amb força i banya la ciutat desèrtica d’una calor seca. Tse Bonito s’escalfava moltíssim, potser perquè és al centre d’un tram asfaltat en forma de T on es troben les dues autopistes més importants de Dinétah. Potser perquè està envoltada dels penya-segats blancs dels altiplans que canalitzen l’escalfor directament cap al congost de Tse Bonito. O potser perquè la ciutat la formen majoritàriament barraques amb sostre de llautó i caravanes amb els laterals metàl·lics que sembla que tenen com a únic propòsit absorbir la calor. És possible que siguin tots tres motius. Sigui quina sigui la raó, la barriada feta de barraques, caravanes i cabanes ocasionals s’estén en tres quilòmetres quadrats sota el cruel cel del desert. Una metròpoli en plena expansió, segons els estàndards Dinétah.
Tampoc no és que sigui el lloc més segur per viure-hi. És un indret sense llei, excepte per les intervencions esporàdiques de la Guàrdia Ciutadana, un grup de gent que patrulla pels carrers, però que serveix de ben poc. Tse Bonito és més aviat una ciutat fronterera típica de l’Oest Salvatge. Un grapat de cowboys i indis, tot i que tothom és diné. L’última vegada que vaig venir per aquí a la recerca d’un Home Dolent, vaig acabar enmig d’un tiroteig que semblava més l’OK Corral que no pas la cacera d’un monstre. No puc dir que estigui contenta de tornar a ser aquí, precisament, encara que sigui per recórrer a l’avi Tah.
En Tah viu al centre de la ciutat. Casa seva és una de la mitja dotzena de cabanes típiques que hi ha escampades per la zona concorreguda del mercat, i sé que si no el trobo aviat, ja haurà sortit a matar el temps, visitar els veïns, comprovar el gènere de la botiga de la senyora dels mocassins que hi ha unes portes més avall, o potser haurà sortit a fer les compres diàries o a fer el xafarder, simplement. Aliè als tirotejos esporàdics i més preocupat per les xafarderies quotidianes que per mantenir-se segur. Tampoc és que ningú li vulgui fer mal; és una espècie de sant, per aquí. És reconegut i apreciat, la qual cosa fa que em pregunti què fa passant el temps amb algú d’una reputació tan qüestionable com la meva. Suposo que soc una espècie d’obra de caritat, per a ell, sobretot aquest darrer any. Normalment, una cosa com aquesta hauria fet que me’n mantingués lluny, per l’orgull i tota la pesca. Però en Tah és bona gent i m’esforço per fer-ho bé per ell sempre que puc. A més, és l’expert principal en monstres d’aquestes contrades i necessito la seva ajuda.
Aparco la camioneta al costat de l’única porta de la cabana, amb cura de mantenir-la fora del camí de terra, que d’aquí a una hora serà ple de pols i de gent. Agafo tot el que sembla de prou valor perquè algú m’ho vulgui pispar. Agafo la bossa enganxifosa que conté el cap del monstre amb una mà i amb l’altra agafo l’escopeta.
La porta és del tipus tradicional que pots trobar a qualsevol cabana navajo de qualsevol part de la ciutat, però no en un lloc tan concorregut com aquest. Sense panys, sense pestells; ni tan sols té res que sembli un cable trampa o una alarma. Només una manta polsegosa negra i grisa, de les que abans trobaves fàcilment a la base d’intercanvi del govern, i que cobreix l’única entrada. Però jo sé que les aparences enganyen i mantinc la distància mentre crido pel llindar de la porta.
—Tah! —Agafo la bossa ben fort i em penjo l’escopeta a l’espatlla.
Estic a punt de tornar a cridar quan apareix una mà bruna i nuosa i aparta la manta. La tela gruixuda remou la terra resseca i fa ballar la pols vermella, que forma petits remolins.
—Entra, Maggie —diu una veu tan aspra i vella com la mà que l’acompanya—. Entra, filla shi.
—Ahééhee, avi. Gràcies.
L’avi Tah està igual que sempre. Porta uns texans immaculats, d’un blau intens i destenyits i unes quantes talles massa grans per al seu cos esprimatxat. El mateix passa amb les sabatilles, que, encara que ja estaven passades de moda vint anys abans de la Gran Inundació, semblen acabades de treure de la capsa. Una camisa estil cowboy de quadres negres i vermells li cobreix les espatlles estretes; els botons blancs nacrats brillen a la llum. Porta els cabells platejats tallats ben curts sobre la cara arrugada. Però són els ulls, el que més m’agrada. Brillants i amb una espurna d’entremaliadura, com si estigués ficat en alguna cosa més divertida que res del que puguis imaginar.
M’agrada, en Tah, de debò, és el més proper que tinc a un familiar viu. No estem emparentats, ni tan sols som del mateix clan, però em diu filla. I això significa alguna cosa.
Trec el cap per darrere de la manta i faig un somriure. No ho puc evitar. La meva caravana és un refugi. I em serveix de casa, sí, però la cabana d’en Tah és una llar, el tipus de casa que surt als contes d’abans d’anar a dormir. És una cabana índia tradicional: una habitació gran en un edifici de vuit parets, fetes de troncs llargs de la mateixa mida, fermament lligats els uns amb els altres, i segellades amb ciment. Hi ha una foguera que ja crema a la cuina de fusta al centre de la cambra, i l’olor de pi és tan agradablement intensa que la noto a la punta de la llengua. Unes mantes càlides teixides en tons vermells, taronges i marrons pengen de les parets entre marcs envellits plens de fotografies descolorides de familiars somrients que no conec però envejo. Un sofà barat i desgastat predomina a la part més al sud de la cabana. Una cuina improvisada amb una pica, uns quants armaris penjats i una vella taula de fòrmica pelada dominen la part oest, directament oposada a la porta principal, orientada a l’est. El terra està fet amb terra compactada coberta amb el que sembla ser un poti-poti de mostres multicolor de catifes que no casen. Òbviament seleccionades del rebuig d’algú altre, però totes aspirades a fons. El llit d’en Tah és a la paret sud; sembla que l’ha fet fa poc. Tot està com sempre que vinc, llevat de la pila de mantes doblegades curosament a la vora del seu vell sofà.
—Tens algú dormint aquí? —li pregunto sense deixar de mirar les mantes, un record de quan era jo qui em quedava a dormir en el sofà d’en Tah.
—Mmm? —segueix la meva mirada—. Aoo. —Sí.
M’espero, però no diu res més.
—I...?
—Hmmm?
Nego amb el cap.
—Tant és. —Sé que només m’ho dirà quan estigui preparat i potser tampoc n’he de fer res.— T’he portat una cosa —li dic.
Fa un grunyit.
—Ja l’oloro.
—Ho sento.
—Has anat a caçar monstres?
—Sí. On la vols?
Arrufant els llavis assenyala la taula de la cuina.
—Per allà.
—No vols això sobre la taula. Fes-me cas.
Mira al seu voltant.
—Prop de la porta, doncs. I wóshdę́ę́’… passa, passa. Tinc una cosa especial. Un regalet!
Deixo anar el cap al costat de la porta i recolzo l’arma al seu costat.
—I doncs, què és aquest «regalet»? —pregunto mentre camino per la cabana en el sentit de les agulles del rellotge.
—Gohwééh! —Somriu amb malícia, la cara morena se li il·lumina mentre sosté una llauna del millor material de la terra. Cafè.
—D’on ho has tret, això? —Sono una mica impressionada. El cafè és car i difícil de trobar.
