cosa a la seva veu sona estranya i, durant un segon, se li enterboleix la cara i els ulls esclaten brillants i gairebé metàl·lics. És sorprenent, i desperta els meus instints de monstre. Però abans que en pugui processar el motiu, dona un cop al costat de la camioneta i em fa saltar.— Em sorprèn que aquesta camioneta encara funcioni. Quants anys té aquesta andròmina?
M’oblido d’aquesta sensació estranya i l’arxivo per preguntar-n’hi el perquè més tard.
—No critiquis la camioneta si no vols marxar caminant ara mateix. És un clàssic. —I ho és. Una camioneta Chevy 4×4 de 1972, de dues tonalitats verdes i blanques i cromada com la reina dels concursos de bellesa que és. L’he ressuscitat més d’una vegada i mai no m’ha deixat tirada. Acarono amb afecte la plataforma posterior i deixo la gerra buida al darrere.
—És una mena de relíquia, oi? —pregunta.
—És d’acer de Detroit. Durarà més que qualsevol cotxe fabricat en els darrers cinquanta anys. Tot un garbuix de fibra de vidre i plàstic.
Ell somriu, com mesurant-me.
—Hi entens una mica, de mecànica?
—En sé algunes coses —reconec—. Si no et saps arreglar el cotxe a la reserva, has de caminar molt.
—No insinuava res —protesta, aixecant les mans—, només era una observació.
—Ah, molt bé, doncs... doncs observa des del seient del passatger. Hem de marxar. —Assimilo la posició del sol i les ombres que s’encongeixen.— Potser tenim una altra hora de camí abans que puguem descansar.
—Descansar? Si ni tan sols és migdia.
—Correcte. Aquest camí en ziga-zaga fa drecera a Twin Lakes. Podem aturar-nos allà. Llavors serà migdia i després tornarem a la carretera pels volts de les tres. Si no, farà massa calor i, si se sobreescalfa, haurem de caminar.
—Pensava que havies dit que aquesta camioneta era una mena de supermàquina.
—No, he dit que era un clàssic, i això significa que l’has de tractar amb respecte. Un cop passat Twin Lakes, la carretera és molt dolenta fins que arriba a Nahodishgish. Que el cotxe se sobreescalfi és mala cosa, però si enganxem un sot gran, l’eix se n’anirà a la merda. Saps com és de difícil substituir l’eix d’un Chevy de 1972 actualment?
—Estic perdent una mica la fe.
—No t’hi amoïnis. Et tornaré a casa d’en Tah d’una peça. —Obro la porta del costat del conductor i m’hi enfilo. En Kai entra pel costat del passatger—. Sempre que res no surti malament.
—No conduirem quan faci calor. No conduirem per les carreteres dolentes en la foscor. Què podria anar malament?
Faig un gran somriure quan encenc el motor, però els ulls involuntàriament s’adrecen al lloc on hem vist el coiot.
—Bé, sempre ens quedaran els monstres.
###
Ens aturem una mica després del migdia, com he dit, just passat Twin Lakes. Per descomptat, aquí no hi ha llacs. L’aigua que hi pogués haver aquí es va assecar ja fa molt temps.
En Kai està assegut amb les cames encreuades en un tros polsós de terra a l’ombra relativa del sortint de penya-segat. Té la corbata sobre l’espatlla, les ulleres de sol a lloc i mastega un tros de carn seca que en Tah va tenir la generositat d’empacar per a nosaltres. Compartim una cantimplora i prenem xarrups mesurats quan cal, prou per mantenir la boca humida. Si abans feia calor, ara crema. Al cap de pocs minuts sents com si la pell et comencés a cremar, com si poguessis sentir les cèl·lules fregint-se, roents, fins i tot la nostra pell naturalment fosca ofereix poca protecció sota un sol tan ferotge. Però com sempre diuen del desert alt, és una calor seca. Insuportable a la llum directa del sol, però vint graus més fresca a l’ombra. Així que aparco la camioneta al més a prop possible del sortint ombrívol, col·loco una manta sobre el costat de sotavent per bloquejar qualsevol ràfega sobtada d’aire ple de pols i en Kai i jo compartim l’esmorzar.
—Escolta, per què aquell Gos de la Llei t’ha dit monstre?
Responc amb la boca plena de cansalada.
—En Llargarut és imbècil.
—Això és evident, però no respon a la meva pregunta.
M’empasso la carn. Em prenc el meu temps per agafar un pinyó torrat d’una petita bossa de roba amb cordó. Miro el xaman en pràctiques mentre em fico el fruit sec a la boca. S’ha tornat ranci i l’escupo, fastiguejada.
—Què t’ha dit en Tah sobre els poders de clan?
S’afluixa la corbata i s’estira la samarreta, allunyant-se-la del pit, suant.
—Que són regals de la Diyin Dine’é. Que provenen dels teus dos primers clans, el de la mare primer i el del pare després. Que es manifesten en moments de gran necessitat, però no a tothom, i que no tothom té els mateixos dons.
—En Tah diu que són un do? Com regals de la Gent Santa?
En Kai fa una altra mossegada.
—No hi estàs d’acord?
—Només dic que el teu cheii té bones intencions, però no surt gaire. —Em recolzo a la roda de la camioneta, davant d’en Kai, i aixeco un genoll. Em grato en un punt del panxell que em pica.
—Suposo que tot depèn del punt de vista, en realitat —em diu—. Hi ha persones que veuen les coses dolentes que els passen com una càrrega; per a d’altres poden ser una possibilitat de créixer.
Esbufego fort.
—Hi ha coses que són dolentes i prou. No hi ha cap valor redemptor en el patiment. Tota aquesta merda noble i salvatge és per a ximplets.
En Kai sembla impertorbable.
—Vaig conèixer una noia mentre era a Rock Springs, esperant que el control fronterer tramités els meus papers. No recordo el clan de la seva mare, però era nascuda Tązhii Dine’é.
—Tązhii? No el conec.
—Gall Dindi. Era del clan de la Gent Gall Dindi.
—Eh? —Juro per la meva vida que no em puc imaginar com això podria manifestar-se com un poder de clan.
—Li agradaven molt els galls dindis i podia localitzar-ne de salvatges a un quilòmetre de distància. I anaven fins a ella. Ella els cridava, sabia fer el crit del gall dindi i ells venien. Potser no és el superpoder típic que esperes quan ets petit, però si et mors de gana i necessites menjar, el fet de poder cridar un gall dindi és la mar d’útil. A més, en venia les plomes per canviar-les per altres coses. —Fa un gest, amb la mà oberta—. Ho veus? És un regal.
—Només perquè el poder d’un clan es manifesti de forma benèvola, no vol dir que tots siguin així.
—Has dit que del patiment no en pot sortir res de bo. Dic que això no sempre és cert. —Pren un altre mos de carn i ens passem la
