de la diversitat lingüística per bona part dels estats nació contemporanis i, de manera concreta, en la Constitució espanyola de 1978. Tractarem de mostrar l’origen del concepte i l’evolució del seu significat, així com el seu valor descriptiu i analític.
La segona secció explica el concepte de seguretat lingüística, situant-lo en el context intel·lectual en què naix, la seua evolució i el sentit que li donem en aquest treball, que ens serà d’utilitat en la reflexió final d’aquesta investigació.
EL CONCEPTE DE JERARQUIA LINGÜÍSTICA
El concepte de jerarquia lingüística és utilitzat, per primera vegada, pel lingüista Noan Chomsky amb un sentit ben diferent del que tindrà posteriorment en les ciències socials. Chomsky (1956 i 1959) fa servir el terme jerarquia lingüística per a descriure «les propietats dels tipus de llenguatges formals i les gramàtiques corresponents amb relació a la seua complexitat computacional» (Gallego, 2008). La jerarquia lingüística de la qual parla Chomsky fa referència a l’existència de quatre tipus de llenguatges formals i que cada llenguatge comporta un tipus diferent de problemes i lògiques distintes pel que fa a la computació.
Posteriorment i partint dels estudis de Chomsky, Marcel-Paul Schützenberger (1963) desenvoluparà la teoria dels llenguatges formals i les seues relacions. Els treballs de Chomsky i de Schützenberger van ser essencials per al desenvolupament de les ciències de la computació i de la lingüística contemporània i fixaren el concepte de jerarquia lingüística, relacionada amb els llenguatges formals, que rep també el nom de jerarquia de Chomsky o de jerarquia de Chomsky-Schützenberger.
Ara bé, les troballes de Chomsky van anar més enllà de l’àmbit de la computació, i comportaren una revolució radical en l’estudi científic de les llengües i de les seues gramàtiques. En aquest sentit, la principal troballa de Chomsky fou demostrar que únicament la gramàtica transformacional o que tenia en compte el context podia explicar la complexitat de les llengües naturals o parlades pels éssers humans.
De fet, Chomsky demostrà que, en concret, la llengua anglesa presentava característiques que no podien ser reflectides ni per les gramàtiques tradicionals, que posaven l’accent en la història del lèxic i les estructures gramaticals formals, ni per les gramàtiques més modernes, que posaven l’atenció en l’estructura de la frase. Chomsky posarà, així, les bases de la gramàtica generativa i transformacional que és el paradigma científic que ha dominat la lingüística des d’aleshores, i que ha contribuït a distingir entre «llengua cultivada», vinculada a les gramàtiques tradicionals, i les «llengües naturals», que parlen les persones, i a les quals ens referirem més avant.
Val a dir que aquesta idea de la jerarquia lingüística de Chomsky i Schützenberger descriu el grau de permeabilitat o impermeabilitat d’unes estructures lingüístiques respecte a altres estructures lingüístiques. Així doncs, el concepte només es refereix a l’existència d’una més o menys gran capacitat de determinats llenguatges per a ser impermeables a la presència i el contacte d’altres llenguatges. No hi ha, per tant, en aquesta referència al concepte jerarquia lingüística cap mena d’idea de poder o de desigualtat en els usos socials de les llengües.
De fet, la lingüística actual, quan estudia els fenòmens de la variació lingüística i la lògica que segueixen els canvis i les innovacions en les llengües i les influències que exerceixen entre si les llengües en contacte utilitzen també la paraula jerarquia, dins del concepte jerarquia d’estabilitat de les categories lingüístiques, per a determinar quins són els aspectes d’una llengua més proclius a transformacions i els més estables. Generalment, es considera que la part més inestable de les llengües és el lèxic, seguida de la morfologia i la sintaxi i, en darrer lloc, la fonètica. Amb tot, no hi ha consens entre els autors i la jerarquia d’estabilitat de les categories lingüístiques, depén sovint de la llengua, de la realitat sociolingüística, del prestigi de les llengües i de les situacions de contacte de llengües (Valls, 2013).
