en uns casos específics i en altres adoptats de l’antropologia, que tenen en comú el seu caràcter qualitatiu.[20] Un altre element a destacar-hi és la importància atorgada a les representacions i significacions col·lectives en tant que elements que intervenen i tenen un efecte objectiu en les interaccions socials. Igualment, un altre tret distintiu de la tradició de Chicago ha estat la importància atribuïda al coneixement empíric de les formes que adopta la distribució residencial i la preocupació per construir, sobre aquest coneixement, un quadre teòric de referència. Més enllà dels trets concrets del quadre teòric, ja comentats, sembla particularment remarcable la preocupació per lligar els fenòmens més concrets, aquells que no poden ser captats més que per una investigació etnogràfica, i els fenòmens més globals que caracteritzen les ciutats contemporànies.
Altres aportacions fan referència, més específicament, a les relacions interètniques. Així, els processos de desorganització i reorganització, que Thomas i Znaniecki havien constatat per als immigrants polonesos, eren inherents als processos de migració.[21] D’acord amb això, la inserció urbana dels nous veïns comporta un procés d’adaptació i recreació dels seus recursos, socials i culturals, al nou entorn, procés en el qual les relacions primàries, la residència prop dels «seus», l’ajuda mútua i les organitzacions específiques, tenen un paper de primer ordre.
Tot i l’evolucionisme que presideix les formulacions, aquest procés d’inserció es lliga a la dinàmica d’interaccions socials, des d’una perspectiva que, en termes més moderns, podríem anomenar conflictivista. La inserció urbana dels immigrants i l’ampliació de la interacció significativa entre els diferents grups comporta un cert grau de conflicte. Com passa amb altres conceptes remarcables de la tradició de Chicago, el conflicte té un caràcter ambivalent, alhora eina d’integració i de ruptura.
5. CONCENTRACIÓ ÈTNICA, SENTIT COMÚ I MODEL D’INSERCIÓ URBANA
Més enllà de la valoració que ens meresca, l’empremta de l’Escola de Chicago s’ha mostrat com a molt important. Moltes de les seues idees força i una bona part dels conceptes que s’hi encunyaren, o s’hi va contribuir a encunyar, com assimilació, competència, concentració ètnica o barri de transició, continuen tenint un paper central en la recerca científica sobre la inserció urbana dels immigrants. I una cosa semblant podríem dir d’una bona part dels elements que componen el marc explicatiu i valoratiu de l’Escola de Chicago sobre els fenòmens de la distribució desigual dels immigrants a la ciutat.
A la primeria de la dècada dels anys 1940, amb el declivi de Chicago dins del món acadèmic nord-americà, s’abandonaren algunes de les seues línies de recerca. Tanmateix, d’altres es perllongaren, tot i que transformades i des de paràmetres teòrics i epistemològics diferents. Així, la preocupació pel coneixement de la distribució desigual en l’espai urbà es va desenvolupar com «estudis de segregació espacial», branca que a l’àmbit anglosaxó ha conegut una forta expansió. Aquests estudis, de tipus quantitatiu i estadístic, sorgiren com una forma de mesurar la separació residencial de diferents tipus de població. Es generaren una diversitat d’índexs, entre els quals l’índex de dissimilitud de Duncan potser siga el més utilitzat.[22] A més, als seus estudis sobre els barris negres de Chicago, Duncan va introduir la noció de «llindar crític» per a fer referència a un nombre de veïns, negres o immigrants, a partir del qual es donava la fugida dels veïns blancs i autòctons, baixava el preu de l’habitatge, es degradava l’entorn i s’instal·lava una forta dinàmica segregacionista.[23] La perpetuació dels guetos negres i els estudis sobre segregació residencial, o millor dit la seua lògica implícita, contribuïren a connotar negativament les concentracions ètniques pobres. Aquests tipus de tesis gaudiren d’un ampli ressò.
En aquests tipus d’estudis i en l’escola de pensament que han conformat, els termes de concentració i de segregació s’utilitzen, sovint, com intercanviables quan no com idèntics.[24] Tanmateix, l’ús neutre de la noció de segregació, en principi legitimada per la tecnologia dels índexs, va manifestament en contra de les imatges amb què és associada normalment. Segregació té inevitables referències a gueto, exclusió i marginació.[25] Com recorda Schnapper (1998: 201), «no s’aplica als barris on s’ajunten voluntàriament les persones de les categories més elevades». Convé, doncs, distingir entre els dos conceptes. Concentració implica una sobrerepresentació relativa en un indret de la ciutat, barri o espai públic. Segregació evoca «a la vegada, la separació física i la distància social» (Schnapper, 1998: 201). La segregació suposa un cert grau de concentració espacial i, sobretot, l’assignació dels membres del grup a aqueix espai com a conseqüència de pràctiques i lògiques d’exclusió o de relegació de què són objecte. La segregació comporta així alguns trets distintius respecte a la simple concentració, trets que convé subratllar: implica un grup minoritzat i una separació forçada per una diversitat de factors, mecanismes i dinàmiques socials. La segregació implica fronteres, «la transgressió de les quals pot comportar greus perjudicis per a l’infractor» (Delgado, 1998: 184). Els espais de la segregació són els barris marginals i/o els que concentren les minories considerades indesitjables, perilloses o, més simplement, poc convenients.
En la vida real, segregació i concentració conformen dos extrems d’un continuum amb diverses situacions intermèdies. En tot cas, convé distingir la segregació de la tendència a viure junts de determinades minories en certes zones. D’acord amb les recerques de Burgess, Park i Thomas, l’existència de barris ètnics, d’organitzacions pròpies i de periòdics en les diverses llengües maternes, van contribuir a la millor adaptació dels immigrants.[26] Sols les concentracions ètniques que es perpetuen són problemàtiques, més encara quan la diferència es conjuga amb la desigualtat, com als guetos negres. O, en clar ressò d’aquestes tesis, «l’autosegregació relativa no constitueix una forma d’inferiorització ni d’exclusió, sinó que és un instrument al servei de la integració» (Delgado, 1998: 185).
Per una altra part, els diferents estudis sobre segregació ens ofereixen dades sobre la distribució residencial dels immigrants, dades d’interès sens dubte, però que ens diuen poc sobre els processos socials subjacents i la seua interpretació. Una concentració residencial aparentment semblant pot tenir, i de fet té, diferents conseqüències socials segons els grups en qüestió, que la distribució desigual siga escollida o imposada, que les diferències significatives que denoten la concentració s’acompanyen o no d’una situació de pobresa i marginació social, etc.[27] A més a més, la percepció sobre les concentracions ètniques depèn de la història i les tradicions sociopolítiques de cada societat, dels efectes atribuïts a aquestes concentracions ètniques, així com als valors ideològics i mites identitaris. Per això hi ha una diferent percepció a l’àmbit anglosaxó i a l’àmbit europeu continental, particularment el francòfon.[28] Si en el primer les concentracions susciten menys recels, la visió europea ha estat tradicionalment molt més problematitzadora.
Cal assenyalar, en fi, que els índexs de segregació sols ens donen informació sobre una única dimensió de la inserció urbana: la residencial. Com destaquen Fong (1998) i Hiebert (1998), per a entendre i valorar les conseqüències d’aquestes concentracions cal considerar l’existència d’altres tipus de relació o no, l’accessibilitat a altres espais, el grau d’inserció socioeconòmica, etc. És a dir, examinar els fenòmens de concentració residencial en el context més ample de les relacions socials que es donen a la ciutat.
Les
