emprès o canvis de plans. Parlant d’una classe de matemàtiques, un estudiant va explicar «no només ens ensenyava com resoldre el problema, sinó que ens ajudava a pensar-hi per tal que poguéssem ferho per nosaltres mateixos. Ara puc plantejar-me millor els problemes». En referència a una classe de història, aquesta reflexió es convertia en «no només memoritze matèria aquí. He de pensar en raonaments i proves». El segon grup de comentaris suggeria influències prolongades, mentre que el primer no ens en deia prou.
A mesura que la nostra enquesta es desenvolupava, va generar un enorme interès entre els col·legues, que sovint suggerien que consideràssem determinades persones. Tots els subjectes potencials es van incloure a prova en l’estudi mentre examinàvem els seus objectius d’aprenentatge i els seguíem de prop per aconseguir proves d’èxit en la fomentació de resultats significatius. De vegades, discretament, vam deixar de considerar-ne alguns, no perquè arribàssem a creure que eren professors ineficaços, sinó simplement perquè no teníem prou dades per saber-ho, en un sentit o en un altre. En aquest llibre, el meu objectiu no és fer saber a aquells col·legues que no van ser inclosos en l’estudi, sinó aprendre tant com siga possible dels professors amb més èxit. En conseqüència, encara que esmente els noms de molta gent que vam analitzar, no en proporcione una llista completa.
DIRIGIR L’ESTUDI
Una vegada havíem identificat els nostres subjectes, els vam estudiar. Alguns els vam observar a l’aula, al laboratori o al seminari; uns altres, els vam enregistrar en vídeo. Amb uns altres, totes dues coses. Vam tenir llargues converses amb molts dels professors i dels seus estudiants; vam examinar els materials del curs, inclosos els plans d’estudi, els exàmens, els fulls on s’expliquen les tasques i fins i tot alguns apunts de classes; vam tenir en consideració exemples de treballs d’estudiants; vam dirigir el que vam anomenar «anàlisis de grup petit», en què entrevistàvem classes senceres en petits grups; vam demanar a algunes persones que analitzassen i descrivissen les seues pràctiques i filosofies d’ensenyament amb reflexions més formals; i en alguns casos de fet ens hi vam as seure durant un curs sencer. Els mètodes de recollida i anàlisi van variar, però tots ells van sorgir a partir d’enfocaments habituals en història, anàlisi literària, periodisme d’investigació i antropologia. Les xerrades que vam escoltar, les entrevistes que vam dirigir, els materials de classe i la resta d’escrits que vam llegir i les notes que vam prendre mentre observàvem una classe van conformar els textos que a continuació vam escodrinyar (vegeu l’apèndix per a més detalls sobre l’estudi).
VALORACIONS DELS ESTUDIANTS
Abans de començar a fer un resum de les principals troballes del nostre estudi, hauríem de considerar un assumpte metodològic més: quin paper poden tenir les valoracions dels estudiants a l’hora d’ajudar a identificar l’ensenyament excepcional? Com van influir en les nostres decisions?
En les trobades amb membres del professorat acabats d’incorporar, he descobert que molts professors tenen un vague coneixement dels experiments del famós Doctor Fox, un coneixement suficientment confús per produir escepticisme pel que fa a qualsevol intent d’identificar i definir l’excel·lència en l’ensenyament. En aquell estudi, publicat per primera vegada als anys 70, tres investigadors van contractar un actor per fer una classe a un grup d’educadors. Li van donar instruccions perquè fes la seua exposició força expressiva i entretinguda, però perquè oferís poc contingut en una xerrada plena de confusions lògiques i repeticions. Els experimentadors van donar al seu «professor» un currículum vitae fals, completat amb una llista de publicacions, i li van dir Doctor Fox. Quan van demanar als assistents que avaluassen la classe, les puntuacions es van mostrar bastant favorables, i un dels qui havien respost fins i tot va afirmar haver llegit alguns treballs del Doctor Fox.4
Molts membres del professorat familiaritzats amb aquest experiment n’havien conclòs que les valoracions dels estudiants són inútils perquè les classes plenes de ximpleries poden «seduir» els estudiants si el professor és entretingut. Però en un examen més profund, l’estudi original del Doctor Fox tenia un greu defecte: feia les preguntes equivocades. Algunes de les preguntes simplement demanaven si l’actor feia el que se li havia dit que fes. Per exemple, se li havia dit que mostràs expressivitat i entusiasme i una de les preguntes de l’enquesta demanava «Semblava interessat en la seua matèria?»5 No és estrany que les valoracions fossen tan altes. Ni una sola de les vuit preguntes va demanar als membres de l’audiència si havien après alguna cosa –l’element que consideràvem tan crucial en el descobriment de l’ensenyament excel·lent. Els investigadors no van fer cap esforç per posar a prova els assistents pel que fa al coneixement que havien obtingut de les classes (tot i que els posteriors experiments amb el Doctor Fox sí que ho van fer), o ni tan sols per preguntar-los si creien que de fet havien après alguna cosa.
