l’anàlisi detallada del debat del culturalisme liberal que duu a terme Branchadell (2003 i 2005), Will Kymlicka ocupa una posició cabdal. En primer lloc, per les importants aportacions que ha realitzat Kymlicka, en un debat públic, al llarg de la seua trajectòria intel·lectual en l’estudi dels drets lingüístics, la revisió del concepte de ciutadania, la diversitat cultural i lingüística, el multiculturalisme i, en general, la filosofia política contemporània. En segon lloc, l’autor canadenc ha demostrat en les seues obres que té una gran capacitat per a sintetitzar i valorar discursivament les aportacions que havien fet els teòrics partidaris d’un «nacionalisme liberal» que defensaven la legitimitat i l’obligació dels estats a l’hora de protegir i promoure la diversitat cultural i lingüística pròpia dels estats nació, i els autors del «multiculturalisme liberal» que consideraven legítima igualment la necessitat del reconeixement i la integració respectuosa dels grups d’immigrants i refugiats, també en la dimensió lingüística.
Branchadell, d’altra banda, subratlla que Kymlicka (2001a) distingeix tres moments en el debat sobre els drets lingüístics i culturals de les minories. En un primer moment, els teòrics liberals discutiran amb els comunitaristes, i les oscil·lacions de les posicions dependran del grau d’individualisme liberal i d’acceptació o negació de l’existència de drets col·lectius per als grups socials, i més concretament a comunitats polítiques minoritàries dins de la comunitat política estatal. En una segona fase, el debat és entre liberals i se centra en el valor i el significat del liberalisme tractant de donar resposta a la pregunta «quin és l’abast dels drets lingüístics en la teoria liberal?» (la cursiva és de Kymlicka, 2001a: 21). Un debat en què s’obri pas la idea que els interessos relacionats amb la cultura i la identitat són indestriables dels principis liberals de llibertat i igualtat, i, per tant, dins d’una concepció liberal de ciutadania i dels drets, estaria justificada la garantia especial dels drets col·lectius de les minories.
Dins d’aquest debat, Kymlicka (1995) havia defensat contundentment que els drets col·lectius de les minories culturals són absolutament coherents amb els principis liberaldemocràtics, i encara més, que la negació, total o parcial d’aquests drets, podria donar lloc a un qüestionament del valor de la llibertat individual, la justícia social i la unitat nacional en aquests estats. Així mateix, Kymlicka (2001a) critica, per falsa, la idea tradicional que els estats liberaldemocràtics són neutrals en matèria lingüística i cultural, i afirma que els estats nació liberaldemocràtics contemporanis han de ser considerats més com a actors constructors de nacions (nation-building); i conclou que per als teòrics liberals no poden ser justificables de cap manera les injustícies que generen les majories en la construcció de la nació i que els drets de les minories han de ser radicalment protegits d’aquestes injustícies.
El tercer i darrer moment del debat, segons Kymlicka, va comportar deixar de veure els drets de les minories lingüístiques i culturals com una anomalia, una desviació o una perversió de la construcció nacional majoritària. I això té com a conseqüència qüestionar l’essència dels projectes estatals de construcció nacional i preguntar-se sobre les formes de construcció nacional (nation-building) justificables i els seus límits, ja que els drets de les minories no han de ser qüestionats ni menystinguts en cap moment.
L’argument principal per a defensar el reconeixement del dret de les minories és que els individus tenen interessos lingüístics i culturals, i que aquests interessos són una part essencial del seu benestar i projecte de vida. Però, a més de la dimensió individual dels interessos lingüístics, el multiculturalisme liberal tindrà en compte que les llengües són un fet social i col·lectiu de tipus relacional, ja que cap persona individualment considerada no pot veure reconeguts els seus interessos lingüístics de manera plena, perquè això siga possible ha de compartir-los amb els altres membres del seu grup lingüístic i cultural.
