immediatament desitja situar-los en el mapa.
Mikael Bodlore-Penlaez (2010)
...l’activitat pròpia dels cartògrafs o mapistes,
això és, la interpretació selectiva, abstracta i simbòlica
de paisatges i distribucions geogràfiques.
PAU ALEGRE (2010: xvii)
Si quiere realmente convencer y arrastrar,
todo gran proyecto, visión o esbozo de futuro
es también espacial.
KARL SCHLÖGEL (2007: 90)
I. ELS MAPES ETNICOLINGÜÍSTICS
La paraula grega ethnos ha tingut com una de les seues accepcions la de poble o nació;1 la cartografia etnicolingüística seria, doncs, aquella que representaria els pobles i les seues fronteres en funció –majoritàriament– de les divisions en el terreny idiomàtic: «[...] those [mapes] showing ethnic structure based on language» (Wilkinson, s/d [1957]: 548a). En llengua anglesa, els mapes etnicolingüístics dedicats a tot Europa han pogut arribar a batejar-se amb fórmules com ara «Peoples of Europe based chiefly on language» (potser la nomenclatura més precisa de totes les existents), però aquests mapes són coneguts molt generalment com de pobles i llengües («Völker- und Sprachenkarten» en alemany) o amb l’apel·latiu d’etnogràfics.2
Independentment de les opcions onomàstiques ressenyades, i d’altres de possibles i utilitzades en el passat o en el present, s’hauria de recordar que «Inherent in the production of many of these maps is the presumption that the ethnic groups so identified have a right to a separate or independent cultural and political identity» (Wallis i Robinson, 1987: 105).
Per altra part s’ha de recordar que les fronteres de les llengües europees –tal com es van dibuixar entre l’alta edat mitjana i la fi de l’edat moderna, i tal com van ser sancionades pels filòlegs dels segles xix i xx– han sigut vistes en moltíssimes ocasions com les veritables fronteres nacionals, o de les nacionalitats que haurien de prendre carta de naturalesa, asseveració que ha constituït un argument ben difós del nacionalisme idealista, herderià, organicista, essencialista, o de tipus alemany, doctrina política originalment teoritzada per filòsofs alemanys com Johann Gottfried von Herder (1744-1803) i Johann Gottlieb Fichte (1762-1814), i assumida immediatament per generacions romàntiques de pensadors, activistes i governants.
El segon dels intel·lectuals esmentats, Fichte, va ser autor d’un llibre molt influent en el primer nacionalisme alemany: els Reden an die deutsche Nation, els catorze Discursos a la nació alemanya que, publicats el 1808, recollien sengles conferències impartides a Berlín l’any anterior. Però a l’hora d’aportar algun text dels conreadors d’aquest ideari he volgut exemplificar-lo en el geògraf vènet Adriano Balbi (1782-1848), autor d’un escrit recollit en el «Discours préliminaire» de l’Atlas ethnographique du globe, obra publicada en iniciar-se el segon quart del segle xix i que no incorpora cap mapa, sinó tableaux (quadres):
La langue est le véritable trait caractéristique qui distingue une nation d’une autre; quelquefois même elle en est le seul, puisque toutes les autres différences produites par la diversité de race, de gouvernement, des usages, des mœurs, de la religion et de la culture, ou n’existent pas ou bien offrent des nuances presque imperceptibles. Quelle différence essentielle présentent maintenant entr’elles les principales nations de l’Europe, si ce n’est celle de la langue? (Balbi, 1826: xviii).3
L’elecció d’un escrit com l’anterior, tan insistent en el protagonisme de l’idioma en la identificació de la nació, però degut a un autor itàlic i no a mans germàniques, no és innocent en absolut; amb aquesta tria –a més de fer els honors al país de concepció i de publicació de l’atles a què es dedica aquest llibre– he buscat refutar, amb fets, una certa generalització abusiva: aquella que consisteix a assegurar que els criminals nazis, o que altres extremistes de dreta, van ser pràcticament les úniques conclusions lògiques del determinisme organicista de Herder, de Fichte, etc., sobre la qüestió nacional. D’igual manera, s’ha de remarcar que els mapes etnicolingüístics –amb el cúmul de connotacions derivades– havien sigut conreats des de molt abans de l’embranzida hitleriana i per persones d’ideologia ben diversa a la del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei –el partit únic al III Reich– o a la d’agrupacions com ara l’Alldeutscher Verband:4
Sia sotto il nazismo che sotto il fascismo è difficilmente distinguibile l’elemento della cultura tradizionale da quello strumentale e connesso alle mire espansionistiche dei due regimi. [...]
Stesso discorso vale in Germania per l’enfasi sull’elemento etnico o lo spazio culturale mitteleuropeo, temi ricorrenti nelle carte e negli atlanti prima dell’avvento del nazismo al potere e non certo monopolio del pensiero dell’estrema destra (Boria, 2012d: 102).5
II. LLENGÜES I NACION(ALISME)S
Siga com siga, a l’efecte d’explicar l’expansió de l’axioma que ha identificat l’àrea de la llengua amb el territori de la nació, una moneda corrent entre bona part de la intel·lectualitat europea del xix i de temps posteriors (i això amb major o menor component idealista incorporat), vull remetre a Miroslav Hroch. Aquest autor ha recordat que, en el segle xix, «havia de ser possible» aconseguir el «desvetllament» de les nacions europees definides per la llengua i la cultura i declarar-les existents com a tals, més enllà del fet que pogueren invocar o no la condició d’estats a l’edat mitjana. Si l’estatalitat històrica «no era diriment per al reconeixement d’una nació, aleshores quins trets havia de “posseir” una comunitat per a ser reconeguda com a nació?». D’aquesta manera la qüestió de què era i què no era una nació «va passar a ser objecte de la ciència positivista, que pretenia respondre-hi segons criteris objectius. Tot plegat sota el signe del “realisme” escolàstic: hom creia que el concepte existia realment, que existeix la nació “vertadera”, i que allò que calia era definir-la científicament» (Hroch, 2011: 150-151) (figs. 0.1 i 0.2).6
Tal com asseveren diversos analistes, no convé establir una dicotomia fèrria entre el nacionalisme de tipus alemany («llengua = nació») i el de tipus francés, tradicionalment considerat com antitètic i partícip teòricament –amb poderoses estructures administratives al darrere– «de la descripció subjectivista de la nació a través de la consciència nacional dels seus membres» (Hroch, 2011: 151). Aquesta última visió de la qüestió nacional, exemplificada en Ernest Renan (1823-1892), ha tingut com a postulat més difós aquell que defineix la nació com un plebiscit quotidià.7 Tanmateix s’ha de posar de relleu que:
Més enllà de la suposada neutralitat que l’Estat liberal diu que manté, sempre comporta una definició cultural normativa que es converteix en requisit per a la identificació de
