però en la llengua dominant. El bilingüisme social és, per tant, un període, més o menys llarg segons els casos, de convivència conflictiva de les dues llengües, que ideològicament i confusament és anomenat bilingüisme.
Si la idea de bilingüisme era una falsa representació de la realitat, la superació d’aquest equívoc era desenvolupar una consciència lingüística clara; i si el conflicte lingüístic conduïa a la desaparició social de la llengua minoritzada, els parlants d’aquesta llengua devien tenir el control lingüístic de la seua societat per a recuperar i normalitzar les funcions socials de la llengua minoritzada.
Val a dir que, en Aracil, el conflicte lingüístic no és producte del contacte de les llengües, ni tampoc de la competència que puga haver-hi entre diverses llengües, sinó de la minorització d’una llengua, perquè socialment una llengua, o més ben dit els parlants d’una llengua, no poden desenvolupar amb normalitat totes les capacitats i els usos de la seua llengua; o dit d’una altra manera, hi ha conflicte lingüístic quan una llengua no satisfà, per motius socials, jurídics o polítics, les necessitats socioculturals i els interessos lingüístics dels seus parlants. És a dir, quan els seus parlants no poden viure de manera plena i normal en la seua llengua en el territori en què la llengua és autòctona (Bodoque, 2009).
Si fins llavors les situacions de contacte entre llengües, diglòssia, bilingüisme o substitució lingüística, havien estat analitzades com si foren fenòmens gairebé naturals, sense intervenció humana, Aracil canvia profundament aquest paradigma i afirma que són processos socials en els quals la política, com a manifestació de les pulsions dels sistemes de dominació i estratificació social, influeix profundament en les dinàmiques evolutives de les llengües i mediatitza les funcions socials de la llengua. En altres paraules, els processos de substitució política són fenòmens socials en què intervenen actors amb interessos, valors i objectius diferents. Serien, per tant, processos conflictius, de confrontació d’opcions. En això consistiria, a grans trets, el conflicte lingüístic. I és així que s’acosta aquesta concepció a l’accepció politològica del conflicte social i polític que està en l’origen de les polítiques públiques (Dente i Subirats, 2014).
Cal advertir que utilitzem el terme «conflicte» en el sentit que li donen la Sociologia, la Ciència Política i en bona mesura el Dret per a referir-nos a l’existència d’una col·lisió o una diferència important d’interessos, valors, criteris i objectius que pot donar lloc a dinàmiques d’enfrontament, de cerca de noves polítiques que reequilibren la situació denunciada, i també a situacions de domini i de submissió. Una accepció que s’acosta a la de diferència, disputa o litigi, i s’allunya de la primera accepció que dona l’AVL, de lluita, combat o enfrontament, generalment armat i violent. La nostra referència a la teoria del conflicte lingüístic tracta de reforçar la relació entre llengua i poder polític per tal de mostrar les situacions de desigualtat o jerarquia lingüística producte del tracte polític desigual a les diferents llengües en contacte en un territori i, per tant, de l’existència d’un ordenament legal que reprodueix aquesta realitat política. Amb tot, hi ha autors que eviten el concepte de conflicte lingüístic i diglòssia substitutiva, i es centren en la descripció del fenomen i de la relació entre llengua i poder polític d’una manera més directa i més precisa, en la nostra opinió.
En aquest sentit s’expressa Kachru (2006), qui, analitzant des de la sociolingüística la relació entre poder, política i l’expansió asiàtica de l’anglés, desenvolupa el concepte «jerarquia lingüística» donant-li una accepció diferent de la de Chomsky o la dels investigadors de la variació lingüística. La jerarquia lingüística seria, segons Kachru (2006), el resultat d’una manifestació del poder lingüístic en una societat determinada. En altres paraules, la jerarquia lingüística mostraria el sistema de preeminència d’una llengua o d’unes llengües sobre la resta de llengües autòctones que es parlen en un territori determinant.
