El rastre del llamp. Ребекка Роанхорс
Чтение книги онлайн.
Читать онлайн книгу El rastre del llamp - Ребекка Роанхорс страница 4
No hi ha sort i amb els braços enormes m’envolta i m’estreny. El canó de l’escopeta se’m clava a la columna vertebral i em fa mal. M’esforço per respirar. Sento foc a l’espatlla mentre m’agafa fort i prova de clavar-me una mossegada a través de la jaqueta de cuir que porto.
Crido. És un crit pur i instintiu mentre m’agito impotent en els seus enormes braços. El pànic em recorre els ossos i començo a veure estrelles i espurnes. M’estreny encara més fort. Amb les dents em rosega l’espatlla com si fos un gos amb un os. Encara porto el Böker a la mà dreta. Desesperada, moc el ganivet cap a l’esquerra i aconsegueixo alliberar un braç. I, llavors, amb totes les meves forces, li clavo una bona ganivetada al coll. És un moviment una mica maldestre, però funciona. Em deixa anar amb un crit de dolor i em llança lluny. Surto volant, moc els braços i les cames violentament.
Aterro amb força. Noto una fiblada de dolor intens al costat. Em costa respirar i em palpita l’espatlla, però m’incorporo com puc i provo de posar el ganivet entre nosaltres.
Però no cal. Trontolla i amb la mà intenta contenir-se la carn i els tendons del coll, i m’adono que li he tallat el cap. Contemplo meravellada com cau a terra.
Mort.
El monstre és mort.
M’agenollo, exhausta. Perquè Honágháahnii dona, però també pren, i fins i tot aquest ús limitat dels poders del meu clan m’ha deixat esgotada. Em batega el cor com si fos un tambor. Sento el rugit d’una tempesta de vent i tremolo com una fulla; és increïble. Els tremolors em recorren els músculs a mesura que l’adrenalina s’esvaeix.
Crido, exultant, obscenament eufòrica. Conec aquest estat pletòric. El K’aahanáanii, el poder del meu clan, una set de sang que es delecta en la matança. La culpa i l’horror em dominen i provo d’allunyar mentalment el K’aahanáanii, però no s’apaivagarà mentre estigui coberta de la sang del meu enemic i tingui el seu cos sense vida als peus. Paro l’orella mentre la meva veu ressona entre els arbres i espero que passi la perversitat del poder assassí del meu clan.
Durant una estona, l’únic que sento és el meu propi alè. El suau murmuri del vent a través dels arbres.
La brutícia i les roques se m’enganxen a les malles xopes de sang i se’m claven dolorosament als genolls mentre m’arrossego per recuperar els ganivets. Els netejo tan bé com puc i embeino la fulla d’obsidiana.
Faig servir el Böker per tallar el que li queda de coll fins que se’n desprèn el cap. No estic segura de quina classe de monstre acabo de matar, però sí que sé que ha trigat massa a morir, i això em fa ser cautelosa. Treure-li el cap és l’única forma de garantir que no es posarà dempeus tan bon punt li doni l’esquena.
Sento un soroll al darrere.
Em giro, però ho faig massa ràpid i noto una fiblada al cap. Si hi ha un altre monstre, no estic en condicions de lluitar-hi.
És la nena. M’havia oblidat de la nena.
Ha aconseguit incorporar-se, amb l’esquena recolzada al tronc d’un arbre nu. Porta la camisa de dormir bruta i esquinçada. Du els cabells esbullats i plens de sang coagulada. El seu rostre és d’un blanc fantasmal sota la pell bruna. Ara li puc veure la ferida, la sang negra, el blanc de l’os i el tendó que surt per on el monstre li ha esquinçat la carn amb les dents. Continc una esgarrifança d’horror i em pregunto com segueix viva. El monstre no només la rosegava. Volia arrancar-li la gola.
Prova de parlar, però no emet cap so amb la boca. La ferida és tan greu que no pot parlar. Té uns ulls grossos, molt oberts i vidriosos. No deu tenir més de dotze anys. I, mirant-li la ferida, el meu instint em diu que no arribarà als tretze.
M’hi acosto i m’ajupo per estar a la mateixa altura. S’assembla molt a mi. Els mateixos cabells foscos, la mateixa pell bruna i la mateixa cara ampla i angular.
Encara tinc el Böker a la mà, però el mantinc paral·lel a terra, fora de la vista.
—El monstre t’ha raptat —li dic en veu baixa. Assenyalo la ferida. Gira els ulls per veure’s tota la sang del coll—. Saps què vol dir, això?
Només pot emetre un gemec dèbil i dolorós.
En Neizghání em va dir una vegada que la maldat era una malaltia. Em va dir que la veia en la gent, com una taca. Que els bilagáanas s’equivocaven i que el mal no era només un concepte espiritual o els actes d’un Home Dolent. Era real, físic, com una malaltia infecciosa. I podies agafar el mal si se’t ficava a dins alguna cosa maligna. I un cop dins teu, podia prendre el control i fer-te fer coses dolentes. Destruir el que estimaves. Fer mal a les persones a qui mai voldries ferir, i al final, matar-les. I si això passava, corries el risc de convertir-te en un altre monstre.
Em va dir que jo tenia una mica d’aquest mal dins meu, que m’havia marcat el que va passar la nit que em va trobar. I que es manifestava com a K’aahanáani, i em feia forta, em feia cruel quan calia ser-ho. Però era com caminar en una corda fluixa. Havia d’estar atenta per no deixar-lo créixer, per no alimentar-lo innecessàriament. Perquè el meu destí encara no estava decidit. Podria ser una matamonstres... o podria ser un monstre.
Quan m’ho va dir vaig riure. Li vaig dir que semblava una superstició, romanços de la gent gran. Tant m’era que estigués parlant amb un immortal. Però la veritat és que em va espantar moltíssim, perquè sabia per què m’ho explicava.
En aquell moment érem en un camp ple de cadàvers; em mirava, però els seus ulls eren tan distants i insondables com els racons més llunyans de l’univers. Jo netejava el meu Böker a l’abric d’un home mort. Però en veure com premia els llavis i arrufava lleugerament les celles vaig saber clarament què pensava.
L’endemà al matí ja no hi era. No sé per què ell, el Matamonstres, no em va matar si pensava que m’estava convertint en un monstre. Potser tots els anys com a aprenent seva significaven alguna cosa. Potser s’hi havia repensat, al final. Però aquí, davant d’aquesta nena que no era tan diferent de mi, és com un cop de puny a l’estómac.
Penso a fer-li el discurs que em va fer en Neizghání, però no soc cruel, només sincera. I l’hi dic sense embuts.
—Vol dir que estàs infectada. —El seu panteix esdevé més fort.— Encara que sobrevisquessis, la infecció només empitjoraria. Hi hauràs de lluitar tota la vida. Se’t menjarà per dins i prendrà el control. —Empasso saliva per escurar-me la gola.— He conegut la teva família, allà al poble. Semblen macos. —Em frego el nas amb el dors de la mà; de sobte em pica.
Ella es balanceja, però té els ulls fixos en mi.
—Provaran de dir-te coses bones i arreglar les coses. Arreglar-te a tu. Però no ho entendran. El que t’ha passat no es pot arreglar. —Fa mesos que no parlo tant amb un altre ésser humà. Però ara que hi parlo, em sembla urgent que ho sàpiga i