subratllar, com també apunta Kachru, que l’existència de situacions de jerarquia lingüística va unida, sovint, a dinàmiques de desigualtat social, econòmica, intel·lectual i política. I, hauríem d’afegir, de domini, alienació i subordinació individual, grupal i col·lectiva.
Des d’una perspectiva de la lingüística política, Phillipson (2006) realitza una detallada anàlisi dels fonaments teòrics de l’imperialisme lingüístic i recorre al concepte «jerarquia lingüística» per a explicar la relació que hi havia, a Àfrica en l’època colonial, entre l’anglés i el francés i les llengües africanes, i afirma que «l’anglés i el francés estaven situats al capdamunt d’una jerarquia lingüística en què les llengües vernacles eren al capdavall» (Phillipson, 2006: 341). L’autor vincula directament el concepte de jerarquia lingüística amb el de desigualtat lingüística. Així, destaca que «vivim en un món caracteritzat per la desigualtat –de gènere, de nacionalitat, de raça, de classe, d’ingressos i de llengua» (2006: 346-347)– i considera, seguint Gramsci (1974), que els discursos i les teories justificadores de la jerarquia lingüística són una manera d’aconseguir l’hegemonia cultural en les societats i fer passar com a «naturals» i «normals» el que són desigualtats i dominacions socials.
En un mateix sentit, però des de la sociologia política, analitzant el pensament anticolonial d’Aimé Césaire, Grosfoguel (2010) constata que en els processos colonials protagonitzats per europeus, a més de l’apropiació immoral de territoris, l’explotació (i sovint esclavització) de la població, l’extracció de recursos, la destrucció de les xarxes socials i de les formes de vida preexistents, hi ha sempre l’establiment d’una jerarquia lingüística. La jerarquia lingüística colonial significava que les llengües considerades d’ordre superior eren les europees i les d’ordre subaltern les autòctones de la població dominada. Les llengües europees eren les llengües del poder colonial, de les noves religions i, sobretot, de la teorització, la comunicació de coneixements i la informació socialment important; mentre que les llengües subalternes només eren llengües per al folklore, la cultura tradicional autòctona i la comunicació familiar. De manera que les llengües autòctones eren realitats subalternes i de menys importància.
Aquesta idea de la jerarquia lingüística i de llengües (o varietats lingüístiques) millors i superiors que unes altres no és nova ni exclusivament occidental, ni tampoc una creació de les potències colonials del segle XIX; però a Europa va adquirir una significació especial primer amb la Il·lustració i després amb les revolucions burgeses i l’exaltació de l’estat nació com a estructura política dominant i amb voluntat universal (Bauman i Briggs, 2003).
La Il·lustració, en general, especialment als països europeus més desenvolupats, va defensar majoritàriament una ideologia lingüística que vinculava les llengües utilitzades per a la cultura i el poder polític en les societats europees com a llengües útils per a la ciència, el progrés i la «il·luminació» de la població, llengües de la Modernitat (francés, anglés, alemany, italià, espanyol, etc.) i relegava les altres llengües parlades als respectius països com un retard, una dificultat, com a llengües incapaces per a la cultura elevada i la ciència. Llengües del passat.
L’estat nació, afirmat al llarg del segle XIX i en la primera meitat del segle XX, sovint amb guerres devastadores, transformarà el discurs il·lustrat en un objectiu nacional-polític de construcció d’un Estat amb una única llengua nacional que justifica, implícitament, la marginació i minorització de les llengües «no nacionals» de l’Estat, i, encara més, sovint justificarà també la persecució, de manera directa o indirecta, i també la simple i total eliminació d’aquestes llengües,3 de vegades amb pràctiques d’eliminació de les persones i els pobles que les parlen quan es produeixen pràctiques genocides.4
L’excepció d’aquesta dinàmica occidental de crear estats nació que només tingueren una única llengua nacional fou Suïssa, que en certa manera seguí un procés invers, com veurem, i en el moment en què arreu d’Europa el nacionalisme liberal impulsa la idea de la creació d’estats nació sobre fonaments ideològicament moderns i allunyats de la societat feudal i de l’Antic Règim, ho farà afirmant el plurilingüisme nacional i sense donar lloc a un nacionalisme lingüístic uniformista i estatalista.
