respecte a l’espai de l’activitat productiva i els espais de consum, oci i trobada. Aquesta especialització funcional i separació física fa de la mobilitat una condició d’adaptació i de participació en la vida urbana. Això suposa, a més, que la ciutat es conforma com a trama de trajectes que realitzen els seus habitants en els seus desplaçaments diaris (Juan, 1997). Com destaquen Remy i Voyé (1992), la situació urbana valora la capacitat de dominar les distàncies, que es vincula a l’autonomia i la llibertat d’elecció dels individus.
A més de l’especialització funcional, l’espai de la ciutat se’ns presenta segmentat per raons de classe i estatus socioeconòmics; així, els barris obrers i els beaux quartiers conformen diferents espais urbans presents en totes les grans ciutats. En altres casos, la distribució residencial desigual dels diversos grups és causada per raons nacionals, culturals i identitàries, com les que han conformat les ciutats de Mont-real i Brussel·les.
Per a Simmel, la sociabilitat pròpia de l’àmbit urbà constitueix una de les manifestacions específiques de la modernitat. A les metròpolis com el Berlín de les primeries del segle XX, l’alt nombre de persones, la diversitat d’activitats, l’heterogeneïtat de comportaments i la necessitat quotidiana de relacionar-se amb estranys conformen un estil de vida distant i intel·lectualitzat. Aquest tipus de sociabilitat es caracteritza per la indiferència emocional, les respostes calculades i mesurades i una reserva cortès, «actitud espiritual dels habitants de la gran ciutat entre si» (Simmel, 1999: 92). La gran ciutat dissocia el sentit, espacial i social, dels conceptes de proximitat i distància. Simmel va destacar com a tret definitori de la sociabilitat urbana la nova gestió de la dualitat proximitatdistància, que té una de les seues expressions en la interacció amb desconeguts pròpia dels espais públics. El transeünt és, per a Delgado (2003: 19), la matèria prima d’una societat feta no tant d’institucions estables, «a la manera de les societats premodernes o tradicionals, com de relacions socials impersonals, superficials i segmentàries». D’acord amb Giddens, el funcionament quotidià de les societats modernes es basa en «compromisos de presència» i «compromisos anònims». Els primers suposen la fiabilitat en les situacions de copresència amb desconeguts que caracteritzen l’urbs. «La desatenció cortès representa el tipus més bàsic dels compromisos de presència que es donen en els encontres amb estranys en les circumstàncies de la modernitat» (Giddens, 1993: 83).[2]
Tanmateix, aquest tipus de relacions i de sociabilitat no esgoten les que es donen i poden donar-se en situacions urbanes. Al contrari del que sembla deduir-se de Simmel, allò nou, la sociabilitat pròpia de la multitud de la gran ciutat, es combina amb altres tipus de relacions (familiars, amicals, veïnals, professionals i, també, relacions comunitàries diverses). Sembla que, en destacar la novetat del nou temps, s’oblida els elements que hi romanen, encara que renovats. Tanmateix, tots ells conformen la sociabilitat de la ciutat. O, millor, caldria parlar de les sociabilitats de la ciutat.
A les nostres urbs, el procés de socialització de l’individu es realitza en una sèrie de relacions i xarxes socials segmentades, arrelades a espais socials especialitzats (l’escola, la fàbrica, la casa), i amb diferents tipus d’actitud i d’implicacions per part dels actors. Des d’aquest punt de vista, la sociabilitat en situacions urbanes comporta cinc tipus bàsics de relacions.[3] Una seria la interacció banal amb desconeguts que es dóna als espais públics urbans, regida per la dialèctica de proximitat física i distància social que mostrà Simmel. Una altra, la interacció instrumental entre persones lligades per relacions específiques, com per exemple les relacions de treball i professionals. Moltes d’aquestes relacions instrumentals es donen en espais delimitats que, si bé no són privats, tampoc no es poden considerar públics, com ara la fàbrica. Un tercer tipus de sociabilitat el constitueixen les relacions de veïnatge, un conjunt d’interaccions derivades de la proximitat i de la coincidència quotidiana en àrees semiprivades –l’escala de la finca– o públiques –el carrer–, així com d’altres aspectes comuns. Un quart tipus d’interacció comporta un major pes de l’afectivitat i/o major carrega significant. És quan «estem entre els nostres» i aquest «nosaltres» és un grup definit en termes socioculturals i/o identitaris diversos. Aquest tipus de sociabilitat implica un grau, divers, de carrega significant i és bàsic per a produir i reproduir un marc identitari, que és alhora recurs de sentit i de cultura.[4] Per últim, el cinquè tipus de sociabilitat que trobem a la ciutat, està integrat per les relacions familiars i amicals –basades en l’amor, el parentiu i l’amistat, amb un vessant emocional decisiu–, bàsiques en l’aspecte psicosocial.
