obro la porta de la camioneta. Reso perquè no m’hagin vist i em pugui escapolir.
—Vaja, vaja. Maggie Hoskie. Mira qui es digna a visitar el cau de merda que tenim per ciutat...
Sospiro, enxampada, i m’allunyo del camió. Tanco la porta d’un cop sec. Em giro amb les mans al costat i intento semblar inofensiva.
—Llargarut —saludo el Gos de la Llei de l’esquerra, amb la cara cremada pel vent i la mandíbula garrotada—. Tot just marxava.
—Així és com vas descriure Tse Bonito l’última vegada que vas ser aquí, oi? Un cau de merda? —Somriu, però no hi ha ni gota d’humor a la veu. No li puc veure els ulls pel coi d’ulleres de sol que porta, però sé que els té petits i malvats.
El veritable nom d’en Llargarut és Chris Tsosie, però qualsevol que hagi estat al seu costat dolent abans li diu Llargarut. És el cap de la Guàrdia Ciutadana, un grup sovint anomenat Gossos de la Llei. En Llargarut és qui talla el bacallà, en aquest grup de fanfarrons amb plaques, i —ves quina sort— estic ben amunt a la seva llista de merda. Si hi hagués una persona a qui volgués evitar a Tse Bonito, seria en Llargarut.
—Per ser justos, quan vaig dir això era perquè m’estaven disparant —li recordo.
Gruny.
—Sembla que cada vegada que vens, hi ha algú que vol matar-te.
—Aquesta vegada no —assenyalo, esperançada.
—Encara no s’ha acabat el dia —diu de broma. Se m’apropa amb aire de perdonavides. Miro la pistola que du al cinturó. La seva mà descansa sobre la culata. Tinc l’escopeta al prestatge d’armes de la cabina de la camioneta. Ara no hi puc arribar, però encara tinc els ganivets per llançar ficats als embolcalls de les cames i el Böker al maluc. I potser en Llargarut només ha vingut per parlar. O potser no.
El seu company es recolza al capó de la camioneta, sense deixar de mirar-nos. Alguns vianants miren per curiositat, però ningú no s’atura a presenciar la brutalitat policial imminent. Si més no, encara no.
—Què hi fas aquí, Hoskie? —diu arrossegant les paraules—. Em pensava que havia deixat clar que no eres benvinguda a Tse Bonito.
—He vingut a veure un amic. Com he dit, ja sortia de la ciutat.
Mira el munt de coses empacades al darrere de la camioneta. Fa un senyal al seu company.
—Comprova la part del darrere.
—Au, vinga! —protesto.
Fa espetegar els dits, a centímetres de la meva cara.
—Tanca la boca o et detindré per desordre públic.
Vull dir-li de tot, a aquest fatxenda de merda, però no obro la boca. Li encantaria que li donés una excusa per arrossegar-me a la presó i retenir-m’hi uns dies. Seria estúpida, si li donés una raó per fer-ho, així que tanco la boca. Però no puc evitar desafiar-lo amb la mirada.
En Llargarut allarga el braç i em toca l’espatlla, amb força. És la mateixa que el monstre va provar de mossegar-me i em fa tant mal que m’estremeixo. En Llargarut somriu i entretanca els ulls, com si hagués trobat una feblesa que val la pena explotar. Se m’apropa més i ocupa el meu espai. Està forçant l’amenaça implícita.
Em quedo immòbil i el noto. Noto com el K’aahanáanii puja a la superfície. I tot d’una, se m’aguditzen els sentits i la veig; veig la forma més ràpida de matar els Gossos de la Llei.
Aniria així: un cop de puny a la gola i, mentre panteixa i instintivament s’intenta agafar el coll, li desenfundo la pistola. La giro cap a ell, utilitzant el seu cos per cobrir-me mentre aixeco l’arma per liquidar el seu company, el temps de reacció del qual és prou lent perquè ni tan sols vegi la bala que li va directa al front. Pam, pam, i després la pistola és a la templa d’en Llargarut i torno a disparar. Quatre segons, màxim, i tots dos són morts. Aquest pensament em fa somriure.
En Llargarut em deu veure alguna cosa a la cara, una mica de llum als ulls que li diu que va per la corda fluixa, més del que esperava. Hi ha un moment en què li veig la suor al llavi superior, veig en càmera lenta com se la llepa; de sobte, no sap què fer.
I després el seu company li diu:
—Merda, aquí darrere hi ha un cap humà!
En Llargarut em mira fixament amb els ulls ben oberts. I després somriu, el temor s’evapora en un gest arrogant i fa dues passes enrere per allunyar-se de mi, molt ràpid.
—Què dius?
—Un cap!
Em mira mentre s’arrossega per fer un cop d’ull a la bossa que ha obert el seu company. Trigarà un moment, abans que es giri cap a mi, però torna a fanfarronejar.
—Val més que comencis a parlar, Hoskie.
—No és humà.
—I una merda —se’n burla.
En Llargarut sap a què em dedico. No entenc per què sent la necessitat de fingir que no. Però ho fa, i ara, amb aquest cap com a evidència del meu suposat delicte, em torna a mirar de fit a fit. Té un alè desagradable, agre i calent.
—Qui has matat aquesta vegada, eh? Un pobre paio que va tenir la mala pensada de convidar-te a una birra? Hosti, potser li va passar això, al teu company, l’heroi. Va voler enrotllar-se amb tu una nit, així que li vas tallar el cap i ara el dus en una bossa.
Enrotllar-se? Qui diu això?
—Caço monstres. —Conservo un to de veu neutral.— Mantinc la gent sana i estàlvia quan als teus Gossos de la Llei tant se’ls en fot.
Se’n burla, però m’adono que li he tocat la fibra.
—Tu creu-te aquesta frase tant com vulguis, Hoskie, i potser algun dia et convenceràs que és veritat. Tothom sap que tens alguna cosa dolenta a dins, que ets una mena de monstre. —Se m’acosta i murmura:— Potser no hauries d’estar caçant monstres. Potser algú t’hauria de caçar tu. Com més aviat ho reconeguis, abans podré sacrificar-te i estalviar-li el problema a un altre.
Sé que no he de deixar que em provoqui, però ha provocat el K’aahanáani i desvio la mà lentament, tranquil·lament, cap al ganivet. Noto com somric mentre m’hi apropo i murmuro; el meu alè és com una carícia d’amant a la seva orella.
—Per què no avui, Chris? Per què no ho intentes avui?
Sento el batec del seu cor al pit. Sento l’olor amarga de la por. N’assaboreixo la sensació: jo soc la depredadora i ell, la presa. Tanco els ulls i la respiro, és embriagadora i emocionant.
Sento una tos forta a la meva dreta i n’hi ha prou per trencar la tensió. En Llargarut parpelleja. Deixa anar la respiració que contenia i s’allunya de mi i de la meva promesa de violència.
Irritada, giro el cap i veig que en Kai ens està mirant. Té un somriure amistós, però la mirada recelosa, prudent, com si s’estigués apropant a un animal salvatge. I no sé si aquesta mirada és per a mi o per a en Llargarut.
