només és jove.
—No ho sabré fins que el xaman m’ho digui.
Noto sense veure’l com intenta agafar la bossa petita.
—No ho facis.
—És ella, oi? —diu, ara ple d’excitació—. L’Atty?
No sabia com es deia.
Llenço el cap a la part del darrere de la camioneta i deixo les mantes i les joies al seient del meu costat. Miro pel retrovisor i veig el noi ajupit sota la bombeta nua, mirant fixament la bossa amb el cap de l’Atty.
Capítol 4
Visc en una caravana d’una sola habitació que em vaig agenciar fa uns mesos. L’anterior propietari havia mort mentre dormia i ara ningú no hi volia viure. Era una ganga; em va sortir de franc, de fet. La tinc aparcada en una parcel·la de terra plena de males herbes a una hora aproximadament de Lukachukai a Crystal Valley. És a gairebé un quilòmetre de l’antic internat abandonat que va donar nom a la famosa vall i just a sota de l’entrada al Pas Narbona, l’única carretera que travessa les muntanyes Chuska en vuitanta quilòmetres a cada banda. El pas rep el nom del desafortunat cap navajo Narbona qui, l’any 1849, va anar a negociar un tractat de pau amb l’exèrcit dels Estats Units i va acabar mort a trets per culpa d’un cavall robat i un mal intèrpret. Així acaben els pacificadors.
Hi ha unes vint-i-cinc famílies repartides al llarg dels quinze quilòmetres de la vall, la majoria agrupades al desviament de l’autopista que he passat fa sis quilòmetres. Això em deixa sense veïns propers, que ja m’està bé. No tenir gent a prop també significa que si tinc problemes, ningú vindrà a ajudar-me, és clar. Tinc força traça a salvar-me tota sola, però fins i tot les guerreres diné necessiten una mica d’ajuda de tant en tant. Que ho diguin a en Narbona, oi?
Per aquest motiu tinc els gossos. Un trio de gossos de la reserva que em segueixen en bandada i que mantenen el lloc força ben vigilat de visites no desitjades, siguin humanes o de qualsevol altre tipus. Vaig recollir el primer cadell després d’adonar-me que en Neizghání ja no tornaria. La segona es va convidar tota sola i ja no ha marxat, i la tercera va ser l’única supervivent de la seva ventrada, com jo.
Ara em saluden mentre passo amb la camioneta pel reixat i per sobre del tancat per a les bèsties. Només jo passo a través d’aquestes portes i borden sense parar. Però em coneixen, coneixen els espetecs i el soroll sord del meu Chevy vell que he trucat perquè funcioni amb aiguardent, perquè la benzina escasseja. Coneixen els cops dels neumàtics, sobretot el de la part dreta del darrere, on s’ha afluixat un piu i frega la roda com a protesta. Em recordo a mi mateixa que ho haig d’arreglar, més aviat que tard.
Un cop a dins, entro al lavabo i em trec la roba ensangonada. Està tan xopa de sang que la primera idea és llençar-la, però al final la deixo a la pica, poso el tap i hi deixo córrer una mica de meva apreciada aigua a sobre perquè quedi en remull. Espero que gran part de la sang marxi sola, però amb la sort que tinc hauré de fregar fort per poder tornar-me-la a posar. La roba que tenen a la base d’intercanvi del govern a Tse Bonito no està malament, però la majoria de les peces estan fetes de llana sense tenyir o són peces rebutjades i després recuperades a preus desorbitats.
Engego el generador i li dono temps per escalfar l’aigua que queda al dipòsit. Sé que és un luxe dutxar-se, tenint l’aigua racionada, però ho faig igualment. Tinc sang i trossets d’una cosa fastigosa als cabells i només una dutxa calenta i sabó de iuca ho podrà solucionar. Em quedaré curta d’aigua la resta del mes perquè el camió de lliurament no passarà fins d’aquí a dues setmanes, però val la pena. Em quedo una estoneta gaudint del vapor i em trec la sang seca de sota les ungles. Quan acabo, em noto les cutícules en carn viva i tinc la cara tan vermella que em cou al tacte, però vaig neta.
