especials on només es bevia cafè, però tots aquests fa temps que ja no hi són, ni tampoc els exòtics països d’on venien. Ara el cafè arriba a través de passos de muntanya des d’Aztlan... si és que arriba.
Uns minuts més tard l’aigua bull en un pot al foc. En Tah posa dues cullerades ben plenes del cafè directament dins de la cassoleta. És una quantitat molt generosa, la que comparteix amb mi. L’aroma m’embriaga els sentits immediatament i gairebé em desmaio. No soc capaç de recordar l’última vegada que vaig prendre cafè. La veritat és que la majoria de dies em conformo amb una tassa del te navajo que creix espontàniament al meu jardí. Quan m’ofereix una tassa de llautó plena del líquid espès i negre, no espero que es refredi abans de fer-ne un glop. M’escaldo, però val la pena.
En Tah té un altra olleta al foc, hi posa dues cullerades enormes de puré de blat de moro en dos bols. El puré és espès i gelatinós i la cullera queda dreta quan la clava al centre. Vull agafar la cullera, però em para la mà.
—Espera, espera! —Riu amb nerviosisme i mentre fa un petit ball ridícul, obre un dels armaris de la cuina i en treu una altra sorpresa. Sucre. Fa anys que no veia sucre. Mel de sàlvia, sí, però la vella canya de sucre pre-Inundació? El miro fixament, bocabadada.
Ell riu.
—Tanca la boca que t’hi entraran mosques, Maggie —diu amb un somriure alegre—. També vols sucre al cafè?
En vull? No ho sé pas. No recordo quin gust té el cafè amb sucre.
—Només el puré —contesto. Decideixo no jugar-me-la. El cafè és massa bo i m’enfadaré si el sucre l’espatlla.
Posa una bona cullerada de sucre al puré de blat de moro i el remeno i me’l menjo. El sucre m’esclata a la llengua de manera tan dolça que fa que em facin mal les dents, un complement perfecte al gust ametllat del blat de moro. És meravellós.
—D’on ho has tret, tot això?
—És un regal.
—Un bon regal! Qui és el teu amic?
—No és un amic, sinó un familiar. El meu net.
Ah, el convidat misteriós.
—Ha arribat aquí des de Burque. —Ho pronuncia Buuur-quei, amb una u llarga. Conec el lloc. És una ciutat a uns cent cinquanta quilòmetres a l’est de la Muralla. Era la ciutat que abans de les revoltes s’anomenava Albuquerque, ara només és el que en queda. La part d’una ciutat, la part d’un nom. Sembla just. M’han dit que és un mal lloc. Terra aspra infestada de guerres racials i barons de l’aigua. Problemes molt importants pel que fa a refugiats.
—És ell, qui m’ha portat els regals.
Assenteixo i em poso una altra cullerada plena a la boca. Faig un glop de cafè i tots dos ens concentrem en l’esmorzar. L’únic so que se sent és el de les culleres escurant les parets del bol i els xarrups esporàdics de les tasses. Per primera vegada en molt de temps, sento que em relaxo. La cabana és acollidora i familiar, i el cafè calent i terrós. Durant un moment m’oblido de monstres, noies mortes i caravanes solitàries. Tot és perfecte.
—Així doncs, has parlat amb en Neizghání? —em pregunta en Tah.
La perfecció s’esmicola. Deixo la cullera a la taula, m’ha marxat la gana.
—En Neizghání va marxar. No te’n recordes?
En Tah deixa anar un esbufec.
—Mira que sou tossuts. Tots dos. Em pensava que potser ja havia tornat.
El sucre i la cafeïna m’han arribat al corrent sanguini massa ràpid i em tremolen les mans. Les col·loco al voltant de la tassa i miro la taula on estem asseguts. Miro fixament com la fòrmica barata es pela de les vores i intento pensar què dir. No em ve al cap res gaire profund, així que em mantinc fidel als fets.
—Ja fa gairebé un any, Tah. No crec que torni.
—Que no tornarà? —Fa un soroll amb la gola que denota incredulitat.— Me’n faig creus. I dir tal cosa d’en Neizghání... És una llegenda. Un heroi. Et va salvar la vida quan... —Se li apaga la veu.
Ressegueixo la vora de la tassa amb el polze.
La veu del vell és suau, ferida.
—Ho sento, filla shi. Sé que no t’agrada pensar en aquella nit. —Sospira i pren un glop de cafè.— M’agradaria que em deixessis pregar per tu.
—No.
—No és bo, tota aquesta mort sobre teu. La cerimònia adequada podria anar bé per...
—Tah. Sisplau.
Ho deixa estar.
—Potser li ha passat alguna cosa, a en Neizghání.
—Al llegendari Matamonstres? No ho crec pas.
—Però et va dir per què...?
—Ja n’hem parlat, d’això. —No penso explicar-li a en Tah l’advertència que em va fer en Neizghání a l’Altiplà Negre. En Tah encara veu el bé dins meu, malgrat que el meu mentor no ho fes al final, i aquesta mena de fe és molt valuosa.
—Sí, però...
—Deixa-ho córrer.
—Maggie.
—Tah. —Normalment no discutim d’aquesta manera, per em noto tensa. Exhausta, inquieta després de matar. Òbviament, no soc bona companyia tot i l’hospitalitat d’en Tah, i començo a pensar que venir aquí ha estat una mala idea. Sobretot si vol continuar parlant d’en Neizghání.
S’està callat durant uns minuts abans de dir:
—Has de recordar que en Neizghání no és humà. No pensa com nosaltres.
Deixo anar un esbufec. Això és un eufemisme.
La veu d’en Tah sona amable quan diu:
—Em diràs alguna vegada què va passar a l’Altiplà Negre?
La tassa de cafè em tremola a les mans fins que en col·loco una al damunt perquè pari. La dolçor de la llengua se m’ha tornat agra. Em reclino a la cadira, m’allunyo de la taula i sacsejo el cap. Aquesta conversa s’ha acabat.
En Tah em mira, òbviament encuriosit. Però no m’ho torna a preguntar.
—Tants secrets —es queixa—. Sense família, sense amics, i ara ni tan sols et parles amb en Neizghání? No tens ningú, Maggie.
No és que no vulgui amics ni família. Sí que en vull. Els vull tant com qualsevol altre. És que és... complicat. En Neizghání era diferent. Un immortal. Al seu costat, no em preocupava. Però amb altra gent? Carn i ossos i humans? Crec que no vull aquesta responsabilitat.
—Estic bé —aconsegueixo dir—. Et tinc a tu i tinc els meus gossos.
—Només
