aquest capítol es tracten algunes qüestions d’importància per a la investigació que conformen la seua mirada, tant sobre l’àmbit urbà com sobre l’immigrant. Del primer, comentarem la sociabilitat que es dóna a l’espai de la ciutat i la diversitat de relacions que hi trobem, unes més distants i d’altres més properes. Per altra banda, si la figura de l’immigrant s’ha modificat al llarg de la història, la seua situació sempre ha remès a un locus social especial, dins i fora del grup. Avui, qui és el foraster a la ciutat? Comentarem la construcció social de l’immigrant extracomunitari i els trets que el caracteritzen com a foraster pobre i estrany i que determinen, junt amb altres factors, la seua inserció urbana.
Parlar d’inserció urbana ens remet a una pluralitat de fenòmens i dinàmiques socials que s’agrupen i comenten en cinc dimensions. D’aquestes, la recerca ha privilegiat la dimensió residencial i la de sociabilitat per a captar la complexa interacció que es dóna entre espai urbà i relacions socials en la inserció dels immigrants. Aquest va ser el tema més rellevant de l’Escola de Chicago, de la qual es comentarà, en particular, el marc explicatiu i valoratiu sobre el procés d’inserció urbana dels nous veïns, que ha tingut una influència notable sobre la visió de la ciutat immigrant.
Finalment, exposem que sobre la base de la popularització simplificada d’alguns dels postulats de Chicago, dels estudis sobre la segregació i de la creixent preocupació per la marginalitat urbana, s’ha conformat un sentit comú sobre la inserció urbana dels immigrants. Sovint de forma implícita, aquest sentit comú estableix un model d’inserció residencial dels immigrants amb implicacions sobre l’anàlisi i la valoració dels fenòmens que ens interessen.
1. HETEROGENEÏTAT, ESPECIALITZACIÓ I SOCIABILITAT EN L’ÀMBIT URBÀ
En les diferents tradicions, acadèmiques i socioculturals, de les ciències socials hi ha una àmplia diversitat de visions sobre la ciutat. En totes elles, ciutat fa referència a una agrupació permanent d’habitatges, relativament gran i densa, que comporta unes característiques socials determinades. Tanmateix, la qüestió de quins són aquests trets socials característics, és a dir la qüestió urbana, ha tingut una ampla diversitat de respostes segons l’enfocament teòric i disciplinar, però també segons les diferents tradicions culturals.
Des de l’ecologia urbana que popularitzà l’Escola de Chicago, Wirth explica els trets de la ciutat com a conseqüència de les variables de mida, densitat i heterogeneïtat, que la caracteritzen i que conformen una forma de vida específicament urbana. Amb la seua teoria de l’urbanisme, Wirth (1999: 100) intentava «descobrir les formes d’acció i organització socials que, de forma típica, emergien en situacions urbanes». Aquesta visió de la ciutat, molt influent, ha desconsiderat els processos històrics, polítics i socials que han generat les estructures urbanes i els seus trets específics. Un altra referència també molt influent es basa en la dualitat camp versus ciutat i defineix la ciutat per oposició al camp; els conceptes de vida urbana (Wirth) i de folk society (Redfield) poden il·lustrar aquesta dualitat. Tanmateix, com s’apunta quasi unànimement, l’oposició entre ciutat i camp perd vigència en societats plenament urbanitzades com les nostres, on aquestes fronteres deixen de ser significatives per definir el tipus de relacions i situacions socials. Als anys 1970 va adquirir importància la visió de la ciutat contemporània com el resultat del desenvolupament industrial i de la tendència a la concentració, pròpia i mes general del capitalisme (Castells, 1979). Aquesta aproximació imprescindible, tanmateix, ignora els aspectes culturals del fenomen urbà, l’experiència quotidiana i les representacions que la gent es fa de la seua ciutat.
