durant el Ventennio, l’època del feixisme o dictadura mussoliniana emparada per la casa de Savoia entre 1922 i 1943. Edoardo Boria, en una obra imprescindible per a la qüestió que ens ocupa, Cartografia e potere. Segni e rappresentazioni negli atlanti italiani del Novecento, recordava que «Fino alla prima guerra mondiale prevale in Italia la circolazione di carte e atlanti di provenienza straniera (sopratutto tedeschi [alemanys]) o comunque fortemente ispirati dall’estero», però que, en el període entre les dues guerres, «la cartografia italiana raccoglie i frutti di quelle coraggiose iniziative avviate all’inizio del Novecento da alcuni lungimiranti intellettuali-imprenditori» (Boria, 2007: 8). Gràcies a aquests últims i als vigorosos ferments culturals que el país posseïa en concloure la Primera Guerra Mundial, «la cartografia italiana colma il ritardo rispetto alle più solide scuole tedesca, francese e inglese e si emancipa da esse». El mateix autor aclaria més avant (p. 107) que el conflicte havia transformat definitivament el mode d’apropiació dels mapes a Itàlia, que havien passat de ser instruments per a les classes cultes a productes de massa: «La società appariva pronta, anzi desiderosa, di nuovi prodotti geografici».
Del que s’ha dit es desprén que, des del punt de vista tècnic, durant unes dècades de la primera meitat del segle xx, fullejar segons quins atles italians devia ser tan aconsellable i gratificant –si més no– com consultar els millors atles alemanys, francesos o britànics: s’havia obert una breu però intensa etapa d’emancipació dels reculls cartogràfics italians respecte de l’estranger «in correspondenza degli slanci patriotici dell’Italia post bellica e delle percezioni collettive che ne derivano» (Boria, 2007: 8). El clímax, quant a la qualitat, s’assoliria el 1927, en veure la llum quasi al mateix temps «i tre più eccellenti atlanti prodotti dalla cartografia italiana del Novecento»: un dels quals, l’atles produït pel Touring Club Italiano, assoliria un enorme reconeixement del món acadèmic internacional. Juntament amb aquestes aportacions senyeres, el públic ja havia tingut i tindria a la seua disposició un ventall de possibilitats en el camp dels reculls cartogràfics escolars, paraescolars, de butxaca, històrics, etc.
Ara bé: analitzar la producció d’atles italians de la meitat dels anys vint del segle passat ens obliga a la consideració del context de consolidació del règim feixista, «un’atmosfera politica di cui gli atlanti portano inevitabilemente i segni, come si vedrà» (Boria, 2007: 6). Sense dubte, doncs, l’ombra de Benito Mussolini (1883-1945) era allargassada i arribava als despatxos dels decisors de les editorials cartogràfiques i a les taules de treball dels mapistes (que podien adequar-se voluntàriament –exemplarment, pionerament– a les noves coordenades del clima polític de la dictadura).1 No debades, com va afirmar el pare de la cartografia crítica, John Brian Harley (1932-1991), «Whether a map is produced under the banner of cartographic science –as most official maps have been– or whether it is an overt propaganda exercise, it cannot escape involvement in the processes by which power is deployed» (Harley, 1988a: 279).2
2. EL REPTE D’ELABORAR, A ITÀLIA, UN GRAN ATLES
Però viatgem en el temps des d’aquell punt d’inflexió de 1927: primer ho farem al 1891, data de publicació d’un tiratge, amb cobertes en italià però tots els continguts en alemany, de l’Stieler, el principal atles del món en l’època (Espenhorst, 2003: 320b-321a). Aquesta iniciativa –només una maniobra comercial en tota regla– va ser seguida, però ja el 1908, per l’aparició de l’«edició italiana» de la novena edició del mateix atles, l’Stielers Hand-Atlas (Boria, 2007: 66-68, Espenhorst, 2003: 321a-321b); en aquesta ocasió, el Grande atlante geografico de Stieler lluïa en llengua italiana alguna cosa més que el títol a les cobertes:
Non è improprio parlare di edizione italiana, in quanto il frontespizio, gli indici e le spiegazioni sono nella nostra lingua, ma a parte questi adattamenti formali per il mercato italiano tutto il resto è invariato rispetto all’edizione tedesca: il piano generale dell’opera e la successione delle tavole sono essattamente gli stessi della nona edizione tedesca venduta in Germania dal 1905 al 1925 (Boria, 2007: 67).
