rígids models, la diferència entre els models francès i alemany, és difícil de mantenir. A més, a mesura que ens acostem a la fi de segle, ambdós models tendeixen a convergir i confondre’s (Archilés i Martí, 2004: 278-280).8
1. «La notion ethnie qui a été empruntée aux Grecs (ethnos) désignait chez eux les peuples qui n’étaient pas organisés en cités-États (polis) et de façon générale des groupes animaux ou des groupes humains vivant ensemble et partageant la même culture bien que appartenant pas forcément au même clan ou la même tribu» (Amselle, 1987: 465).
2. El títol anglés citat prové d’un mapa mural concebut als Estats Units, publicat a Chicago per Denoyer-Geppert: Peoples of Europe based chiefly on language. Political boundaries and language areas as of January 1938. Malgrat aquesta nomenclatura plural, els mapes etnicolingüístics constitueixen un grup particular –ben recognoscible– de la coneguda com a cartografia temàtica antròpica. En una aportació clàssica –Early Thematic Mapping in the History of Cartography– es xifrava el contrast entre el mapa general i el temàtic en què aquest últim es concentra a mostrar l’existència geogràfica i la variació d’un sol fenomen o, com a molt, d’uns pocs (Robinson, 1982: 16). Per la seua part, «L’Associació Cartogràfica Internacional defineix el mapa temàtic com “un mapa preparat per a demostrar conceptes o trets particulars” de manera que, en general, això exclou els mapes topogràfics. [...] Naturalment, molt sovint els mapes combinen diverses funcions i es pot parlar de mapes que parcialment són temàtics i parcialment són generals» (Campbell, 2008: 1b).
3. «La llengua és el veritable tret característic que distingeix una nació d’una altra; de vegades fins i tot és l’únic, atés que totes les altres diferències produïdes per la diversitat de raça, de govern, dels usos, dels costums, de la religió i de la cultura, o no existeixen o bé ofereixen uns matisos quasi imperceptibles. ¿Quina diferència essencial presenten ara entre elles les principals nacions d’Europa, si no n’és la de la llengua?» (traducció pròpia).
4. Literalment, Lliga de tots els alemanys (o panalemanya), activa entre el 1891 i el 1939.
5. Boria es deté encara més en la qüestió, i n’enllesteix uns paràgrafs ben aclaridors: «Non c’è nulla di nuovo in questa considerazione circa la continuità con il passato: è noto, infatti, che l’ascesa dei movimenti di estrema destra ha fatto leva su sentimenti ampliamente diffusi presso larghi strati della popolazione. / La produzione cartografica conferma queste conclusioni e smentisce quindi l’idea che sia stato esclusivamente l’avvento di questi due regimi a enfatizzare alcuni temi politicamente sensibili. Il nazionalismo, l’irredentismo, l’espansionismo erano infatti inclinazioni già evidenti nella cartografia del periodo precedente che i movimenti di estrema destra hanno avuto solamente cavalcare. / Dunque, se si inquadra la produzione cartografica del periodo fascista e nazista in un contesto storico più ampio emergono forti elementi di continuità con la produzione precedente, lasciando l’impressione che sia più corretto parlare di un sapere cartografico strumentalizzato piuttosto che di un sapare imposto» (Boria, 2012d: 102). Malgrat que Edoardo Boria no ha dedicat massa pàgines a la cartografia etnicolingüística al llibre Cartografia e potere (2007), ni tampoc al volum Carte come armi (v. particularment 2012b i 2012c, «Italia irredenta» i «Irredentismi altrui»), les reflexions d’aquest estudiós al voltant de la qüestió mereixen tanta atenció com la resta de les seues aportacions sobre l’univers cartogràfic.
6. Les il·lustracions que acompanyen aquest llibre procedeixen bé de llocs web, bé de llibres o d’altres objectes conservats en col·leccions de titularitat privada o pública: quan en el comentari de les imatges no es fa cap referència al lloc d’origen de la il·lustració, s’ha d’entendre que prové d’una col·lecció particular.
