1921, quatre anys després de la decisió de dur endavant el gran atles del TCI, els treballs d’enllestiment de l’obra van ser confirmats en el vuité Congresso Geografico celebrat a Florència. Però l’Istituto Geografico De Agostini (IGDA), editorial fundada a Roma el 1901 per Giovanni De Agostini (1863-1941) i ubicada a la ciutat piemontesa de Novara des de 1908, va aconseguir avançar-se al Touring en el magne propòsit genèric: el 1922, un lustre abans que el TCI poguera traure el seu propi atles al carrer, els cartògrafs novaresos publicaren el Grande atlante geografico, una mena d’atles general i econòmic amb una primera edició de 10.000 exemplars. L’obra de l’IGDA –que reproduïa sense mala consciència el mateix títol que l’Stieler italià– apareixia vinculada a la responsabilitat de dos autors: Mario Baratta (1868-1935) i Luigi Visintin (1892-1958). Molt pocs anys més tard, cap al 1925, va eixirne a la llum la segona edició (riveduta e ampliata), i el 1927 la tercera, batejada com a nuovissima. El 1929, i en col·laboració amb la firma de Torí UTET (Unione Tipografico-Editrice Torinese), se’n publicava la reimpressió de la tercera edició, i el 1938 –arran de la quarta edició– l’obra modificava el títol per esdevenir el Grande atlante geografico storico-fisico-politico-economico (tornat a imprimir el 1940, el 1942 i el 1943).
Fig. 1.2
Part superior de la funda (custodia) que contenia el mapa plegat i l’índex del «foglio 22» de la Carta d’Italia en 58 fulls del Touring Club Italiano. Dedicat a l’àrea de Siena, el mapa consta publicat en l’any xiii de la fundació de l’entitat (el 1907, doncs) i va ser realitzat a escala 1: 250.000. En la custodia pot apreciar-se el senyal corporatiu i l’ús extensiu dels colors nacionals d’Itàlia: verd, blanc i vermell.
Retrocedim, però, al 1922; en ocasió de la presentació del nou atles editat a Novara al rei Víctor Manuel III (1869-1947), el diari milanés Corriere della Sera va escriure unes frases que els gestors de l’Istituto Geografico De Agostini encara hui recorden amb orgull, malgrat les dècades passades: «Finalmente dopo tanti anni di tributo ai grandi atlanti tedeschi, inglesi, francesi, siamo liberati da questa umiliante schiavitù» (Cicala, 2004: 22). Independentisme cartogràfic, i amb protecció reial.5
Al marge de la retòrica oficial, els coneixedors de la trajectòria de l’editorial cartogràfica De Agostini haurien de qualificar com a decebedor, o com a molt decebedor, el mapa etnicolingüístic d’Europa incorporat en la primera edició del Grande atlante geografico. En efecte, si una de les característiques que allunyava, en positiu, el nou atles dels precedents italians era l’adopció d’escales més grans, «tali da consentire rappresentazioni più ricche e dettagliate» (Boria, 2007: 88), això no es donava de cap de les maneres en el mapa que ens ocupa. En efecte, aquell «Europa etnografica» –present en la part superior dreta de la p. 22, i de 146 × 150 mm– tenia una escala molt reduïda: 1: 40.000.000; això implicava oferir al públic un detallisme menor, o molt menor, al que s’havia fet servir en diverses publicacions del mateix IGDA immediatament anteriors al canvi de propietat del 1919 (moment en què l’editorial va passar a ser gestionada per Cesare Angelo Rossi e Marco Adolfo Boroli).6
A més, si es mirava el tros del mapa corresponent al vessant oriental de la península Ibèrica, no es tractava només d’una qüestió de grandària ni tampoc de la inexactitud que definia el dibuix dels contorns geogràfics; enfront de la que havia estat la visió tradicional de l’Istituto Geografico De Agostini sobre la composició ètnicolingüística de les terres ibèriques, el nou mapa la simplificava quasi al màxim: sobre el territori inclòs dins les fronteres espanyoles només es llegia l’etnònim dels espanyols –spagnuoli– i, com en la pràctica totalitat dels mapes europeus i nord-americans d’aquesta mena, el dels bascos –baschi– (fig. 1.3).
Convé saber, tanmateix, que representar «a la baixa» la pluralitat peninsular pel que feia a la meitat oriental i a l’arxipèlag balear, no havia sigut ni seria excepcional en la història de la cartografia etnicolingüística. Ja havia passat el mateix en el mapa «sobre els habitants d’Europa, i la gentada i població d’aquesta part de la Terra» («Tafel über die Bewohner von Europa, über Volksmenge und Bevölkerung dieses Erdtheils») inclòs en el «Carl Ritter’s [(1779-1859)] first thematic “atlas”» (Wallis i Robinson, 1987: 72): el Sechs Karten von Europa, de 1806, i el Sechs Karten Von Europa über Producte, physicalische Geographie und Bewohner dieses Erdtheils (Sis mapes d’Europa sobre productes, geografia física i habitants d’aquesta part del món), de 1820; en aquest mapa les terres dels catalans, valencians i baleàrics no mostraven cap gentilici, a diferència de les dels aragonesos o els castellans, per exemple.7 Però més decisiu va ser el fet que en el Völkerkarte von Europa de Franz August O’Etzel (1783-1850), el mapa «widely accepted in Europe in 1821» (Wilkinson, 1951: 14), s’hi instaurara la pràctica de considerar poblades per espanyols sense cap matís les latituds dels regnes de València i Mallorca i el Principat de Catalunya.8 El mateix s’esdevindria en la sofisticada adaptació francesa de l’obra d’O’Etzel: el mapa de pobles europeus inclòs en la primera edició (1829) de l’Atlas physique, politique et historique de l’Europe, obra de Maxime-Auguste Denaix (1777-1844). I així continuaria passant amb un cert nombre d’aportacions durant els segles xix i xx, fins a ultrapassar cronològicament la primera edició del Grande atlante geografico.
Fig. 1.3
Parquedat conceptual en la composició etnicolingüística dels països de llengua romànica de l’Europa occidental, i descurada realització tècnica de tot el mapa, en la representació etnogràfica de la nostra part del món inclosa en la primera edició (de 1922) del Grande atlante geografico de l’Istituto Geografico De Agostini (IGDA). Aquest «Europa etnografica», realitzat a escala 1: 40.000.000, mesurava 145 × 151 mm.
En la «Presentazione» de l’atles, datada el novembre de 1922 i, doncs, pocs dies després de l’arribada de Mussolini al poder (el 30 d’octubre del mateix any), s’hi fa el que sembla una referència laudatòria al govern acabat d’instaurar: «(e l’avrà sempre maggiore, se sarà ben diretta e sostenuta dall’azione politica di un governo forte e capace) nella valorizzazione delle richezze che possiedono».
¿Algunes mostres d’això últim? Doncs el mapa «Europa. A) Völkerkarte» del Minerva Atlas. Handatlas fuer das deutsche Volk d’Ernst Friedrich (1894-1967), obra apareguda entre 1926 i 1934; el Bos-Niemeyer Schoolatlas der Gehele Aarde, atles holandés («de tota la Terra») que incloïa el mapa «De Volkstammen van Europa», i on la nostra península es dibuixava poblada només per Portuguezen, Basken i Spaanjarden;9 o l’Atlas classique Vidal-Lablache. Histoire et Géographie, publicat inicialment el 1894 per l’influent geògraf occità Paul Vidal de La Blache (1845-1918), i que seguiria veient la llum –amb la mateixa informació etnogràfica– durant dècades (fig. 1.4).
