1.4
Detall del mapa «Ethnographie», realitzat a escala 1: 55.000.000 (96 × 98 mm) i inserit en el d’«Europe» de l’Atlas classique Vidal-Lablache. La imatge procedeix d’un exemplar de l’atles datat el 1910 que es conserva a la Cartoteca de la Universitat de València; el mapa és coincident, absolutament, amb el de la primera edició (1894) i els tiratges posteriors a la Primera Guerra Mundial.
Com s’esdevindria més tard amb el mapa etnicolingüístic de la primera edició del Grande atlante geografico de l’Istituto Geografico De Agostini (1922), les lletres finals de la paraula Espagnols apareixen sobre terres valencianes, sense indicació –en les latituds orientals de la península– de cap realitat etnicolingüística diferent o complementària a l’hegemònica. Contràriament a la realització italiana, sobre el sud de França sí que apareix l’esment dels Provençaux, potser fins i tot entesos en un sentit ampli: incloent-hi llenguadocians, etc. Hi apareix com a molt remarcable la figuració del color dels pobles de llengua romànica sobre les costes d’Algèria, llavors en possessió de França.
Girem la mirada una altra vegada al primer mapa etnogràfic d’Europa inclòs en el Grande atlante geografico; i ho fem per dir que la seua presència va ser efímera en aquesta publicació: ja en la segona edició de l’obra (ca. 1925, com s’ha dit) havia sigut substituït per un que incorporava en la clau de lectura l’expressió «Nazionalità e popoli» –esdevinguda «Nazionalità e popoli (1912)» en la tercera edició, de 1927, i en la reimpressió d’aquesta, de 1929. L’escala del nou mapa –incorporat en la meitat superior de la p. 20 i que feia 170 × 228 mm– també era més gran: s’hi va passar de l’1: 40.000.000 a l’1: 25.000.000, i, a partir de la tercera edició, el disseny cartogràfic presentava un text explicatiu adjunt («Popoli e nazioni in Europa») dintre l’apartat «Europa: Note politiche e demografiche» (adjacent a la doble pàgina on es trobava el mapa polític d’Europa):
I popoli europei, pur frazionandosi in grande numero di nazioni, sono di unica razza, nonostante le frequenti invasioni di popoli asiatici di altri tempi, ed anche quei popoli mongoli che han potuto conquistare e mantenere sedi fisse in Europa, han perduto spesso le caratteristiche razziali del loro tipo, come magiari e finni, e talvolta anche la lingua, come i bulgari.
En un altre lloc de l’atles, en l’apartat «La Terra e l’Uomo: Note di geografia antropica», i en concret en el subapartat «Razze e popoli della Terra» (tot això adjacent a la doble pàgina on s’ubicava el mapa etnicolingüístic d’Europa), aquella proclamada unitat de raça dels europeus es veia completada –i en part contradita– per una reflexió com la següent: «Pur rassomigliandosi nell’insieme, gli uomini si differenziano tra di loro per molte particolarità d’ordine materiale (conformazione del cranio, capigliatura, colore della pelle) ed intellettuale (lingua) le quali permettono di dividerli in razze».11
Més enllà d’aquesta mena d’inconsistències, en el mapa renovat que comentem, tant les latituds sud-gàl·liques com les hispàniques van adquirir més complexitat: a França s’esmentaven els provenzali i s’assenyalava l’espai de la Langue d’oc, i a l’est de la península Ibèrica van apareixien els catalani, que –representats separadament dels castigliani– pel sud arribaven a la ratlla de Múrcia; al nord-oest de Sardenya s’indicava la presència de catal.[ani], és a dir, dels algueresos reconeguts al marge dels italiani gràcies a la seua catalanitat. En el diagrama circular que completava el mapa, el terme spagnoli (paraula present en el dibuix del mapa de l’edició de 1922, però absent en el d’aquesta segona) encloïa, doncs, els etnònims castigliani, catalani i portoghesi (amb els galleghi) (figs. 1.5 i 1.6).
En la cartografia italiana contemporània no era tampoc excepcional aquest reconeixement, generós, de la pluralitat de pobles de l’Europa sud-occidental: per exemple, en el Piccolo atlante Marinelli de 1924 (i en l’edició de 1934), el mapa dedicat a l’«Europa etnicolinguistica» –a escala 1: 30.000.000 i amb unes dimensions de 93 × 152 mm– era coincident en bona part amb l’acabat de descriure, si bé hi tenia algunes divergències d’interés, com ara la presència dels etnònims corsi i sardi sobre les illes respectives, la fragmentació en tres apartats dels italiani de la península Itàlica i Sicília, i alguna diferència de tractament en l’àmbit ibèric d’expressió romànica (fig. 1.7).
Figs. 1.5 i 1.6
Detalls del mapa «Nazionalità e popoli» –a escala 1: 25.000.000– de la tercera edició de l’Atlante geografico universale (datada el 1938), idèntic al mapa homònim publicat en la segona edició del Grande atlante geografico (GAG, ca. 1925). Pot observar-s’hi el joc onomàstic ja anunciat: sobre el mapa no apareix l’etnònim spagnoli, a diferència del que s’esdevenia en la primera edició del GAG, però en el diagrama, el gentilici dels espanyols sembla que abraça tots els components –no bascos– de les terres de la península Ibèrica: entre els neollatins només s’hi esmenten italians, francesos, espanyols i valacs, és a dir, romanesos.
Atesa la figuració del naixement del riu Garona dins els límits dels catalani, s’ha de pensar que a l’IGDA es considerava la Vall d’Aran com a part d’aquest conjunt ètnic.
L’obra d’on s’ha tret la imatge, l’Atlante geografico universale –que rep de Boria (2007: 143) el qualificatiu de fazioso–, va ser publicada cinc vegades entre els anys 1935 i 1942 per Sperling & Kupfer, de Milà, firma satèl·lit de l’Istituto Geografico De Agostini (que hi fornia els materials cartogràfics): «sotto il marchio Sperling & Kupfer appariranno alcuni atlanti in realtà prodotti dalla De Agostini. Si tratta, dunque, di editori con scarse capacità e possibilità di agire in proprio» (p. 107).
Fig. 1.7
L’«Europa etnicolinguistica» del Piccolo atlante Marinelli, de 1924 (enllestit per Olinto Marinelli –1876-1926– i coeditat per la firma milanesa Antonio Vallardi i la bolonyesa Nicola Zanichelli), constitueix una apreciable contribució a la figuració dels pobles de llengua neollatina. Entre les divergències amb el mapa de De Agostini de la fig. 1.6 es troben les següents: en el de Marinelli, els castellans formen part dels espanyols; els catalans no disposen d’un tractament cromàtic específic; l’etnònim dels provençals abraça la totalitat de les terres sud-gàl·liques, llevat del País Basc Nord i de la Catalunya Nord; la ciutat de Niça no apareix com a italiana; la Vall d’Aosta (a l’extrem nord-occidental d’Itàlia) figura com a completament adscrita als francesos, i no com una zona mixta francesa i italiana; els parlants d’occità de les valls occidentals del Piemont no són considerats italians; els ladins s’estenen des de Suïssa fins al Friül, sense esment dels friülans; es fa referència explícita a l’existència de corsos i sards; Malta apareix poblada per «italoàrabs» i no per italians i, com en el cas dels alemanys, es distingeix entre tres subagrupacions d’italians: alti-, medi- i bassi- italians (en la imatge es pot contemplar, sobre Baviera i Àustria, la presència dels alti- alemanys).
