és així. Cava cunetes o el que sigui que li facin fer. No hi ha gaire demanda per a professors universitaris, últimament.
—Aleshores no és en Juan Cruz, amic d’algú famós?
—Hi ha un Juan Cruz que treballa per al cacic, però no és el meu pare. De cognom em dic Arviso...
—Arviso? Llavors... estaves mentint?
Mira enfora i fa un petit somriure.
—I tant. Aquest Gos de la Llei no volia sentir la veritat. Volia una bona història, així que n’hi he donat una. A veure, de debò... La llei i l’ordre de Dinétah? Creus que algú ha dit mai una bajanada així? M’ho he inventat.
No sé si quedar impressionada pels ous que ha tingut o cabrejar-me pel risc que ha corregut.
—En Juan té un fill, això sí —continua en Kai—. És un bon paio, l’Álvaro Cruz. Hem sortit de festa junts, a les gales d’Urioste a les muntanyes. Hem menjat el seu caviar i hem begut el seu xampany. —Somriu, sumit momentàniament en els records. Després, em dona un cop a l’espatlla, a la mateixa que el monstre em va queixalar. Faig un gest de dolor, però sembla que no se n’adona.
—Per dir «gràcies» no et passarà res, eh? —continua—. Ha estat un plaer, ajudar. Vull dir... aquest paio semblava un autèntic idiota. He pensat que et vindria bé un cop de mà, abans de clavar-li un ganivet, és clar.
Grunyo i ell riu. És un riure bonic, clar i genuí, però encara no he superat la mentida.
—Per cert —diu mentre es treu les ulleres d’aviador de la butxaca de la camisa i se les posa—. El whisky és a la part del darrere de la camioneta, oi? Et fa res si parem aquí d’aquí a un minut? M’aniria bé una copa.
Capítol 8
Uns quilòmetres després de Fort Defiance, clavo els frens.
Allà, a menys de tres metres davant nostre, un coiot creua la carretera. S’atura i gira el cap cap a nosaltres. Musell marró amb potes llargues, grises i primes. Se’ns queda mirant fixament, amb els ulls grocs i brillants, abans de seguir trotant a través de la vegetació i desaparèixer per un rierol.
—Això no és bo —dic jo.
—Què no és bo? —pregunta en Kai.
—Que un coiot se’t creui pel camí. Això du mala sort, segur. De vegades significa alguna cosa pitjor.
En Kai assenteix, pensatiu, com si rumiés el que acabo de dir. Potser no em creu, com a noi de ciutat que és. Creu que és una superstició malgrat la seva formació en medicina. Però llavors diu:
—Hem de girar cua? Tornem i busquem un altre camí?
Miro el sol a través de la finestreta. Creuar-se amb un coiot no és cap broma, però no veig que tinguem gaires opcions.
—No. Perdrem massa temps, si ara fem la volta. Però... —Vaig cap a un costat de la carretera. Apago el motor.— Ara és un bon moment per prendre aquest whisky.
En Kai observa com surto i m’apropo a la plataforma posterior. Abaixo la porta i hi salto a dins. Trobo la gerra de whisky entre unes mantes velles i l’agafo. Em poso dreta al darrere de la camioneta, descargolo la tapa i aixeco la gerra en senyal de salutació. M’acosto el whisky als llavis i en prenc un glop. El licor d’ambre em crema la gola. Ofereixo la gerra a en Kai.
Ha baixat de la camioneta i està dret amb els braços plegats davant la paret de la plataforma, em mira. El sol de la tarda juga a les puntes suaus dels seus cabells, crea flames blaves al voltant de la cara i li fa brillar les ratlles platejades de la corbata. Em mira fixament, com si provés d’entendre què penso, i després s’apropa per agafar la gerra. L’agafa i s’empassa el whisky lentament. I després un altre glop.
—Vas molt de festa? —pregunto.
Abaixa la gerra i inclina el cap cap a un costat, aixeca una mà per protegir-se la cara del sol.
—Suposo que no penses sermonejar-me sobre els perills de l’alcohol per als indis, oi? No em diràs pas que soc una espècie d’estereotip passat de moda.
—Només pensava que el xampany és més del teu estil.
Parpelleja i riu una mica.
—M’estaves escoltant?
—És clar que sí. Però tot això són una pila de mentides.
Riu mentre baixo de la plataforma i tanco la porta posterior. M’hi acosto i li prenc la gerra.
—Mai no n’he tastat. No hi ha una gran demanda de xampany, a la reserva. Tenia quinze anys quan es va produir la Gran Inundació. Crec que ja havia pres un glop de Coors, aleshores. És el xampany de les cerveses, així que deu comptar per a alguna cosa, oi? —Ric del meu propi acudit. Obro el dipòsit de benzina, encaixo el tamís que tinc a les mans i hi aboco el whisky. Veiem com la gerra es buida lentament i s’omple el dipòsit.
Sospira dramàticament.
—Ho superaràs.
—Ho dubto. —Es frega la boca, com si provés de recordar-ne el gust als llavis.— Així doncs, la teva camioneta funciona amb aiguardent casolà.
—Funciona amb qualsevol combustible que pugui aconseguir.
—Pensava que a Dinétah hi havia molt combustible fòssil.
—Aquest és el rumor. Però el Consell Tribal controla la benzina i es ven millor en llocs com Nova Denver i l’ERM, i altres llocs que van ser delmats per la Guerra de l’Energia. Val més la pena allà que aquí. Així que l’envien a gent que està disposada a pagar.
—Què és l’ERM?
—L’Exaltat Regne Mormó. No n’has sentit a parlar mai? És gairebé l’únic que queda a l’oest de Nova Denver, i la major part del que queda d’Arizona que no és Dinétah. He sentit que és una cosa que cal veure.
—L’ERM?
—Bé, això, però em referia al llac Powell, on hi ha les refineries. Només tres-cents quilòmetres a l’oest, prop de la vora de la Muralla. Diuen que les refineries funcionen nit i dia i que els oficials tribals viuen com reis. Seria lògic pensar que després de la Guerra de l’Energia potser farien alguna cosa diferent, saps? Distribuir-lo entre la gent. Construir un maleït panell solar.
—La cobdícia és universal —afirma en Kai. Té una expressió pensativa i la mirada una mica distant.— A Burque tenim barons de l’aigua que són així. Ho controlen tot. Pous profunds i plantes depuradores com mai has vist. Conques i vaporitzadors a les muntanyes. L’aigua els fa rics com prínceps del Renaixement. —S’apuja les ulleres d’aviador i entretanca els ulls cap al sol—. Sembla que a qualsevol lloc on hi ha un recurs natural, hi ha algú disposat a acaparar-lo per guanyar més diners dels que es pot gastar.
Penso en els Protectors, la gent que va lluitar contra les multinacionals a la Guerra de l’Energia i va perdre. Fins que la mateixa terra hi va intervenir i els va ofegar tots, independentment de la
