nord-americans».
[26] El 1964, Burgess presentava un balanç de l’Escola de Chicago i afirmava: «el descobriment que els grups ètnics constituïen un gegantesc mecanisme sociològic de defensa que facilitava la supervivència i l’adaptació dels immigrants, comunitats a les quals la segona generació volia escapar, ha constituït un resultat major de la recerca sociològica de la ciutat entre 1920 i 1930» (Coulon, 1992: 36).
[27] Per a aquests i altres aspectes crítics sobre el concepte de segregació i, sobretot, a la seua utilització «àmplia», vegeu Brun (1994), Grafmeyer (1994), Schanpper (1998) i Hiebert (1998).
[28] D’acord amb l’imaginari del model republicà francès, no hi ha d’haver instàncies intermèdies fundades sobre particularitats comunitàries entre l’individu i la República. Aquestes es consideren un perill per l’èxit del procés d’aculturació, poden debilitar la lleialtat a la República i tendeixen a destacar-hi els particularismes enfront de la unitat nacional. A l’àmbit anglosaxó, la tradició identitària i sociològica ha destacat el paper positiu de les organitzacions, comunitats i grups ètnics en el procés de conversió dels immigrants en nacionals. La diferent valoració fa referència, també, a la desigual importància atorgada, en un i altre context, a l’universalisme, a l’igualitarisme i als fenòmens de precarietat social.
[29] En les nostres societats occidentals operen, d’acord amb Wacquant (2001: 171 i ss.), quatre lògiques estructurals que alimenten la nova marginalitat urbana: l’augment de la desigualtat social, els canvis en el treball assalariat, la reducció de l’acció protectora de l’Estat i l’accentuació dels processos de concentració i estigmatització. Tot i que constata els aspectes comuns, estructurals, entre el gueto nord-americà i la banlieue francesa, Wacquant (2001: 180) considera que no es pot identificar la situació europea amb la nord-americana. No hi ha un gueto turc a Berlín, surinamès a Rotterdam o magribí a Marsella, en el sentit de tancament institucionalitzat, fronteres rígides i homogeneïtat etnocultural. D’altra part, afirma, als països europeus no es dóna la retirada de l’administració d’aquests espais urbans que caracteritza la situació nord-americana. Sí que hi és comuna, segons Wacquant, una tendència a un major pes de les divisions i tensions etnoracials.
II. LA INSERCIÓ RESIDENCIAL DELS NOUS VEÏNS A VALÈNCIA
Al País Valencià, com arreu de l’arc mediterrani espanyol, conflueixen dos moviments migratoris diferents. Per un costat, el flux des de l’Europa central i nòrdica a la costa mediterrània que és compost, majoritàriament, per immigrants residencials i que, en el nostre cas, opera des de mitjan dels anys 1960. Per altra part, i en sentit contrari, la migració des del nord d’Àfrica i Amèrica Llatina vers l’Europa desenvolupada de què formem part. La presència d’aquests immigrants laborals és molt més recent, ja que es va iniciar al final dels anys 1980. Tenim, doncs, dos fluxos migratoris amb dos tipus de migrants, diverses finalitats i diferent ritme històric, la importància relativa dels quals es va veure modificada en la dècada dels anys 1990.
El flux migratori des del nord estava compost –i majoritàriament encara és així– per jubilats i pensionistes nacionals d’altres estats de la Unió Europea que cerquen el bon clima i una millor qualitat de vida. A diferència d’altres ciutats costaneres del País, la ciutat de València no va rebre aquesta migració comunitària. No és d’estranyar. València no ha estat mai una ciutat turística, entre altres raons perquè mai s’ha concebut com a tal. A més a més, per gaudir de la jubilació o d’una vida més tranquil·la, el País Valencià ofereix altres indrets amb més atractiu que no el cap i casal.[1] El perfil de la migració comunitària a València és, per tant, molt diferent del que trobem a Alacant i província. Es tracta d’una migració reduïda en nombre, en edat laboral i en actiu com a professionals. Com a conseqüència de la major mobilitat i interconnexió econòmica i social europea, el nombre n’ha augmentat fins als 7.115 veïns i veïnes pel gener de 2004.
El segon flux migratori, procedent del sud, expressa al nostre àmbit el procés de consolidació d’Espanya com un país d’immigració. Al País Valencià, aquest flux s’inicià al final dels anys 1980 amb els marroquins com la nacionalitat més nombrosa, sempre en termes molt modestos. Durant els primers anys dels noranta ja hi ha una immigració magribina assentada a València, com mostra l’obertura de les primeres botigues halal a Russafa, el 1992. Xinesos, senegalesos i argentins es configuraren al llarg de la dècada dels noranta com a col·lectius reduïts i específics en la vida de la ciutat. Durant els darrers anys, aquest flux s’ha accelerat i n’ha modificat els protagonistes, amb una importància central dels llatinoamericans. Amb el nou segle, és la immigració extracomunitària la que protagonitza, en termes pràctics i simbòlics, el fenomen migratori a València.
1. ELS ESTRANGERS A VALÈNCIA
Al gener de 2004, 71.746 veïns de València eren estrangers, el que suposa un 9,07 % del total de la població de la ciutat. Gràcies a l’aportació de la immigració, València no ha perdut població i fins i tot, a partir del nou segle, registra una lleugera pujada.
En l’evolució de la població estrangera a València podem establir dos períodes. El primer, la dècada dels 90, en què el nombre d’estrangers empadronats es va mantenir molt reduït, tot i conèixer un lleuger increment. Durant aquest període, els nacionals de la Unió Europea representaven quasi un terç de tots els estrangers. Entre la immigració extracomunitària, marroquins, xinesos i argentins eren els col·lectius més nombrosos. En molts casos, com els procedents del nord d’Àfrica, es tractava bàsicament d’una migració d’homes joves, sense família, amb una accentuada mobilitat en funció del treball. A aquest tipus majoritari, caldria afegir els xinesos i les primeres dones llatinoamericanes, pioneres en el servei domèstic. En molts casos, aquests migrants s’autoconsideraven com una migració temporal. El nombre reduït, la quasi absència de famílies, una visibilitat social encara molt escassa, fan que no es done importància als nous veïns que s’hi instal·len.
El segon període s’inicià amb el nou segle. És als darrers quatre anys quan es produeix una pujada espectacular, en termes proporcionals, del nombre de veïns estrangers. En quatre anys, des de gener de 2000 a gener de 2004, la població estrangera s’ha multiplicat per sis, el que expressa una major intensitat del flux migratori que té València com a meta, alhora que es produeix una diversificació de la procedència. Des d’Amèrica Llatina ha augmentat el nombre de migrants provinents dels països que pateixen recessió i crisi social i que, per altra part, ja disposaven de xarxes migratòries a València. És el cas dels nacionals d’Equador i Colòmbia i, els darrers dos anys, d’Argentina. A més, segons destaquen alguns autors com ara Izquierdo, López i Martínez (2002), aquesta empenta de la migració llatinoamericana ha estat afavorida por una preferència social i administrativa, en comparança amb immigrants d’altres procedències.
TAULA 2.1
Evolució de la població estrangera resident a València.
Anys 1991-2004
Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València.
Per una altra part, s’han mantingut les migracions del nord d’Àfrica, fonamentalment del Marroc, i n’ha augmentat el nombre, tot i que de forma més moderada que la migració llatinoamericana. Altres fluxos migratoris, com els procedents de l’Europa de l’est, no tenien arrels anteriors a la nostra ciutat. Tanmateix, el deteriorament
