las ideas de Clement Greenberg.
Se dice que estamos en una fase transformadora del modelo cultural y ético, con adaptaciones inevitables al mercado, y de consecuencias imprevisibles. Pese a todo, creo que al final las cosas humanas tienen una sempiterna repetición y seguiremos, más o menos, como hasta aquí. Las leyes no van a cambiar mucho ni el hombre tampoco.
Aunque sí que me gustaría señalar que estamos en el lugar que puede ser el crisol de los cambios, pequeños o grandes. La Universidad, con sus profesores y estudiantes, es un microcosmos donde es inevitable que se repitan las virtudes y los defectos de la sociedad, pero su dedicación a la cultura y la ciencia, junto a su constante renovación generacional, le confieren un enorme potencial transformador. Espero que los miles de jóvenes que cada año pasan por estas aulas no se dejen absorber por las modas dominantes, regadas por los mass media, que condicionan, homogeneízan e igualan las formas de pensar y actuar; sino que, por el contrario, mantengan siempre un espíritu crítico y heterodoxo, fuente siempre de creación e innovación.
Hacer una mención explícita a todos aquellos que han contribuido al éxito de las bienales pasadas alargaría excesivamente mi intervención. Ellos saben, en cualquier caso, cuánto les agradezco sus esfuerzos y colaboración. Especial mención merecen los artistas que, excediendo la amistad personal y su interés por el arte y la Universidad, han hecho donación al Patronato Especial Martínez Guerricabeitia de importantes obras que han aumentado valiosamente una colección que ya comienza a ser significativa y que confío que podrá mostrarse en su totalidad al público a no tardar mucho. También quiero hacer alusión a todos aquellos amigos, algunos de los cuales nos honran hoy con su presencia en este acto, que tan generosamente han contribuido a hacer posible con sus aportaciones la edición de los diferentes volúmenes de la colección «Estética & Crítica» aparecidos hasta el momento.
Por último, tengo que hacer mención a la persona que ha compartido conmigo el ya largo camino de la vida (de hecho casi no puedo recordar ya los años anteriores) y que con su envidiable sentido común, su tolerancia sin límites, su cálida y alegre personalidad ha hecho posible este proyecto, compartiendo mi pasión coleccionista, y sin la cual el camino no hubiera sido tan feliz. A Carmen, pues, esta pública manifestación de amor y agradecimiento.
Finalizaré con una permanente reflexión personal: la íntima duda de si esta contribución al arte en la Universidad es lo más apropiado en este mundo insolidario e injusto para tantos, y al parecer en camino de serlo aún más; o si ello queda en un simple zurcido de una de las millones de roturas que aquel tiene, ante la evidencia de que el arte no va a cambiar mucho las cosas. En todo caso, hago mías las palabras del poeta Torga: «el camino ha sido largo y los sueños desmedidos». Y no me queda sino seguir con la íntima duda por mi verdad. En todo caso, no quisiera que mis años impidan la continuidad de las bienales, cuya quinta edición se celebrará coincidiendo con el Quinto Centenario de la Universitat de València, ni de otros proyectos que están por venir.
A todos muchas, muchas gracias.
EN AQUEST ACTE DE LLIURAMENT DE LA MEDALLA DE LA UNIVERSITAT DE València als senyors Joaquín Maldonado* i Jesús Martínez Guerricabeitia volem mostrar públicament el reconeixement de la institució a la tasca realitzada per l’un i per l’altre durant molts anys a favor del mecenatge i de l’acostament entre la universitat i l’entorn social. A les portes de commemorar una història rica i diversa que abraça cinc segles, la Universitat de València desitja, d’aquesta manera, destacar la generosa i constant ajuda que els nostres dos homenatjats han proporcionat a la institució, molt especialment des de la Fundació General creada a principi dels vuitanta per cooperar en la difusió dels valors i la cultura universitaris.
Joaquín Maldonado, un home la trajectòria cívica del qual mereix l’agraïment de tots els valencians, havia sigut president del Patronat de la Universitat entre el 1978 i el 1983. Quan, aquell any, va nàixer el Consell Social, per l’aplicació de la Llei de Reforma Universitària, i es va decidir, a més a més, crear la Fundació General, la generosa donació que va fer amb aquesta finalitat va constituir-ne la dotació inicial. D’aleshores ençà, és patró de la Fundació i ha continuat col·laborant constantment amb la Universitat, amb la il·lusió i l’entusiasme que el caracteritzen.
Jesús Martínez Guerricabeitia és, des de fa una dècada, el promotor i principal suport d’una activitat cultural que promou la Fundació i que avui gaudeix d’un prestigi merescut. Em referisc a la Biennal de Pintura Martínez Guerricabeitia, tot un èxit de crítica i de públic en les quatre edicions celebrades fins ara. Gràcies a la Biennal i al patronat especial que també porta el seu nom i s’ha creat per organitzar-la, la Universitat de València ha incrementat notablement el seu patrimoni amb abundants i valuoses obres d’art contemporani. Aquestes obres d’art estan destinades a tenir un espai d’exposició i de conservació propi en un futur que coincidirà amb la transformació de l’edifici de La Nau en un gran centre cultural obert a la ciutat.
Els professors Vicent Llombart i Romà de la Calle, en les respectives laudatios, han posat en relleu el perfil humà d’aquests dos homes, sens dubte excepcionals pel compromís vital que han mantingut durant molt de temps amb la cultura universitària i l’obra d’enriquir-la i difondre-la. No afegiré molt més a les paraules pronunciades pels nostres insignes professors. Sols vull agrair a Joaquín Maldonado i Jesús Martínez Guerricabeitia, en nom de la Universitat, la meritòria tasca desenvolupada en pro de la nostra institució, i destacar finalment tot el que per a nosaltres, els universitaris, significa el seu suport i encoratjament. La millor manera de donar exemple d’intel·ligència i de seny en aquesta societat que no pot viure d’esquena al món universitari, és fer de la universitat un espai d’encontre i de diàleg. Un espai d’encontre i de diàleg entre qui, dins i fora de la universitat, es continuen preocupant per una ciència i una cultura que no han de perdre ni la consciència crítica ni el compromís cívic tan necessaris en la nostra època.
Al llarg de les seues vides, tots dos han estat compromesos políticament, és a dir, compromesos amb els seus conciutadans. Els dos han mantingut posicions ideològiques distintes, encara que unides pel denominador comú de les idees de democràcia i tolerància. L’un representa la tradició liberal i democratacristiana. L’altre, la socialista. És a dir, les dues grans tradicions polítiques que permeteren la reconstrucció de la convivència trencada per l’assalt a la raó i les ferides de la Guerra Mundial que marcaren el segle que acaba. A hores d’ara, Joaquín Maldonado i Jesús Martínez Guerricabeitia probablement encara mantenen posicions i idees diferents sobre el que ens envolta. Comparteixen, però, una actitud que els honra: considerar la universitat com una institució que mereix la seua atenció preferent i la seua estima. Els estem molt agraïts per haver-ho posat constantment en relleu durant tota la seua vida.
* En el mateix acte que a Jesús Martínez, es va fer lliurament de la Medalla de la Universitat de València a Joaquín Maldonado Almenar (València, 1907-2009).
JOSÉ MARTÍN MARTÍNEZ
Retrato de Jesús Martínez delante del cuadro Los que golpean (1973),
