anat de ben poc. I ha estat una estupidesa. Podria haver fet alguna cosa que m’hagués dut al costat equivocat de la llei, per molt matamonstres que sigui.
—I qui dimonis ets, tu? —se’n burla en Llargarut—. Ets la novieta nova de la Hoskie?
En Kai arrufa el front, confós.
—En Llargarut pensa que ets guapo —li explico.
Llavors en Kai entén l’intent d’insult del Gos de la Llei. Per a algú com en Llargarut, no hi ha res pitjor que et diguin noia. Però a en Kai sembla que no li importa. Somriu i li ofereix la mà a en Llargarut.
—Soc en...
—Enrere! —En Llargarut treu l’arma. Apunta a en Kai. I així, les coses van de fatal a completament emmerdades.
###
Un moment de caos, on sembla que el temps s’aturi i s’acceleri alhora.
Poso la mà al Böker.
Sento que el company d’en Llargarut segueix dret a la plataforma de la camioneta i s’apressa a treure l’arma.
Fet i fet, sembla que avui no sortiré de Tse Bonito sense que algú vulgui matar-me.
—Jo no... —comença a dir en Kai.
—He dit mans enlaire i enrere! —crida en Llargarut. Ara sembla una mica boig, amb els ulls completament esbatanats.
Amb una lentitud exagerada, en Kai aixeca les mans i fa una gran passa endarrere cap a la cabana i s’allunya d’en Llargarut.
—Estàs cometent un... —començo a dir, però em talla amb un gir brusc, apuntant-me amb l’arma.
—Valdrà més que un de vosaltres, imbècils, comenci a parlar d’aquest cadàver de la camioneta, i ràpid. O us ficaré a tots a la presó on no deixaré d’apallissar-vos com si fóssiu una pinyata fins que la veritat us caigui de la boca com un maleït caramel.
Aquest home té un do per a les paraules, això se li ha de reconèixer. Però el cap és ara un cos sencer. I sé que no hi ha manera de sortir-se’n sense que algú no en surti ferit.
En Kai respon primer.
—Si pogués abaixar l’arma, agent, podríem parlar. M’encantaria explicar-l’hi. —Miro en Kai i em dedica un somriure enorme. I, de fet, fins i tot em pica l’ullet.
En Llargarut manté l’arma aixecada, però no fa cap gest per tallar en Kai, com he pensat que faria. Se l’escolta.
—Llargarut, oi? —diu en Kai—. És en Llargarut? És molt famós, a Burque.
—De què parles? —pregunta en Llargarut, malfiant-se’n.
—«El braç llarg de la llei.» La llei i l’ordre de Dinétah. El cacic de la família Urioste parla molt bé de vostè.
En Llargarut parpelleja unes quantes vegades, sorprès, però clarament afalagat.
—La família Urioste?
Dubto que en Llargarut sàpiga qui és la família Urioste. Què coi, tampoc jo sé qui és la família Urioste, però la manera com ho diu en Kai sona impressionant. Important. En Llargarut s’infla una mica, treu el pit com un pollastre de camp.
En Kai assenteix amb el cap, parla amb un to suau, com si ell i en Llargarut haguessin sortit a sopar i no tingués cap arma apuntant-li a la cara.
—El meu pare treballa per al cacic, al Burque. Es diu Juan Cruz. He sentit històries sobre vostè.
No tinc ni idea de què parla, en Kai, i en Tah mai no m’ha dit res de cap parent important a Burque, però aquella revelació sembla que relaxa en Llargarut. No, és en Kai, qui sembla tenir un efecte tranquil·litzador en el Gos de la Llei. Llança al net d’en Tah una llarga mirada avaluadora. En Kai segueix tot tranquil, amb expressió d’ingenuïtat. Corbata. Sabates brillants. Tot encant. I ves per on, el Gos de la Llei es guarda l’arma. No em giro per mirar, però noto que el seu company també es relaxa.
En Kai abaixa les mans i continua parlant.
—És fantàstic, que ens hàgim conegut. M’asseguraré d’esmentar-ho a casa.
Estira la mà amb el palmell obert.
En Llargarut gruny. Veig com els engranatges del seu cervell limitat giren i es pregunten com de connectat pot estar en Kai fora de Dinétah i què podria significar això per a ell. La Muralla ens manté fora de perill des de dins, però això no vol dir que no hi hagi beneficis per als contactes de l’altre costat. Sucre. Cafè. Ulleres de sol sofisticades.
Per fi, el Gos de la Llei assenteix bruscament amb el cap, enfunda la pistola i s’apropa per encaixar la mà d’en Kai.
Fill de puta.
—Carda el camp de la meva ciutat, Hoskie —murmura mentre retrocedeix per deixar passar en Kai—. Tots dos. Si us torno a veure, acabareu a la presó.
A mi ja m’està bé.
El seu company salta del darrere de la camioneta.
—Què en fem, del cap?
En Llargarut fa un gest perquè ho deixi córrer i murmura alguna cosa que no arribo a sentir.
En Kai xiuxiueja un «gràcies» i no perdo el temps. Obro la porta del conductor i m’hi enfilo. Poso la clau al contacte. En Kai seu al seient del passatger mentre el motor comença a rugir. Em poso en marxa i surto d’allà.
El carrer és ple de vianants, però m’obro pas fent un ús generós de la botzina per fer moure la gent. El camí de terra ple de clots ens fa saltar dins la cabina. En Kai manté una mà recolzada al sostre fins que arribo a la carretera. Tan bon punt tinc espai, accelero la camioneta. Aguanto la respiració fins que Tse Bonito desapareix del retrovisor.
En Kai m’està mirant amb els ulls entretancats, pensatiu.
—Què? —li engego. Encara estic nerviosa i accelerada d’haver caçat el monstre, per l’enfrontament amb en Llargarut, per tot. Enrosco els dits al volant i m’obligo a afluixar. Estic enfadada, però res d’això no és culpa d’en Kai. M’ha tret d’un bon merder i n’hi dec una. I ho ha fet sense que ningú no hagi acabat arrestat, ferit de bala o apunyalat. I això no és poca cosa, de manera que el mínim que puc fer és canviar d’actitud i provar de ser amable.
—Déu n’hi do el que has fet —dic, i el miro. Em mira fixament. Expectant. Sembla que no em facilitarà les coses. Ho torno a intentar.— Ha estat bé, que el teu pare sigui un cacic o el que sigui. Ens ha ajudat. Amb en Llargarut... —Ja està. Una ofrena de pau.
Però ja s’ha girat i mira per la finestra. Mira com els vessants blancs de l’altiplà es tornen vermells i com passa volant el paisatge ple d’arbustos de flors grogues.
—El meu pare no coneix el cacic Urioste —explica distretament—. El meu pare és professor universitari. O almenys ho era abans de la Gran Inundació.
Arrufo
