manera de representar «a l’alça» la complexitat etnicolingüística de la península Ibèrica, de l’estat d’Espanya en realitat, tenia bona cosa de precedents en els atles europeus i en els mapes solts de la mateixa procedència (vegeu les figs. 0.1 i 0.2, com a exemples presents en atles alemanys); en el marc de la cartografia italiana (deixant al marge el Piccolo de Marinelli i d’altres), ja s’ha dit que els antecessors podien trobar-se a la mateixa editorial del Grande atlante geografico i, en particular, en el millor mapa d’aquesta mena publicat en un atles –per bé que un atles molt original– durant la Primera Guerra Mundial: la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» a escala 1: 10.000.000, obra d’Achille Dardano (1870-1938) i un dels tres grans mapes –plegats diverses vegades– que aquest cartògraf va incloure a L’Europa Etnico-linguistica. Atlante descrittivo in tre Carte speciali con Testo demostrativo, obra datada el 1916 però publicada a Novara per l’IGDA a les darreries del 1917.12 Dardano, a més d’incorporar en el mapa les paraules Gascogne i Langue d’oc al territori dels francesi, i de fer-hi referència a baschi, portoghesi (sobre les latituds de Galícia igualment), spagnuoli i catalani a l’interior de la clau de lectura (amb el mateix tractament espanyols que catalans, insistisc), estenia el topònim Catalunya –literalment– des de l’extrem meridional valencià fins al nord de Perpinyà, i representava l’Alguer entre les terres poblades pels catalans (per bé que sense indicar-hi el nom d’aquesta ciutat de la Sardenya nord-occidental) (figs. 1.8, 1.9, 1.10).
Fig. 1.8
Fragment de la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de l’atles L’Europa Etnico-linguistica de l’Istituto Geografico De Agostini, mapa enllestit per Achille Dardano i editat finalment el 1917, durant la primera conflagració mundial. Com s’hi pot apreciar, bona part del topònim Catalunya apareix sobre latituds valencianes, una característica en sintonia amb la posició d’una part del pancatalanisme de principis del segle xx, explícitament unitarista en el vessant onomàstic. També poden llegir-s’hi les tres lletres finals de la paraula España i el topònim d’Andorra, tot això incorporat al mapa juntament amb les fronteres polítiques respectives (figurades amb una grossa línia vermella).
Fig. 1.9
Part de la clau de lectura de la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de l’atles L’Europa Etnico-linguistica de l’IGDA. S’hi observen els colors (de vegades acompanyats d’altres elements gràfics) que identifiquen els italians, els francesos, els espanyols, els catalans, els portuguesos i els romanesos, tots ells de llengua romànica.
Fig. 1.10
El sud de l’estat francés i la Itàlia nord-occidental en la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» treta a la llum per De Agostini el 1917: com es desprén de la clau de lectura, que en cap moment esmenta occitans o provençals o gascons, les expressions Langue d’oc i Gascogne s’han d’entendre com a matisacions territorials d’una francesitat ètnica englobadora. De la mateixa manera, com a franceses han de ser vistes les poblacions de color rosa clar, que són perceptibles a la Vall d’Aosta (a la vora de la frontera italiana amb Suïssa, amb franges d’italians definits pel color rosa més fosc) i a l’oest i al sud-oest de Torí (valls occitanòfones piemonteses): «Circa 800 mila Francesi fanno parte della Confederazione svizzera ed hanno sede nella parte occidentale del paese; alcune migliaia abitano zone di confine sul vesante italiano delle Alpi occidentali (principalmente nella Val d’Aosta)» (IGDA, 1917: 10a).
Cal destacar particularment la divisòria entre Niça, francesa, i Mònaco, italià («Altri italiani vivono fuor del Regno, [...] nel Nizzardo (in minoranza)», p. 9a); l’atribució a la catalanitat de la totalitat del departament francés del Rosselló, incloent-hi la Fenolleda, de parla llenguadociana; i la consideració de la Vall d’Aran, la comarca de parla gascona del nord-oest de Catalunya, com a territori català des de la perspectiva etnicolingüística —opció criticada ben poc de temps després per Musoni (1918: 176 i nota 4).
En aquest atles de només tres mapes, l’apartat del text d’acompanyament dedicat a «I Francesi» (pp. 9a-10b) parla –sense autoria explícita– de les dues noves llengües romàniques que van nàixer del llatí popular a França: «due nuove lingue romanze, suddivise in parecchi dialetti ancor oggi vivi nell’uso domestico: la lingua d’oc, a mezzodì della Loira, e la lingua d’oïl a settetrione» (p. 9a), i s’hi afegeix que la supremacia assolida pel francés «ottene sanzione violenta con la cossiddetta crociata contro gli Albigesi, nei primi anni del xiii secolo, che precipitò i Francesi d’oltre Loira contro quelli meridionali, segnando la fine del luminoso risveglio letterario e civile dei popoli della Provenza e della Linguadoca» (p. 9b). Les consideracions sobre la qüestió nacional i lingüística a França no conclouen amb els textos anteriors:
Le guerre condotte oltre i confini del regno, in Italia e altrove, svilupparono meglio ancora nei Francesi il sentimento della loro nazionalità, portata poi a grado eminente dall’assolutismo de Luigi XIV, e più ancora dallo spirito di uniformità della Rivoluzione, fatto suo e applicato da Napoleone.
Ciò nonostante, come esistono ancora in tutta la Francia i dialetti (patois), così pure quella tendenza talvolta esagerata e dannosa di uniformità giacobina non è giunta a cancellare l’esistenza di lingue diverse nel territorio stesso della Francia. Nè questo può considerarsi davvero un male, come opinano alcuni Francesi, pervasi dalla mania dell’accentramento livellatore (IGDA, 1917: 9b).
De la mateixa manera que s’acaba de dir per a les latituds franceses, la representació cartogràfica dels catalans s’acompanyava d’un text sense autoria explícita, insert en l’apartat dedicat a «Gli Spagnoli» (pp. 10b-12a):
I Catalani si distingnono degli Spagnoli propriamente detti per il loro dialetto, che somiglia moltissimo al provenzale. Dialetto oggi, ma già lingua ch’ebbe una notevole letteratura, propio come in Francia la lingua d’oc di fronte a quella d’oïl [...].
I Catalani ebbero storia quasi sempre comune con quella degli altri Spagnoli; conservarono però, per lungo tempo, una spiccata tendenza a differenziarsi, e spesso si ribellarono alla sovranità del re di Spagna, del tempo di Filippo II [bé es refereix a la revolta aragonesa del segle xvi, bé s’equivoca en l’ordinal reial, posat cas que pretenga referir-se a Felip IV de Castella] fino all’ultimo moto rivoluzionario del 1823, che ebbe a capo il celebre Mina.13
Oggi i disensi nazionali fra i Catalani e i Castigliani sono attenuati ma non scomparsi. Attivi, operosi, intelligenti, i Catalani sono a capo di quel movimento politico e sociale che dovrebbe ricondurre la Spagna delle grandi nazioni.
I Catalani, che al loro buon tempo furono emuli dei marinai genovesi e pisani nel Mediterraneo occidentale, sono circa 2 milioni. Un piccolissimo nucleo catalano vive nella Sardegna (Alghero), e circa 200.000 abitano sul versante francese dei Pirinei orientali (IGDA, 1917: 11b-12a).