Se m’acut fer una migdiada ràpida, però al final decideixo no fer-la. No perquè no estigui cansada. Estic feta pols i em fa mal tot el cos, sobretot l’espatlla que el monstre m’ha intentat mossegar. Però si vull baixar a casa d’en Tah a temps per trobar-lo abans de l’esmorzar, no tinc temps per dormir.
Torno a deixar l’escopeta a la lleixa de la camioneta, comprovo que el cap del monstre és encara a la part del darrere i em dirigeixo al sud. El trajecte fins a casa d’en Tah a Tse Bonito dura ben bé una hora. Engego la ràdio perquè em faci companyia. Després de la Gran Inundació, només hi ha una emissora fiable a Dinétah, una emissora AM multiusos que emet una combinació de música country antiga i informes del govern que passen com a notícies. De tant en tant, algú de fora de Dinétah reforça prou el senyal de ràdio perquè passi per la Muralla i, llavors, durant un parell de setmanes podem escoltar les notícies sobre els projectes de depuradores enormes al llarg del litoral format recentment que s’estén des de San Antonio fins a Sioux Falls, o sobre la contínua agitació civil a Nova Denver. Generalment, però, Dinétah està igual d’aïllada i apartada que abans de la Gran Inundació, i la majoria de gent no ho nota gaire, tampoc.
La Muralla. El Consell Tribal la va aprovar quan van esclatar les Guerres de l’Energia. La majoria dels diné van estar d’acord amb la construcció de la Muralla. Tots hem crescut amb les històries que ens ensenyaven que el nostre lloc era a la nostra terra ancestral, la terra envoltada per les Quatre Muntanyes Sagrades. Uns altres diuen que la Muralla és una bogeria, que és un intent paranoic de controlar les fronteres i que està destinat a fallar, igual que aquella muralla que el maleït govern nord-americà va voler construir al llarg de la seva frontera al sud, uns anys abans de la Gran Inundació.
La tribu la va construir igualment. El cap del consell, que s’anomenava Deschene, va escriure un article per al Navajo Times per posar la por al cos a la gent, sobretot després de la Matança de les Planes. Els navajo ja no estaven segurs, deia. Va invocar l’espectre de la conquesta, la doctrina del destí manifest. I no s’equivocava. La Matança va comportar l’apogeu dels assalts energètics, les companyies petrolieres van destrossar terres sagrades per construir canonades, les companyies de gas natural van comprar terres lliures per a hidrofracturació i, literalment, van sacsejar-ne els fonaments amb la seva avarícia. A més, els federals havien traçat un pla per dissoldre el fideïcomís de les terres de la reserva que obriria la Terra Índia als buscadors de petroli, tal com havia passat durant la Rescissió. Aquesta vegada, els buscadors de petroli eren multinacionals amb exèrcits privats mil vegades més poderosos que els primers colons bilagáana. Deschene va avisar que si volíem continuar sent diné, si volíem protegir les nostres cases, havíem de construir aquella muralla.
Els fons es van aprovar en un mes. Els fonaments, fets amb roques de cadascuna de les muntanyes sagrades, van estar llestos en un any. La gent reia i deia que no havien vist mai el govern tribal fer res en tan poc temps. Sis mesos més tard, a Nova Madrid hi va haver un terratrèmol i la part baixa es va enderrocar a la planúria central. Llavors van començar els huracans. I la muralla d’en Deschene va començar a semblar profètica per a molta gent.
Recordo la primera vegada que vaig veure la Muralla. M’esperava un bloc simple i uniforme. Una muntanya de vuitanta metres d’altura de formigó gris amb filferro espinós a la part de dalt com a les típiques pel·lícules apocalíptiques. Però oblidava que els diné ja havien patit la seva pròpia apocalipsi més d’un segle abans. Aquesta no era la nostra fi. Era el nostre renaixement.
Diuen que els hataalii van treballar braç a braç amb els obrers, i per cada maó que col·locaven, cantaven una cançó. Cada renglera era una benedicció atorgada. La Muralla va prendre vida per si sola. Quan els treballadors van tornar-hi l’endemà al matí, ja havia arribat als vuitanta metres d’altura. A l’est era com una closca blanca. Al sud, turquesa. A l’oest, eren tot corbes perlades de petxines