En aquest sentit, Kymlicka (1997: 60) destaca que les minories lingüístiques es resisteixen a la integració en el projecte lingüisticonacional majoritari perquè tota persona forma part d’un grup lingüístic, i, de manera natural, tant individualment com en grup domina la voluntat de viure i treballar en la seua llengua pròpia, i no poder-ho fer per imposició d’un altre grup lingüístic és una agressió.
En conseqüència, com subratlla Branchadell (2003), la lògica d’actuació de les minories no seria diferent de la de les majories, volen simplement el mateix que aquelles: viure en la seua llengua. I és per això que la defensa dels drets de les minories és una resposta al projecte de construcció nacional majoritari i han de ser radicalment tingudes en compte en les societats liberal democràtiques (Kymlicka 2001a, 2001b).
De manera semblant s’expressa Parekh (2000), fent una reformulació del principi de justícia i desenvolupant una defensa liberal de la diversitat cultural i lingüística i del reconeixement dels drets lingüístics i la igualtat substantiva de les minories per a poder parlar de justícia.
Branchadell, seguint Carens (2000), considera que la història, la quantitat de parlants i la concentració territorial de les minories són factors que reforcen l’interés lingüístic dels membres de les minories i fan il·legítim suprimir els seus drets lingüístics i, encara més, considera que imposar a la minoria la llengua de la majoria seria una forma de tirania i afirma que aquests drets han de ser plenament reconeguts en les lleis. Val a dir que convenis internacionals en matèria de minories i drets lingüístics tenen tendència a considerar i combinar aquests tres elements a què es refereix Carens: història, nombre de parlants suficientment gran i concentració territorial de la minoria lingüística a l’hora de reconéixer i reivindicar els drets d’aquestes minories.7
El debat liberal sobre els drets lingüístics acaba, per tant, com recorda Branchadell (2003: 49), amb l’assumpció de la idea que «la cultura és important des d’una perspectiva liberal ... perquè els individus tenen interessos culturals que han de ser respectats perquè són un aspecte important del seu benestar» i, contràriament al que afirmaria el liberalisme arcaic, el respecte d’aquests interessos comporta l’acceptació de drets col·lectius. Branchadell recorda que el debat llavors es situa en quina mena de proteccions externes es duen a terme en favor de les minories i, alhora, quin tipus de restriccions internes són permeses d’acord amb les premisses liberals.
Així, Kymlicka (1995) diu que tots els governs, en l’exercici de la seua legítima autoritat política i dins dels principis liberals democràtics, prenen decisions que limiten la llibertat individual, com ara establint la necessitat de pagar impostos per a sostenir els béns públics. I es podria afegir que la llista d’intromissions o d’intervencionisme de l’autoritat política no deixa de créixer i es produeix en la regulació de la salut pública, del trànsit, d’internet, de serveis privats amb repercussió pública, i especialment, de l’àmbit educatiu, entre d’altres. Amb tot, aquesta mena de restriccions internes no poden afectar mai estructuralment els drets bàsics de les persones. Establida aquesta premissa, Kymlicka afirma que, per a garantir el respecte dels drets de les minories, es poden limitar llibertats individuals de les majories, sense que això comporte la pèrdua de drets bàsics.
És en el context d’aquest debat i des de la Filosofia del Dret i el Dret Públic, que Leslie Green i, sobretot, Denise Réaume constataran, com remarca Branchadell, que no existeixen els fonaments d’una teoria dels drets lingüístics que explicite la base normativa de la protecció legal de qualsevol llengua. I, en conseqüència, faran un esforç per construir una teoria integral dels drets lingüístics, sobre la base de la redefinició del terme «seguretat lingüística» i de l’existència d’interessos lingüístics i culturals de caràcter individual i grupal.
Green (1987), partint de la vinculació entre interessos i dret, distingeix que els individus tenen dos tipus d’interessos per a usar amb normalitat la seua llengua en totes les ocasions i funcions. En primer lloc, un interés funcional de comunicació, de relacionar-se