La versió va ser distribuïda per H. O. Sperling (Sperling & Kupfer, «Librai di S. M. la Regina Madre»), amb radicació a Milà, i «l’exploit fu tale» que aquesta firma «ne propose al pubblico ben cinque edizioni in cinque anni»3 (fig. 1.1).
Fig. 1.1
Cartell (plegat) de propaganda del tiratge de 1912 del Grande atlante geografico Stieler, és a dir, la versió italiana de l’atles alemany Stielers Hand-Atlas. En el revers es parla d’una oferta especial dirigida «ai Sigg. Ufficiali del R[egio]. Esercito» (cinc lires al mes, durant tretze mesos), i s’hi aclareixen alguns extrems: «rifatto per l’Italia con spiegazione in 4 lingue / e prefazione del Prof. Giuseppe Bruzzo / Edizione 1912 / con le indicazioni delle nuove provincie italiane in Libia / Tutte le carte della splendida opera sono incise sul rame». En la part estrictament publicitària del pasquí es diu –als militars– que l’atles «rappresenta il “Non plus ultra” degli Atlanti, ci scrive un cliente; ed ha perfettamente ragione. Lo “Stieler” è il miglior Atlante del mondo, tanto per la sua richezza di carte, quanto per la meticolosa esecuzione delle incisioni, e l’eleganza della carta e della legatura: ogni altra lode sarebbe quindi inutile. Un simile atlante tenuto al corrente dei più recenti fatti geografici e storici, è indispensabile a ciascun Ufficiale».
Les edicions italianes de l’atles de Stieler «continued to be available until 1924/1925» (Espenhorst, 2003: 321a), però no van ser les úniques adaptacions de voluminosos –i internacionalment valorats– atles alemanys presents en el mercat italià: «Velhagen & Klasing’s first Italian partner was the publishing house of Treves in Milan. Italian titled versions of the fourth and the fifth basic German edition [de l’Andrees Allgemeiner Handatlas] were published in 1899 and 1906» (Espenhorst, 2003: 613b). Pocs anys més tard, entre 1914 i 1915, prenia forma una edició italiana de l’atles d’Andree (de la sisena edició, en concret), que Velhagen & Klasing va dur a terme en col·laboració amb el segell milanés Ulrico Hoepli: Andree, Grande Atlante Geografico Universale, sesta ed. Al nou Andree itàlic, «The German title page and table of contents for the atlas were replaced with equivalent pages in Italian at the front of the atlas» (Espenhorst, 2003: 613b). Aquesta iniciativa editorial germanoitaliana, esdevinguda en el context de la Gran Guerra, va ser possible perquè el govern de Roma no havia entrat encara en conflicte armat amb Alemanya (la declaració formal s’esdevindria l’agost de 1916): «Thus it was entirely legal for Velhagen & Klasing to continue to ship to Italy throught 1915» (p. 614a).
Tot el que s’acaba de referir sobre l’edició en terres itàliques dels atles de Stieler, i dels d’Andree, estava ben lluny d’allò que constituïa el gran desafiament de la cartografia italiana en la primera meitat del segle xx: elaborar, a Itàlia, en llengua italiana i des de plantejaments italians, un gran atles.4 A l’efecte d’endinsar-nos en la història d’aquest repte, primer que res hem de detenir-nos en l’any 1917. Seria llavors quan el Touring Club Italiano, TCI, faria seua la voluntat de publicar un atles que posara Itàlia a l’altura dels principals països d’Europa en aquest vessant cartogràfic. L’entitat, fundada el 1894 i radicada a Milà, tenia una nombrosa i compromesa base social, estesa per l’estat italià; el seu emblema consistia en tres lletres majúscules (una gran «T» flanquejada per una «C» i una «I» més menudes), disposades sobre la bandera tricolor italiana, i aquesta sobre