Molt menys coneguts i publicitats van ser els posteriors estudis que es van fer sobre el que es va anomenar «efecte Doctor Fox», en els quals s’assenyalaven aquells defectes metodològics de l’estudi original i s’extreien de les investigacions unes conclusions molt més conservadores. Dit això, el que podem aprendre dels experiments del Doctor Fox sobre la identificació de l’excel·lència en l’ensenyament sembla bastant magre. En el millor dels casos, ens poden ajudar a entendre quines preguntes s’haurien i no s’haurien de fer en els fulls de valoració dels estudiants. En comptes de preguntar si els professors eren expressius o feien servir una tècnica particular, hauríem de preguntar si ajudaven els estudiants a aprendre o estimulaven el seu interès per la matèria. En efecte, la investigació ha trobat correlacions força positives entre les valoracions dels estudiants i les valoracions externes de l’aprenentatge dels estudiants quan es fan servir aquestes preguntes.6 El que és més important, les valoracions dels estudiants poden, com va plantejar un observador, «informar de fins a quin punt s’ha arribat [educativament] als estudiants».7 Si volem saber si els estudiants pensen que alguna cosa els ha ajudat i els ha encoratjat a aprendre, quina millor manera de descobrir-ho que preguntar-los-ho. Pel que fa a l’expressivitat, Herbert Marsh, un investigador australià, i d’altres investigadors van descobrir en posteriors experiments del Doctor Fox que els estudiants normalment fan millor els exàmens després d’escoltar classes engrescadores que si n’escolten d’avorrides, però això no hauria de sorprendre ningú.8
Els estudiants no donen sempre definicions sofisticades del que significa aprendre en una disciplina determinada. Per tant, no ens podem refiar només de les puntuacions per dir-nos si algú ha estat ajudant la gent a aprendre a l’alt nivell que s’espera en aquest estudi. Aquesta informació ve només de l’observació dels materials del curs, inclosos programes i mètodes d’avaluació, o de les entrevistes tant a docents com a estudiants. Les va loracions dels estudiants podrien ajudar a complementar aquestes enquestes més qualificades, especialment les xifres que sorgeixen de preguntes com les dues que apareixien tant en els fulls de valoració dels estudiants de Northwestern com en els de Vanderbilt: valora en quina mesura l’ensenyament et va ajudar a aprendre i com et va estimular intel·lectualment.
Encara hi ha molta gent que roman força suspicaç davant qualsevol estudi de qualitat en l’ensenyament que fins i tot treu una part de les seues proves de les valoracions dels estudiants. Els educadors que no estan familiaritzats amb els experiments del Doctor Fox poden tenir un coneixement superficial d’estudis més recents. El 1993, Nalini Ambady i Ro bert Rosenthal van mostrar als estudiants curtmetratges de professors i els van demanar que avaluassen aquells professors fent servir els mateixos instruments que uns altres havien fet servir després de prendre classes amb els mateixos docents.9 Els investigadors volien saber el temps mínim d’exposició que, tot i així, generàs valoracions que eren substancialment les mateixes d’aquells que van passar un semestre sencer veient el professor. Quan Lingua Franca i unes altres publicacions van informar que començaven a aparèixer correlacions força positives després que el grup experimental veiés només uns pocs segons del professor, alguns acadèmics van començar a creure que totes les valoracions dels estudiants es fonamentaven en observacions
