i que tenia en el Chicago dels seu temps un paradigma. D’altra banda, la creixent consciència d’aquests problemes es vincula a una preocupació més àmplia: la de construir una societat cohesionada, socialment i culturalment, que se sentira nord-americana. Als Estats Units, com en altres països tradicionalment receptors d’immigrants, s’esperava que els immigrants abandonaren progressivament l’herència cultural pròpia i s’assimilaren. Als inicis del segle XX, aquest procés es presenta més complex i problemàtic que en el passat recent i l’assimilació dels immigrants, en realitat la construcció de la nació americana, passa a convertir-se en objecte central del debat dels intellectuals, científics socials i gestors públics. Aquesta reflexió s’expressa en clau d’americanització, un terme que es popularitza en aquells anys per designar el procés que hauria de fer ciutadans americans de les successives onades d’immigrants.[14]
En l’anàlisi de la ciutat, Burgess, Park i Hoyt destacaven la noció d’àrea o districte, parts de la ciutat caracteritzades per una sèrie de trets compartits per la població (nivell socioeconòmic, trets culturals, origen o altres). A partir de l’experiència de Chicago, Park i Burgess concebien el creixement i l’ordenació de la urbs com una successió de cercles concèntrics, que constituïen diferents àrees de la ciutat. El primer cercle, que coincideix amb el centre històric, correspon al centre comercial i administratiu. El segon cercle, al voltant del primer, és un àrea pobra o en procés d’empobriment que es caracteritza per ser «zona de transició». Ha estat abandonada pels habitants de més recursos i és ocupada pels pobres i els immigrants. El tercer cercle correspon a l’àrea d’habitatges dels treballadors més assentats, els professionals i les classes mitjanes. El quart cercle correspon a les zones residencials de les classes més acomodades. L’últim cercle correspondria a la perifèria.
Hoyt i Park concebien l’evolució de la ciutat com un procés en què operen dinàmiques de substitució i canvi en les diferents àrees. En síntesi, el procés és el següent: els immigrants nous s’instal·len a les zones degradades i pobres, tant per raons econòmiques com per la presència de compatriotes i la conformació de barris ètnics. A mesura que millora la situació en què es troben, els immigrants i/o els seus fills es traslladen a una zona de treballadors instal·lats o de petits professionals. A l’ascens socioeconòmic corresponia un canvi d’àrea residencial a la ciutat, un major ús de l’anglès i una menor estranyesa respecte als costums americans. Els immigrants que s’assentaven i integraven deixaven llocs lliures a les zones pobres que eren ocupats per la següent onada migratòria. Per la seua part, els néts dels primers immigrants ja plenament americanitzats es dispersaven per les àrees residencials mitjanes i de la perifèria. Aquesta seqüència de distribució urbana, «gueto, enclavament ètnic i perifèria acomodada» (Peach, 1998: 239), s’expressa com a successió decreixent de diferents graus de concentració residencial i es corresponia amb el cicle de relacions racials de Park.