Segons Kachru, hi hauria tres tipus de situacions de jerarquia lingüística: primerament, la que es produeix en societats tradicionalment plurilingües on les llengües en contacte tenen un reconeixement social, polític i legal diferent; segon, la que es dona en societats oficialment monolingües que neguen, si més no legalment, la diversitat lingüística i el plurilingüisme propi; i tercer tipus, la que es produeix en societats monolingües durant períodes de dominació política i militar per països que tenen una altra llengua.
Kachru, però, considera que les societats on hi ha jerarquia lingüística desenvolupen una jerarquia d’usos lingüístics, és a dir, una diglòssia jeràrquica. O el que és el mateix, les llengües (o dialectes) que, per la manifestació del poder lingüístic, es situen dalt de la jerarquia lingüística són les llengües (o variants lingüístiques) usades per a funcions oficials, d’alta cultura i prestigioses, i sovint són les llengües de les elits dominants; mentre que les altres llengües (o dialectes) que hi ha a baix de la jerarquia queden reservades a funcions informals, familiars de «cultura popular» i sense prestigi social.
L’existència d’una jerarquia lingüística comporta també un sistema d’actituds i valors respecte als usuaris d’una llengua o variant lingüística que, segons Kachru, pot ser ocasionalment neutre; però que, de manera habitual, activarà un sistema de prejudicis lingüístics que atorguen a la llengua que es situa a dalt de la jerarquia lingüística tota una suma de consideracions positives que, sense cap fonament científic consideren aquestes llengües (o dialectes) com a millors, més útils per a la comunicació, més fàcils, més riques i més flexibles, si més no. I, en sentit contrari, les llengües que queden a la part inferior de la jerarquia reben la consideració de llengües insuficients per a tractar assumptes importants; són pobres d’expressió, no tenen homogeneïtat i són rígides en les seues estructures. Sovint, fins i tot, les primeres són vistes com a llengües de futur i internacionals, i les altres simplement com a coses del passat i com a molt familiars. I cal subratllar que, malgrat que el sistema de prejudicis lingüístics estiga mancat de la més mínima racionalitat científica i humanística (Tuson, 1988), les seues conseqüències no són innòcues en termes socials, polítics i legals. Són una construcció ideològica2 que impregna els comportaments de tots els actors de les societats en què hi ha jerarquia lingüística.
Kachru considera, finalment, que en totes les situacions de llengües en contacte en què hi ha una manifestació del poder lingüístic per part dels defensors de determinades llengües (o variants lingüístiques) i, a causa d’aquest poder, es genera un sistema de jerarquia lingüística i, finalment, s’ha de fer front a una, o més d’una, d’aquestes situacions: desplaçament, enfrontament o vides en paral·lel de les llengües en contacte.
El desplaçament progressiu de les llengües situades en la part inferior de la jerarquia lingüística per la llengua dominant en la jerarquia lingüística, en un nombre cada vegada més gran de funcions socials i, fins i tot, en la fase més avançada del procés, en la transmissió familiar de les llengües (o dialectes), dona lloc a un procés de minorització lingüística i, en la fase final, a una situació de substitució lingüística.
L’enfrontament entre llengües, un fet bastant habitual arreu del món, subratlla Kachru, es produeix de tres maneres diferents: primera, quan es vol imposar acceleradament i descarnadament un sistema de jerarquia lingüística que altera la realitat anterior; segona, quan hi ha resistència per part dels parlants d’una llengua subalterna a acceptar la seua posició en la jerarquia lingüística; i tercera, quan, simplement, hi ha polítics o formacions polítiques que utilitzen les llengües (o els dialectes) com un instrument de confrontació i domini polític, sense que hi haja voluntat de qüestionar de debò ni alterar la jerarquia lingüística.
Finalment, les vides en paral·lel de les llengües dins d’una comunitat política determinada comporten que territorialment les diverses comunitats lingüístiques que formen part d’una única comunitat