Caldrà esperar fins que els estudis sobre llengües en contacte tinguen en compte els aspectes sociolingüístics perquè el concepte canvie el seu sentit. I també que els estudis de teoria política, de dret o de ciència política posen de manifest les desigualtats de poder, de drets o de consideració social de les diferents llengües i, per tant, dels seus parlants en societats on hi ha la convivència de parlants de diverses llengües. Serà llavors quan el concepte jerarquia lingüística, unit sovint al de supremacisme lingüístic, canvie el seu significat i subratlle el diferent tractament que reben les llengües dels diversos poders i àrees de poder, i com d’aquesta manera els parlants d’unes llengües o d’unes varietats lingüístiques ocupen una posició subalterna respecte als parlants d’unes altres llengües o varietats lingüístiques.
En aquest sentit, és necessari recordar que les llengües no són un simple instrument d’intercomunicació entre les persones individualment considerades; sinó que, essencialment, són sistemes d’expressió que defineixen i configuren la realitat immediata i global, i alhora són instruments de representació simbòlica, d’identificació i d’afirmació de les diferents comunitats humanes, ja que connoten significats compartits, generen identitat i delimiten una comunitat de parlants determinada (Lamuela, 1994).
En conseqüència, en les comunitats polítiques amb llengües en contacte, l’existència de poder lingüístic i de jerarquia lingüística va lligada al fet que els parlants de les llengües dominants i considerades, com hem vist, amb valors positius de superioritat i de més utilitat, siguen també considerats persones superiors per tal com són més cultes i preparades. I, en sentit contrari, els parlants de les llengües situades en la part inferior de la jerarquia lingüística siguen considerats amb el valor que s’atorga a la seua llengua; és a dir, com a persones socialment i culturalment inferiors. De fet, les dinàmiques de jerarquia lingüística van lligades, molt sovint, a situacions de desigualtat socioeconòmica i domini social, de diglòssia en els usos de les llengües i de conflicte social i polític al voltant de les llengües en contacte.
En la construcció del discurs ideològic sobre l’existència d’unes «llengües superiors» i unes «llengües inferiors», o sobre les formes superiors i inferiors de parlar o d’escriure una llengua, té una funció determinant la confusió entre llengua escrita i llengua en general, i la consideració de la llengua escrita cultivada com la forma superior d’una llengua i la parla oral habitual i tradicional com a formes defectives o errònies d’una llengua cultivada. Aquesta idea, tot i estar socialment molt estesa, no té cap fonament científic, d’acord amb els principis de la lingüística contemporània (Moreno Cabrera, 2015: 61-82).
En aquest sentit, el que anomenem «llengua» és una abstracció, les persones no parlem «una llengua», sinó una «varietat lingüística pròpia» que s’assembla a les varietats territorials i socials que parlen persones amb les quals podem comunicar-nos sense massa dificultats. Així, de manera abstracta, considerem «llengua» la suma de les varietats de parles territorials i socials relativament semblants i suficientment diferents d’altres conjunts de varietats lingüístiques amb què la comunicació resulta molt difícil o impossible.
Les úniques llengües naturals són les varietats lingüístiques parlades, que estan en transformació permanent i que tenen el mateix valor lingüístic i comunicatiu per a qualsevol grup de parlants que comparteixen un mateix codi comunicatiu; o, dit en altres paraules, cap varietat o parla social o geogràfica no és superior a cap altra en termes lingüístics (Saussure, 1991). Ara bé, el desenvolupament humà ha multiplicat les relacions entre les persones i genera unitats de relacions polítiques, socials i econòmiques que ultrapassen l’àmbit geogràfic de les varietats lingüístiques pròpies i que, fins i tot, en algunes funcions, tenen un abast mundial en aquests moments.
En aquest
