de segregació a l’Estat espanyol, com el de Checa Olmos i Arjona Garrido (2003) referit a Almeria, i el de Martori i Hoberg (2004) sobre