La persistència del nacionalisme lingüístic uniformista en els estats nació occidentals, més d’un segle després de la seua consolidació final com a realitats polítiques dominants contemporànies, continua sent generalitzada i la principal font de justificació de la ideologia de l’existència d’una jerarquia lingüística natural entre les diferents llengües parlades als diversos estats. Aquesta ideologia defensora o justificadora del supremacisme lingüístic, en expressió de Moreno Cabrera (2007, 2008, 2014 o 2015) per a descriure el nacionalisme lingüístic espanyol, està íntimament relacionada amb el nacionalisme banal que descriu Billig (2006) en parlar dels nacionalismes que s’auto-consideren «no nacionalismes» o simplement «patriotismes» i que, segons Billig, són els nacionalismes rutinaris i imperceptibles; però omnipresents dels estats nació establits i consolidats en els últims segles.
I cal, igualment, insistir que la ideologia justificativa de la jerarquia lingüística o del supremacisme de determinades llengües sobre les altres també es dona a dins de les llengües. La pràctica totalitat dels estats nació han promogut de manera autoritària i excloent un model de llengua estàndard basat en un dialecte o en una varietat concreta de la llengua, que, com hem vist, va generalment lligada al poder polític, social i econòmic; i marginava i no tenia prou en compte la diversitat de formes naturals de la llengua ni formes més democràtiques i convergents de crear els diferents models estàndards de la llengua.
Aquesta inèrcia autoritària i jeràrquica dins de la mateixa llengua pot tenir, paradoxalment, conseqüències negatives per al desenvolupament de les llengües internacionals, com ara l’espanyol, i els interessos econòmics i culturals vinculats a la llengua i a les indústries lingüístiques. El model autoritari de fixar l’estàndard del castellà, basat en l’espanyol oficial de la RAE, que té un dialecte menys gran en nombre de parlants de la llengua espanyola com a referent bàsic, beneficia uns interessos econòmics minoritaris a Espanya, però dificulta l’expansió d’un model de llengua convergent i democràtic (espanyol internacional o llengua espanyola comuna) que s’obri pas progressivament en l’àmbit internacional en contra del model oficial i en conflicte amb ell, segons Senz i Alberte (2011), Moreno Cabrera (2014) o Subirats (2015).
La Declaració Universal dels Drets Lingüístics en els seus preliminars afirma que «la invasió, la colonització i l’ocupació, així com altres casos de subordinació política, econòmica o social, impliquen sovint la imposició directa d’una llengua aliena o, si més no, la distorsió de la percepció del valor de les llengües i l’aparició d’actituds lingüístiques jerarquitzants que afecten la lleialtat lingüística dels parlants», fet que contribueix decisivament als processos de substitució lingüística de les llengües autòctones per llengües forasteres i a enfortir les formes de domini d’uns grups socials sobre uns altres, també a través dels usos lingüístics.
En l’àmbit del dret l’ús del concepte de «jerarquia lingüística» no és massa freqüent i han estat més habituals els treballs que analitzen distints nivells de reconeixements de drets lingüístics de manera més aviat descriptiva o des de diferents perspectives del que significa un terme com «igualtat lingüística», que pot ser considerat com a idèntic tracte formal de les llengües, igual tracte formal de les llengües, igual tracte formal dels parlants de diferents llengües, i tracte compensatori a les llengües minoritzades (Pool, 1987).
Amb tot i això, Milian (2003) o Segura (2011) fan servir el terme «jerarquia lingüística» per a destacar l’existència de representacions socials jeràrquiques sobre les diferents llengües tant en els textos
