Empassa saliva i veig com li treballen els músculs de la gola, relliscosos i humits a través de la pell esquinçada.
Fa que sí amb el cap i jo agafo fort el ganivet. Vull dir-li que ho sento, però em conformo amb:
—Tanca els ulls.
Tanca els ulls a poc a poc. Li aparto els cabells de la cara i li deixo el coll nu.
Al final murmuro que ho sento. I em dic a mi mateixa que ella entén que l’estic salvant, encara que no ho sembli.
Moc el Böker.
El cap se li separa netament.
El seu cos cau al terra del bosc.
Se’m fa una bola dura a l’estómac que em fa inclinar i em venen ganes de vomitar. Provo de no pensar en la sensació que m’envaeix de sobte, sento que el ganivet que duc a la mà es fa més pesat i que no ho he fet bé. L’empunyadura és com paper de vidre, al meu palmell. I no puc deixar de pensar que si això és el més correcte, per què em sento tan malament?
M’aparto del seu cos. El terra és ple de la carnisseria que he fet en qüestió de minuts. M’obligo a assimilar-ho. Les olors, la sang, els cossos sense cap. Ho memoritzo tot. És el material dels malsons.
El bosc que m’envolta és tranquil i qualsevol judici que faci de mi, misericordiós o monstruós, se’l guarda per a si mateix. La llenya del campament espetega i crepita amb un xiu-xiu en la distància abans de rendir-se a les flames. Al cap d’una estona, les flames també moren i em deixen només amb la foscor i la cendra.
Capítol 3
No torno a Lukachukai fins ben passada la mitjanit.
Desmantello el campament improvisat del monstre. Revifo el foc breument per cremar tot allò que no pugui aprofitar com a subministrament, recullo els dos caps i els poso en unes bosses de lona. Obro un dels projectils de l’escopeta, em poso una mica de pol·len de blat a la mà i l’escampo per sobre dels dos cossos amb una oració ràpida. No és que sigui gaire de resar, jo, però l’avi Tah diu que el pol·len lliga la carn a la terra. Crec que treure’ls el cap també és força efectiu, però qui soc jo per discutir amb un xaman?
Noto els caps tallats pesats i humits contra l’esquena, i la llarga caminada pel bosc a les fosques és més aviat un malson. L’única cosa positiva és que estic sola. No hi ha animals, no hi ha més monstres. Entreveig un coiot que em segueix la pista una o dues vegades, però es manté distant. Només un parell d’ulls grocs que brillen a la foscor.
Una sola bombeta il·lumina la porta de la Sala Capitular. Hauria de ser com un far que em dona la benvinguda, però en comptes d’això és una llum pàl·lida que brilla amenaçadora. La porta del davant és tancada i barrada contra els monstres de la nit. No estic gaire segura de si m’inclouen en aquesta categoria o no, però colpejo la porta amb força; espero que algú encara m’esperi despert.
Les claus giren a l’interior. Algú treu el cap. És el meu corredor, el mateix que ha vingut aquest matí a casa per oferir-me la feina de Lukachukai.
—On és tothom? —pregunto.
M’observa amb cura, llavors m’adono que faig una fila horrible. M’enretiro els cabells de la cara i em taco de sang el front. Somric.
—Hem tancat amb pany i clau —diu—. Tenim por dels monstres.
—El germà també?
Torça els llavis.
—Sobretot ell.
Somric. No soc l’única que no s’ha deixat impressionar pel jove Begay.
—I tu per què no t’has tancat?
—M’he presentat voluntari per quedar-me. No em fan por els monstres.
—No? —Em canvio les bosses sangonoses d’una espatlla a l’altra i sento l’espetec de crani contra crani.— Per què no?
—Sabia que el mataries. Ets famosa.
Faig un esbufec.
—Famosa, eh?
—La nòvia del Matamonstres.
Faig una ganyota.
—No soc la seva nòvia.
Em mira, decebut. «Ja en som dos, tu i jo.»
—I doncs —dic—, tens la recompensa?
—I tu en portes la prova?
Aquest nano va per feina. Em trec les bosses de l’espatlla. Subjecto la gran i deixo caure la petita a un costat.
—Aquella no l’obris. —Assenyalo la bossa petita amb els llavis.— És per a la família. Tindran alguna cosa per enterrar.
—No l’has salvat?
No contesto. És massa complicat i jo estic massa cansada per explicar-l’hi. Obro la bossa gran i li dono l’oportunitat de donar un cop d’ull a l’interior.
Quan ho fa perd una mica la fanfarroneria i empassa saliva.
—Això és...?
—El cap del monstre. És per portar-lo a un xaman que conec a Tse Bonito perquè em pugui dir què és. Què era.
El noi assenteix.
—Genial.
Potser a la seva edat sí que l’hi sembla; però no a la meva. Allarga la mà per darrere de la porta i treu la mateixa bossa d’abans.
Dedico un moment a comprovar-ne el contingut. Les mateixes joies de plata, la mateixa turquesa de merda.
—De debò?
—Ah! —diu, com si se n’hagués oblidat. Torna a allargar el braç i treu dues mantes. Una sembla una Pendleton, gruixuda i calenta, però amb l’estampat genèric i molt típic de fletxes de color blau, verd i groc intens. Però veig que l’altra és una Two Grey Hills; la meva nalí em va ensenyar que era una manta rara i valuosa, i que ja no es fabricava gaire.
Estic impressionada.
—Déu n’hi do.
Ell s’arronsa d’espatlles i es furga entre les dents. Passeja la mirada per la bossa petita recoberta de sang seca, però no sembla tenir por del que hi ha dins. Sembla més aviat encuriosit.
Em quedo la Pendleton, però li torno la Two Grey Hills.
—Digues a la família que estem en pau. L’intercanvi és just. —Un pagament és un pagament i no m’estic estovant, però no puc acceptar la Grey Hills quan porto el cap de la seva filla en una bossa.
Plego la manta llampant sota el braç, agafo la bossa de les joies amb una mà i aixeco la bossa amb el cap del monstre