Les relacions de sociabilitat amb més carrega afectiva, significant i/o identitària, no estan tancades a l’espai privat. Ans al contrari, fan de la diversitat d’espais de la ciutat una sèrie de recursos materials, socials i simbòlics. Els parcs són escenaris privilegiats de famílies amb xiquets i de parelles adolescents. Per una altra part, les relacions de sociabilitat de tipus identitari tenen en determinants espais i edificis públics un escenari central, bé siga aquest un carrer on es concentren els comerços ètnics o una plaça identificada amb un fet patriòtic.
La ciutat se’ns presenta, doncs, com una rica i complexa trama de diverses relacions de sociabilitat que responen a distintes necessitats de com «funcionar» adequadament en la gran urbs, ser competent en les relacions instrumentals, conviure acceptablement amb el veïnat i «estar entre els nostres». Aquestes relacions de sociabilitat es desenvolupen, al seu torn, en una diversitat d’espais però tenen una projecció, major o menor, en els espais públics, els quals constitueixen els miralls de tota urbs.
2. QUI ÉS FORASTER A LA CIUTAT? LA CONSTRUCCIÓ SOCIAL DE L’IMMIGRANT
Qui és immigrant a la ciutat? Si la ciutat depèn de l’aportació de la immigració i s’ha constituït històricament amb ella, ningú no hi hauria de ser considerat foraster. Tanmateix, aquesta conclusió cartesiana resta al pla del que hauria de ser. A totes les ciutats hi ha hagut i hi ha veïns designats com a forasters per uns altres veïns que, temps enrere, deixaren de ser-ho. Per tant, com emfasitza Delgado (1997: 8): «què és el que ens permet designar algú com a immigrant?». Qui és foraster a la ciutat?
La resposta és complexa i ha variat històricament. Aquí, com en altres aspectes, cal distingir entre la diferent situació a Europa i als Estats Units. Les ciutats de les societats d’immigració com els Estats Units, Canadà i l’Argentina, es formaren amb migracions procedents d’altres estats, societats i cultures. Els immigrants eren, quasi per definició, estrangers.[5] Per la seua part, les migracions que nodriren les ciutats europees de nous veïns procedien del seu hinterland agrícola o de les regions més pobres del seu estat mateix. Els estrangers també eren presents a les capitals imperials antigues, Istanbul i Viena, o modernes, com París i Londres de la darreria del segle XIX, però sempre foren minoritaris entre els immigrants en la ciutat, que eren, en la immensa majoria, nacionals rurals. Aquesta situació es veu modificada des de mitjan segle XX. Els fluxos migratoris a les ciutats europees passen a ser, fonamentalment, externs i en un doble sentit. Externs en tant que compostos per estrangers i externs en tant que procedents de fora d’Europa.
A l’Estat espanyol es produeix una dinàmica semblant, amb trenta anys de retard. Les migracions internes dels anys 50 i 60 nodriren Madrid, Barcelona, Bilbao i València amb nous veïns procedents de les regions més pobres de l’estat. Més tard, amb la crisi de 1973 i el període de recensió econòmica, el moviment migratori intern s’aturà. Serà més tard, ja a la dècada dels 90, quan les nostres ciutats comencen a rebre noves aportacions d’homes i dones procedents del nord d’Àfrica, d’Amèrica Llatina, però també de l’Europa de l’est i d’Àsia. Són aquests estrangers qui, de forma majoritària, constitueixen els immigrants a les nostres ciutats actuals. La figura de l’immigrant canvia. Als anys 70 a Barcelona i, en diferent mesura,
