enllà del principi d’igualtat formal davant la llei i fins i tot del principi (més substantivament igualitari) de no discriminació, les jerarquies5 representatives han format part del dret històricament i hi continuen estan presents. Així, des d’aquesta perspectiva, la «jerarquia de gènere», o el que és igual la consideració que els homes tenen un valor social qualitativament superior al de les dones, és una discriminació que es mantindria en molts aspectes de les normes jurídiques i en les polítiques públiques, fins i tot dels països liberaldemocràtics que més han avançat en la remoció de la discriminació per raó de sexe.6
Les normes legals, les constitucionals incloses, són sempre el resultat d’una decisió política legítima, i les decisions polítiques, per definició, són fruit dels conflictes i els acords entre la diversitat d’actors socials i polítics que actuen en una societat determinada, en un temps històric concret i amb uns sistemes de valors, concepcions del món i trets ideològics determinats. I aquest fet és especialment present quan s’estableix el valor social de les diferents llengües, també pel dret.
El dret, amb minúscules, no és una realitat pura, abstracta i objectiva que té el seu origen en un ens indeterminat i quasi metafísic, com els agrada presentar-lo als defensors de l’statu quo social i polític dominant. El dret és un producte radicalment humà i té el seu origen en les decisions concretes d’un poder polític que depén sempre de la correlació de forces que hi ha en cada país en cada moment concret de la seua història i té, igualment sempre, la legitimitat que li dona el control de l’Estat. Les normes tenen sempre una mà que les escriu i que hi incorpora un sistema d’interessos i visions del món explícits i implícits, majoritaris o no en la societat. Les normes són a la base i el dret té, igualment, una mà que l’executa en interés d’unes polítiques determinades. I, finalment, el dret és interpretat i alterat, de fet, per uns tribunals amb valors, xarxes de relacions i vincles polítics que, com és natural, tampoc són purs i imparcials.
No cal més que analitzar semiòticament qualsevol text legal per a entendre aquesta realitat. Fixem-nos en les constitucions, les lleis màximes. Tota Constitució afirma i vol preservar un ordre socioeconòmic, civil, polític i un funcionament imaginat de la societat. Així, en la Constitució espanyola, la ciutadania «normal» que s’hi dibuixa està formada per persones de sexe masculí, ètnicament caucàsiques, solvent, moderada en termes polítics, poc mobilitzada de manera autònoma, que accepta el sistema de classes existent, és de religió catòlica, té el castellà com a llengua primera o única i geogràficament viu a Madrid o té aquesta ciutat com a capital de referència. Les «alteritats espanyoles», siguen per gènere, ètnia, llengua, religió, geografia, etc., s’accepten en el text constitucional, però són «alteritats», diferències a la normalitat i al prototipus «normal». Aquest és el prototipus de ciutadà especialment defensat o protegit per la Constitució. La resta, retòriques oficials al marge i parafrasejant Orwell, som iguals; però no igualment iguals. Hi ha una igualtat formal, i una desigualtat real i jeràrquica en molts aspectes en què es predica formalment la igualtat, i més encara en àmbits en què aquesta igualtat no està garantida, com és el cas de les llengües.
De fet, malgrat que la lingüística contemporània haguera demostrat que totes les llengües naturals són igualment útils per a comunicar tot tipus d’informació i coneixement humà, és molt freqüent que en el reconeixement oficial de les llengües «la selecció d’una o algunes llengües privilegiades siga considerada pràctica i necessària; fins i tot on la desigualtat de tractament de les races, les religions, els sexes i altres categories socials és considerada il·legítima» en els sistemes polítics democràtics (Pool, 1987: 3).
En aquest sentit, i d’acord amb la reflexió de Pool, caldria preguntar-se si no és rellevant que mentre l’article 8.2 de la Constitució federal suïssa de 1999, que tracta sobre la igualtat davant de la llei, fa referència expressa a la llengua i afirma que «ningú pot ser discriminat per raó d’origen, raça, sexe, edat, idioma, posició social, forma de vida, creences religioses, ideològiques o polítiques o per incapacitats físiques, mentals o psíquiques» (la cursiva és nostra), l’article 14 de la Constitució espanyola estableix que «els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social», sense que s’hi faça referència a l’idioma, i ja hem vist que tradicionalment la regulació legal no ha entés la discriminació lingüística de la mateixa manera que altres discriminacions.
EL CONCEPTE DE SEGURETAT LINGÜÍSTICA
El lingüista William Labov (1972) utilitzà per primera vegada el terme inseguretat lingüística en un estudi sobre els canvis i la varietat de la llengua anglesa a la ciutat de Nova York en funció de l’estratificació social, i va concloure que les persones que tenien una parla pròpia més allunyada del model de llengua estàndard mostraven més inseguretat en el seu criteri lingüístic a l’hora d’expressar-se. La qüestió no era que no pogueren usar la seua varietat lingüística, el problema estava en el fet que creien que hi havia un model de llengua superior i útil per a determinades funcions socials, que no coneixien suficientment, i això els generava dubtes i inseguretats en determinats contextos comunicatius.
Posteriorment, el concepte ha estat utilitzat en els estudis de lingüística per a analitzar els fenòmens d’inseguretat per raons personals, de dialecte social o geogràfic, de varietat lligada a l’edat o d’interferència d’altres, i s’han destacat els elements que generen inseguretat en els parlants d’una llengua a l’hora de parlar amb normalitat la llengua pròpia i en quines situacions hi ha fenòmens d’inseguretat.
El fenomen de la inseguretat lingüística adquireix una connotació diferent, directament vinculada amb la idea de l’existència d’una jerarquia lingüística, quan es dona entre dialectes geogràfics d’una mateixa llengua, però amb un prestigi social diferent (Hofseth, 2012); quan hi ha dues llengües en contacte amb un prestigi o una situació de domini social o de poder lingüístic diferent (Grillo, 1989); o quan ocorren ambdues coses, com és el cas de la llengua parlada, o més ben dit, de les llengües parlades, pels latinos als Estats Units, ja que manifesten inseguretat lingüística a l’hora de parlar espanyol, per tal com entenen que la seua parla dialectal està allunyada de l’estàndard castellà proposat per la RAE, i també quan parlen anglés perquè consideren que el seu anglés està influït pel castellà (Zentella, 2007).
Val a dir que l’existència d’inseguretat lingüística en parlants d’una llengua no significa que la parlen amb menys «correcció normativa» ni que tinguen menys «riquesa comunicativa» o inferior «nivell de competència lingüística», sinó simplement que expressen més vacil·lacions i tenen l’autopercepció que la seua parla és diferent i d’inferior valor a les variants d’un idioma que consideren millors, més normatives i més prestigioses.
Partint del concepte d’inseguretat lingüística de Labov, la lingüística social ha desenvolupat diversos índexs d’inseguretat lingüística que són sistemes de mesura per a determinar el grau d’inseguretat lingüística dels grups socials i dels individus en funció de les seues vacil·lacions i inseguretats a l’hora d’expressar-se i usar una variant social o geogràfica de la pròpia llengua, per a usar una llengua en un context de llengües en contacte, o per a utilitzar, en general, una altra llengua.
Lògicament, l’altra cara del concepte «inseguretat lingüística» és el de «seguretat lingüística», que descrivia els casos en què els parlants es senten segurs de la variant lingüística que utilitzen, creuen tenir una consciència normativa clara i no dubten que parlen adequadament en tot context social i situació comunicativa.
Amb tot, el concepte de «seguretat lingüística» adquirirà un nou significat quan, fora dels camps d’estudi de la lingüística, i enmig del debat que va mantenir el culturalisme