En 1921, Introduction to the Science of Sociology, l’influent manual de Burgess i Park, oferia un quadre conceptual per analitzar les relacions entre poblacions heterogènies que compartien el mateix espai. Així, es podia parlar de relacions de concurrència o competència, de conflicte, de compromís o acomodació i d’assimilació. Més tard, l’any 1926, Park ordenarà aquestes relacions com a etapes successives del procés d’inserció dels immigrants, cadascuna de les quals representa un progrés respecte a l’anterior. Aquest procés constitueix l’anomenat cicle de relacions racials. La primera etapa, la competència o rivalitat, suposa la interacció en funció de la lògica del mercat, sense que es done un veritable contacte social entre els grups. Aquesta lògica competitiva esclata com a conflicte, el qual implica un contacte, una interacció –per bé que conflictiva– i una consciència d’aquesta interacció. Aquesta segona etapa deixa pas a la tercera, la de l’acomodació o adaptació, mitjançant la qual els diversos grups s’ajusten a les situacions socials generades per la interacció. La darrera etapa correspon a l’assimilació, una situació en què les diferències entre els grups es dilueixen i perden significació. En Park, l’assimilació és un fenomen de grup però que se situa en el pla de la personalitat de l’individu i afecta les seues relacions primàries. Al seu parer, durant l’etapa de l’assimilació, «els individus adquireixen la memòria, els sentiments i les actituds de l’altre i, compartint l’experiència i la història, s’integren en una vida cultural comuna» (Coulon, 1992: 39).[15]
El cicle de relacions racials de Park és correlatiu amb el procés d’inserció residencial. Un i altre culminen en l’assimilació a la que correspon una situació de dispersió residencial, d’Anglo-conformity i de mobilitat social ascendent. Així, l’espai urbà ens mostra el procés d’inserció social dels immigrants i aquest es pot «llegir» en la distribució, reagrupació i desplaçament dels diversos grups a la ciutat.
A la dècada dels anys 20, Park i els seus col·legues de Chicago tenien una visió optimista sobre aquest procés i el seu resultat. Com havia passat amb els irlandesos i polonesos abans, els nouvinguts acabarien per integrar-se. A la dècada següent aquest optimisme es moderarà; el cicle de relacions ètniques no conclou, per a tots el grups, amb l’assimilació.[16] L’aculturació no comporta, necessàriament, una adequada inserció social, com l’«americanització» havia promès. L’experiència dels afroamericans als Estats Units qüestiona la pertinència del model, com va mostrar, als anys 1930 i 1940, l’obra de Franzier, un dels deixebles de Park. D’acord amb Franzier, la persistència del gueto negre al llarg de les generacions mostrava com les anàlisis de la primera generació dels investigadors de Chicago havien subestimat els factors polítics, estructurals i les relacions de dominació exercides pels blancs.
Són ja clàssiques algunes de les crítiques adreçades a l’Escola de Chicago com l’evolucionisme i la tendència a naturalitzar els processos socials que es donen a la ciutat.[17] Tots dos aspectes, molt deutors del paradigma de l’ecologia humana, fan que el paper dels diferents actors socials reste diluït i la importància de les relacions socioeconòmiques i de dominació política minimitzada. Per una altra part, en l’anàlisi de la ciutat, es presentaven les diferents zones com àrees «naturals», excessivament homogènies i amb dinàmiques socials comunes. Un altre element crític és la identificació que fan entre integració, assimilació i Anglo-conformity nord-americana. Si bé, com hem vist, l’assimilacionisme deixa de presentar-se com el resultat inevitable del procés d’inserció, aquest continuarà contemplant-se des del punt de vista dels «anglosaxons, protestants, blancs, originaris del nord, del grup políticament hegemònic» (Chapoulie, 2002: 11).
La seqüència de tipus evolutiu que correlaciona la successió de generacions, indrets de residència i etapes del procés d’integració sembla desmentida per la història. L’exemple dels negres nord-americans mostra que es pot donar una aculturació sense integració econòmica i social. D’altra banda, la dispersió espacial –com passa amb els senegalesos o els xinesos a València– no sempre pot considerar-se un indicador d’integració cultural o de bona inserció socioeconòmica. A l’inrevés, els veïns jueus de Mont-real i Nova York han conegut una mobilitat social ascendent i una integració acceptable tot mantenint un alt nivell de concentració residencial.
Per últim, però no menys important, alguns dels elements de l’anàlisi de l’Escola de Chicago són excessivament dependents dels trets específics de l’experiència nord-americana de primeries del segle XX. Més encara, es generalitza aquest model per damunt de les diferències indubtables entre les ciutats europees i nord-americanes, diferències de particular rellevància pel que fa a la inserció urbana dels immigrants.[18]
Més enllà d’aquestes crítiques, algunes de les aportacions de l’Escola de Chicago són de particular rellevància per al nostre