Aquestes i altres teories que pretenien definir i explicar de forma universal el fenomen urbà han fracassat. Tot i això, ja acumulem una sèrie d’aproximacions d’interès que coexisteixen com a elements rellevants però la suma dels quals «no s’articula fàcilment i no permet disposar d’una definició unitària, satisfactòria, més o menys operativa» (García Canclini, 1997: 387). Per la nostra part, d’aquest conjunt d’aportacions i sense cap pretensió de definir què és la ciutat, seleccionarem aquells elements que ens semblen particularment rellevants per a la recerca. Això ens porta a la tradició de la sociologia urbana nord-americana de primeries del segle XX, que va destacar alguns trets que han passat a considerar-se elements bàsics en l’anàlisi de la ciutat, amb lectures molt diverses segons les escoles. Ens referim a l’heterogeneïtat de la ciutat, a l’especialització funcional i social dels seus espais i al tipus de sociabilitat que la caracteritza. Aquests temes característics de la tradició de Chicago suposen el nostre punt de partida. Un punt de partida útil i suggeridor, sí; però no un marc explicatiu suficient. Haurem de recórrer, doncs, a altres enfocaments i altres aspectes.
L’heterogeneïtat és un tret constitutiu de la ciutat que, històricament, s’ha conformat com l’espai de coexistència de diferents individus i grups. Aquest tret s’exacerba amb la metròpoli moderna, l’heterogeneïtat de la qual és alimentada per una diversitat de fonts de diferències i desigualtats, per les dinàmiques socials entre individus i grups que aquestes empenten i per les relacions que s’hi consoliden. Entre aquestes fonts d’heterogeneïtat podem assenyalar les desigualtats de classe, de situació socioeconòmica i de posició en l’estructura productiva; els diferents estatus jurídics com a nacionals o estrangers; les diferències de gènere i generacionals; la diversitat d’estils de vida i les diferències culturals i identitàries. De tots aquests factors, n’hi ha dos que semblen tenir una importància central. Un és l’estructura social jerarquitzada i la desigualtat socioeconòmica que ordena els espais de la ciutat i les relacions entre els diferents grups que hi viuen. Un altre factor d’heterogeneïtat és la diversitat cultural que aporten les successives onades d’immigració, la presència de minories preexistents, com les minories nacionals, i la diversitat d’estils de vida.[1]
L’heterogeneïtat de la ciutat ha augmentat amb la globalització i aquesta sembla una tendència de llarga durada. L’economia globalitzada i els fenòmens associats a ella tendeixen a accentuar la desigualtat social de les ciutats. Per a Sassen (1994, 2003), el desenvolupament d’una economia de serveis, financera i transnacional, modela la «ciutat global» i la segmenta entre els veïns cosmopolites, professionals i brokers, i els nous immigrants, les minories i els pobres, mà d’obra d’un sector informal que s’amplia. De la mateixa manera, la «ciutat informacional» de Castells (1995) és l’expressió urbana i social del procés de dualització entre l’economia formal, basada en la informació, les noves tecnologies i l’activitat financera, i les diverses formes d’economia informal, procés que genera una accentuació de la desigualtat entre les classes socials.
A més a més, la globalització accentua la diferència cultural present a la ciutat. Per una banda, la globalització afavoreix el manteniment i la recreació d’aquesta diversitat cultural i, per una altra, fa més necessari disposar d’una cultura identitària. A les nostres ciutats, ens trobem veïns amb arrels locals que són alhora membres de xarxes transnacionals. El ventall d’àmbits socials significatius s’ha ampliat per a determinats grups: l’àmbit és aquí, la ciutat de recepció, però també allà, el lloc d’origen. La tecnologia de la informació i els transports fan molt més senzill que en el passat poder mantenir i desenvolupar, de forma adaptada, aquesta diversitat de cultures i, sovint, d’identitats. D’altra banda, els recursos de tota mena que proporcionen la cultura i la sociabilitat pròpia són més necessàris en societats dualitzades com la nostra, amb l’augment de la desigualtat, dels entrebancs per a una bona inserció socioeconòmica i el retrocés parcial de mecanismes institucionals. A més, les tendències a la deslocalització, al desarrelament i a la uniformització, pròpies de la globalització, augmenten en els actors socials la necessitat de localització, d’arrels i d’identitat, tant per motius utilitaris com simbòlics (Castells, 1999). En la ciutat actual, l’altre ja no és quelcom allunyat, socialment i espacialment, sinó l’expressió del «multiculturalisme constitutiu de les ciutats que habitem» (García Canclini, 1997:
