Banlieue à problème, inner-city, «gueto urbà» es constitueixen en les representacions dominants d’un cert nombre de problemes socials, representacions «evocadores de patologies socials i urbanes alhora» (Body-Gendrot i De Rudder, 1998: 7). Es tracta d’escenaris urbans marcats per l’atur i l’ocupació precària, les diverses manifestacions de la «nova pobresa», la degradació dels serveis i dels espais públics, la pèrdua de lligams socials, però també per l’heterogeneïtat etnocultural, ja que aquest tipus de situacions afecta una bona part dels veïns immigrants o d’origen immigrant i als seus filles i fills. Aquests tipus de barris conformen una representació arquetípica del procés d’ampliació de la marginalitat urbana, tot i que aquest siga més ampli i complex.[29] Tot i les diferències i matisos entre uns països i altres, l’augment de la marginalitat urbana semblava validar i legitimar el recel vers les concentracions ètniques i/o racials, més encara quan en molts casos es feia de la presència dels immigrants el factor causal que desencadenava el procés de degradació urbana i de precarietat social.
La popularització simplificada d’alguns dels postulats de l’Escola de Chicago, l’ampla tradició dels estudis sobre la segregació, la creixent preocupació per la marginalitat urbana en què es vincula desigualtat social, precarietat residencial i diferència cultural, són alguns dels elements que han conformat i legitimat un sentit comú sobre la inserció urbana dels immigrants. Aquest sentit comú fa referència, en aquest context, a una sèrie de representacions sobre el procés d’inserció residencial dels immigrants, de presumpcions sobre les dinàmiques socioespacials que genera aquesta inserció, i d’opcions valoratives sobre els fenòmens de concentració i dispersió. Aquest sentit comú, compartit per periodistes, gestors públics i una bona part dels científics socials, es pot sintetitzar en dos grups de proposicions.
Segons la primera, hi ha un model d’inserció residencial dels immigrants que suposa un trànsit, tant espacial com social, des dels centres urbans empobrits que conformen els «llocs d’arribada» als barris semicentrals i/o perifèrics més acomodats. Aquest procés no se sol presentar com un cicle evolutiu, a la manera de Park en 1926, però les referències recurrents tendeixen a presentarlo com la seqüència normal dels fets. Per una altra part, per descriure aquest procés s’ha establert una tipologia de barris com «barri d’arribada», «barri de transició», «barri ètnic» o d’altres, amb uns trets més o menys específics i una particular funció en el procés d’inserció.
D’acord amb la segona proposició, l’autèntica peça clau del sentit comú que descrivim, les concentracions ètniques territorials tenen un caràcter negatiu. Les concentracions ètniques en un espai públic, en una trama de carrers o en un barri es consideren com expressió de l’escassa voluntat del grup per integrar-se, s’associen a zones empobrides i degradades, i constitueixen un àmbit privilegiat per al sorgiment de tensions i conflictes entre autòctons i immigrants. Enfront de la imatge de la «mala inserció», la concentrada, que suscita preocupació i recel, la dispersió residencial dels immigrants apareix com el desenvolupament normal i desitjable del procés d’inserció. En aquest cas, els factors comunitaris o de grup perden rellevància enfront dels factors generals que ordenen la ubicació residencial (el mercat immobiliari, el nivell socioeconòmic i les necessitats derivades del cicle de vida) i aquest fet es considera que facilita i és producte, alhora, d’una major integració social.
És evident que les parts més populars i degradades dels centres urbans són un espai privilegiat de recepció d’immigrants. Hi ha concentracions ètniques amb les característiques negatives assenyalades en què la concentració mateix constitueix un factor més que retroalimenta el procés de marginació i estigmatització. És el que passa amb determinades banlieue franceses d’habitatge social degradat o als guetos negres nord-americans. La qüestió de rellevància és que el sentit comú generalitza aquests trets a qualsevol concentració ètnica.
[1] Si en els primers dos casos, grups etnoculturals i minories nacionals, l’heterogeneïtat pot afectar trets essencials de la cultura pública comuna de la ciutat, com la llengua, i/o determinats costums o símbols, els estils de vida solen fer referència a modulacions diferents d’aqueixa cultura pública comuna, per exemple, d’origen generacional.
[2] El dinamisme característic de la modernitat sorgeix, segons Giddens, de la dissociació de la relació espai-temps anterior, del desancoratge de les relacions socials anteriors i del coneixement reflexiu aplicat a la gestió de les relacions socials. La contrapartida del dinamisme és el reancoratge, l’arrelament de les relacions socials en contextos concrets i locals. Els compromisos de presència i anònims (la confiança en els «senyals simbòlics», com els diners, i els «sistemes experts») són els que permeten el reancoratge de les relacions socials de forma adequada a les condicions locals de temps i d’espai.
[3] Hannerz estableix una classificació dels «papers socials» que es donen en la vida urbana, i considera paper social el tipus d’acció i/o participació intencional en una situació més o menys característica. Al llarg de la seua vida quotidiana, l’individu combina els seus diferents «papers socials», que Hannerz (1993: 120) divideix en cinc dominis: «1) domèstic i de parentiu, d’aprovisionament (econòmic, productiu i reproductiu), 3) de recreació, 4) de veïnatge i 5) de trànsit».
[4] Aquest tipus de sociabilitat no afecta solament els immigrants o les minories. Els membres de la societat majoritària desenvolupen un complex conjunt de relacions de sociabilitat amb càrrega significant i identitària, amb diferents manifestacions. Aquestes van des de l’àmbit polític identitari, com ara les celebracions nacionalistes, fins a l’àmbit del futbol i d’altres espectacles de masses, com les concentracions de les penyes d’un equip per celebrar un triomf. En tots aquests casos, tan diversos, «estem entre els nostres», aquestes relacions ens semblen significatives i conformen, en grau molt divers, la nostra identitat.
[5] Tot i que aquesta imatge no sempre responguera a la realitat. Les ciutats del nord dels Estats Units, com Nova York, Chicago i Detroit, es nodriren també de migracions internes, més en concret de negres i blancs pobres procedents del sud-est.
[6] Per a Park, l’home marginal són les filles i fills dels immigrants que pateixen la desorganització del grup i la cultura d’origen sense, per una altra part, estar plenament assimilats a l’American way of life. Tanmateix, Park com en general altres científics de l’Escola de Chicago, tenia plena confiança en el resultat final: la integració social i l’americanització cultural. Anys més tard, a mitjan dels anys trenta, aquesta confiança minvà, com es comenta a l’apartat següent.
[7] Entre els autors espanyols, Santamaría (2002) des de la sociologia, Delgado (1997 i 1998) des de l’antropologia i De Lucas (1994, 1998) des de la filosofia política, han destacat el caràcter de construcció social de l’immigrant.
[8] A València, Alacant i una bona part de la costa mediterrània, guiri designa el turista arquetípic europeu: blanc, ros i a la recerca del sol. Més tard, el seu ús s’ha ampliat per a designar l’estranger europeu o dels països desenvolupats. Monnet (2001) registra l’ús del terme a Barcelona i com aquest ha evolucionat des del turista de platja al turista urbà, però sempre com a categoria classificatòria diferent d’immigrant, moro i sudaca (altres tipus d’estrangers).
[9] Des de l’ampliació
