orelles, atrets per la meva suor. Això és preciós i assaboreixo la tranquil·litat abans de la violència. També assaboriré el vessament de sang, no en tinc cap dubte, però aquest equilibri entre la terra, l’animal i jo mateixa és perfecte. És autèntic.
El sol es pon, la lluna surt i la nit m’envolta feixuga. Els arbres esdevenen ombres, les criatures fugen dels depredadors nocturns i desapareixen els insectes. El meu plaer s’esvaeix amb la llum del dia.
Segueixo en moviment fins que el tuf de la podridura es fa tan fort que m’aclapara. La por, com una intuïció obscura, se m’acumula a l’estómac i em diu que ja gairebé hi soc. M’empasso la por; tinc la boca seca i agra, i segueixo avançant. Toco les armes un altre cop, per si de cas.
Veig un parpelleig de llum en el camí que em crida i m’atrau. M’ajupo i m’inclino una mica per veure-ho millor. És una foguera que s’estremeix i parpelleja, projecta les ombres de les flames a l’atzar contra els troncs dels arbres. El foc vol pujar més i elevar-se tant com pugui, però no és més que quatre branquillons apilats i llançats en un forat poc profund que es consumeixen ràpidament, incapaços de tal propòsit.
Giro en sentit sud per entrar per algun lloc a favor del vent i em dirigeixo a l’est del campament. Carrego l’escopeta amb projectils plens de pol·len de blat de moro i obsidiana, sagrats per als diné. Municions per eliminar tot allò sobrenatural, yee naaldlooshii i chin’dii i qualsevol dels altres monstres que viuen a Dinétah. Si m’equivoco i aquest monstre és de la varietat humana més comuna, la munició també funcionarà bé. Un forat al cor és un forat al cor, tant és què ho provoqui.
Trobo un bon lloc; el fullatge em proporciona bona cobertura, però no em trenca la línia de visió del campament. Em col·loco bé l’escopeta contra l’espatlla. Miro pel canó i el que veig em regira l’estómac.
El monstre sembla un home, però sé que no ho és pas. Està estirat en un sac de dormir blau sota un rafal improvisat, un tendal de lona rugosa que penja de dos pins ponderosa amb una corda. Amb el cos em tapa la nena, però la sento. És un gemec fluix; ell li té la boca al coll i ella li prega que s’aturi.
No s’atura.
M’inunda la ràbia i se m’enterboleix la vista mentre lluito contra un record. La sensació del pes d’un home que em té atrapada a terra; la sang espessa m’ofega mentre uns dits m’engrapen amb força el crani i em claven un cop al cap contra el terra. Sento la fortor de la maldat al nas.
El record m’estremeix i fa que em tremolin les mans. M’obligo a deixar de pensar-hi i em repeteixo que només és un record i que ja no em pot fer mal. El monstre que em va fer això és mort. El vaig matar jo.
Tinc una última esperança que Neizghání aparegui caminant muntanya amunt i brandant l’espasa de llamp en flames per salvar-nos a tots. Fins i tot espero mig segon per veure si passa.
Però... res. Només hi soc jo. Sola.
Aixeco l’escopeta i la sostinc ben fort contra l’espatlla. Trec un peu amb la mirada fixa al davant. Trepitjo amb força una branca de terra. El cruixit es propaga per la nit i en trenca el silenci.
Espero que es mogui, per poder disparar-lo. Però res.
Segueixo mirant l’esquena del monstre, m’ajupo i agafo una pedra. La llanço amb força a un sumac que hi ha lluny i impacta en el tronc amb un cop sord. Agafo fort l’escopeta amb el dit al gallet.
Encara res... i els plors de la nena es tornen més forts, més frenètics.
A la merda. Colpejo l’arbre que faig servir per cobrir-me amb la culata de l’escopeta i crido:
—Eh! Soc aquí!
S’aixeca i sacseja el cap endavant i enrere mentre em busca en la nit. La proximitat al foc l’ha deixat cec.
M’empasso la bilis. Té la boca plena de sang vermella. Li ha estat rosegant la gola. El fill de puta se l’està menjant.
Disparo. El tret li travessa el pit. Trontolla, però no cau. La sang li degota, brillant a la llum del foc, i després comença a rajar. I compto enrere des de deu. Deu segons i un humà perd prou sang per caure com un sac. Sé que només té forma humana, però espero que la regla se li apliqui igualment: si sobrevisc durant deu segons, guanyo.
És gros, d’espatlles amples i fort. No m’estranya que pogués carregar la nena pel vessant de la muntanya durant quilòmetres i quilòmetres. Amb la llum parpellejant de la foguera, no en puc veure gaires detalls. Té forma d’home, però de l’esquena, les espatlles i les cuixes li sobresurten uns bonys com si fossin tumors enormes. Els braços, que semblen massa llargs, li surten del tronc i s’arrosseguen per terra. Té una pell tan translúcida que gairebé brilla. I ara té un forat ple de sang al pit.
Carrego i disparo un altre cop; aquesta vegada li arrenco un tros d’espatlla. La carn i els altres trossos esquitxen la nena, que retrocedeix com pot de quatre grapes.
El monstre segueix dempeus i em rugeix com un senglar ferit, enfuriat.
—Corre! —crido a la nena mentre m’hi acosto. Sis, cinc, quatre i amb prou feines trontolla amb un forat al cor i la meitat del braç perdut. I sé que tinc un problema.
—Cau —murmuro—. Cau d’una vegada.
Fica una mà enorme en forma de pota per sota del sac de dormir i en treu una destral d’aspecte ominós per tallar els arbres i trencar la finestra de casa de la nena. No dubto pas que em tallarà la carn amb facilitat. No penso donar-n’hi l’oportunitat.
En un sol moviment, m’enfundo l’escopeta a l’esquena i trec el Böker. Divuit centímetres d’acer corbat i pes lleuger per assestar-li un bon cop, com si fos un matxet. Però abans que el pugui atacar, es gira cap a la nena, l’aixeca, se la carrega a l’espatlla i comença a córrer.
—Merda!
Arrenco a córrer, lluitant per guardar el ganivet de caça i treure ràpidament el petit ganivet que duc amagat als mocassins. Llanço el ganivet d’obsidiana com un llampec, en un moviment suau i directe des de sota l’espatlla. Em satisfà veure’l volar i clavar-se-li a la part posterior del genoll. Ell rugeix i ensopega, i gairebé deixa caure la nena, que crida atemorida. Però segueix endavant. És més ràpid del que hauria de ser amb un ganivet clavat a la cama. És més ràpid del que sembla. Desapareix ràpidament entre la foscor del bosc. Així doncs, faig l’única cosa que puc fer: perseguir-lo.
I amb aquestes ganes, arriba Honágháahnii. Com una ratxa de foc que em flueix per les venes, s’obre pas a través dels meus músculs i em converteix en una mica més del que soc sense ell. La meva vista s’aguditza amb la llum del dia. Se m’expandeixen els pulmons. I volo, amb els peus lleugers, amb prou feines toco el terra.
Instintivament esquivo els arbres, salto per sobre de branques talades i matolls espessos. Arribo massa aviat a prop del monstre, en mil·lisegons entre respiracions. M’aturo una mica i me li llanço a l’esquena.
Amb l’impacte, ens estavellem els tres contra el terra del bosc. La nena surt volant dels seus braços i ell cau de bocaterrosa. El seu gran cos esmorteeix la meva caiguda i em dona un moment d’avantatge que aprofito. Rodo i desembeino el ganivet més gros mentre em poso dempeus. Quan el monstre s’incorpora, jo ja estic preparada.
La seva mirada passa ràpidament