7. «L’existence d’une nation est (pardonnez-moi cette métaphore) un plébiscite de tous les jours [...]», frase extreta d’una conferència pronunciada per Renan a París, el 1882, que seria convertida en un llibre cèlebre: Qu’est-ce qu’une Nation? (¿Què és una nació?).
8. Igualment, no té cap sentit «un differenziamento pregiudiziale fra nazionalismo “buono” e nazionalismo “cattivo”, o fra nazionalismo e pattriotismo» (Gentile, 2011: xiv).
Figs. 0.1 i 0.2
Fragments de sengles mapes etnicolingüístics publicats per l’editorial alemanya Velhagen & Klasing, on els cartògrafs es feien ressò indirectament del debat existent a la darreria del segle xix i l’inici del segle xx, sobre l’adscripció filològica dels parlars estesos des del centre de França fins al riu Segura i, també, sobre l’adscripció nacional en potència o en acte dels corresponents parlants: com es sabut, les esmentades latituds podien ser conceptuades –dins i fora dels autors de la filologia romànica– bé com a constitutives d’una sola llengua neollatina (dita provençal o llengua d’oc), bé com a migpartides entre dues llengües, la llengua d’oc i la batejada com a catalana (posició que s’imposaria finalment en el si de la comunitat de lingüistes).
En el mapa de l’esquerra (a escala 1: 20.000.000, 229 × 274 mm), els territoris catalans, valencians, provençals, etc., hi apareixen adscrits sota la paraula Langued’oc (sic), domini delimitat per una frontera ombrejada amb un to lleugerament morat; tanmateix, el tractament cromàtic de les latituds terrestres, i la clau de lectura, indicarien l’existència d’una adscripció francesa o espanyola atesa la ubicació a una banda o a l’altra de la frontera estatal. La imatge prové de la «Völkerkarte von Europa» («Mapa dels pobles d’Europa») datada el 1880 i inclosa en la primera edició del Richard Andree’s Allgemeiner Handatlas de 1881 (la segona edició de l’atles, de 1887, va conservar la mateixa representació unitària de l’espai occitanoromànic).
En el mapa de la dreta (a escala 1: 25.000.000, 189 × 249 mm), l’àmbit batejat com a Langue d’oc (ara ja amb la forma escrita usual), i l’espai específic dels Catalanen (on s’inclouen les terres valencianes i les illes Balears), hi apareixen ben perceptiblement separats; però de la mateixa manera que en el mapa anterior, la frontera francoespanyola determinaria la distinció entre Franzosen i Spanier (únics etnònims de tots aquests àmbits incorporats en la clau de lectura). La representació explícita dels catalans en l’Andrees Allgemeiner Handatlas va començar en la quarta edició, el 1899, si bé sense incloure-hi l’Alguer: serà a partir de la cinquena edició, iniciada el 1906, que aquest mapa, situat en el quadrant superior esquerre de la doble pàgina «Europa. Völker und Religionen», adquiriria l’aparença definitiva pel que fa a la Mediterrània nord-occidental (la imatge s’ha tret del mapa del quart tiratge de l’esmentada cinquena edició, datat el 1909 però publicat el 1910).
DE LES VERSIONS D’ATLES ALEMANYS A L’OBRA MESTRA ITALIANA
1 LA BATALLA PERDUDA: EL TOURING CLUB ITALIANO NO VA PODER EDITAR EL PRIMER GRAN ATLES ITALIÀ
1. ELS GRANS ATLES ITALIANS DE L’EDAT CONTEMPORÀNIA: DE LA DEPENDÈNCIA A L’EXCEL·LÈNCIA TÈCNICA
Fetes les anteriors afirmacions, de caràcter bàsic, al voltant de les cruïlles entre les produccions cartogràfiques
