absolut —diu amb un somriure que em va desarmar—. Soc nou aquí, recordes? M’imagino que si tu i en Llargarut sou enemics naturals, això vol dir que, probablement, tu i jo hauríem de ser amics. Perquè aquest tipus va molt fort. I tendeixo a compartir la visió de les coses del meu cheii. Si la Diyin Dine’é et va beneir en un moment de necessitat, no crec que això et converteixi en un monstre.
Em clavo les ungles al lloc de la cama que em pica fins que sento que la pell s’esquinça sota la tela.
—Saps afalagar, eh?
Abaixa la barbeta en una petita reverència de reconeixement.
—I tu saps com evitar respondre una pregunta.
Què coi.
—Soc Honágháahnii, nascuda K’aahanáanii.
Assenteix amb el cap, pensatiu.
—Honágháahnii, aquest el conec. «El Caminant.» I això significa que ets...?
—Ràpida. Molt ràpida.
—Com de ràpida?
—Més ràpida que els humans, diguem-ho així.
Xiula fluixet, impressionat.
—Això sí que és un superpoder. Tant de bo ho pogués veure.
—No, val més que no —li dic—. Si em ve el Honágháahnii voldrà dir que tenim problemes.
—Cert —diu—. Havia oblidat aquesta part. I quin és el teu altre clan? Què significa K’aahanáanii?
—Fletxa Vivent.
—Això vol dir que ets bona amb l’arc o alguna cosa així?
—No, Kai. —M’aixeco i m’estiro. M’espolso la terra de l’esquena i les cuixes. Sento com em degota la sang pel panxell on m’he clavat l’ungla prou fort per fer-lo sagnar. Miro en Kai, encara assegut amb la corbata sobre l’espatlla, amb una expressió curiosa, com si els poders de clan fossin un exercici intel·lectual. O potser superpoders genials que no fan que la gent desconfiï de tu, que no et tractin com si estiguessis malalta o estiguis a un pas de ser un dels monstres. Que no facin que el teu mentor s’allunyi de tu amb fàstic, perquè la teva set de sang és tan terrible que ni tan sols ell, un guerrer llegendari, pot entendre què et mou. Potser en Tah pensa que són una benedicció i en Kai també. Però jo sé que no és així.
—Fletxa Vivent vol dir que tinc molta traça per matar la gent.
En Kai s’apuja les ulleres, com si volgués veure’m millor. Després parpelleja, lentament amb aquelles parpelles pesades abans de deixar-les caure. Es torna a col·locar la corbata a lloc i fa un gran badall, estirant els braços enlaire. S’inclina per descansar els colzes sobre el Pendleton i diu:
—Bé, Mags, almenys saps en què tens traça, oi?
Me’l quedo mirant. Estava preparada perquè em tingués fàstic. Per l’horror. Fins i tot per a la incredulitat. Però aquesta calma no me l’esperava. Recordo en Kai a casa d’en Tah i com acaronava aquell cap tallat com si fos un gat domèstic i no un... això... el cap tallat d’un monstre.
—Vull dir —continua—, que si et fan un regal, si et donen un do, estàs obligada a utilitzar-lo, oi? D’acord... —Aixeca la mà per evitar que repliqui.— És cert que podríem considerar que el teu talent és poc convencional i no el recomanaria pas com una carrera professional per a la majoria, però si a tu et funciona...
Em toco la ferida de la cama.
—Així doncs, no et molesta? Mira que podries estar aquí atrapat amb una assassina a sang freda.
—Estem provant de trobar què o qui va ser prou poderós per crear el monstre que vaig veure a casa del meu cheii. Així que, no, no em molesta pas. —Dubta i després, em fa un somriure enorme.— Mentre no figuri a la teva llista d’enemics. —Canvia de postura i es repenja en un colze.— No em mal interpretis. Sé que tinc un llarg camí per recórrer, en la meva formació, però soc un home de pau.
—Ets més d’amor que de guerra?
Somriu.
—Bingo. I tot és qüestió d’equilibri, no trobes? M’imagino que si hi ha algú com jo, hi ha d’haver-hi algú com tu també. Mentre et caigui bé i no estiguis temptada de... —Fa el gest de tallar-se el coll amb una mà.
Ric.
—Fes una migdiada, Kai. Si et despertes, voldrà dir que tens la meva aprovació.
Agafa la manta que li dono. Dubta.
—Només feia broma —li dic.
—No, no és això.
—Llavors què? Mira, aquesta nit no he dormit i m’està afectant...
—Tinc somnis.
Ara té tota la meva atenció. Els diné es prenen els somnis molt seriosament, sobretot si venen d’un xaman. Encara que sigui d’un en formació, com en Kai.
—Quina mena de somnis?
—Res de què amoïnar-se. Només.... —Toca la vora de la manta.— Si començo a parlar mentre dormo o alguna cosa així, desperta’m. D’acord?
—És clar.
Es toca els llavis, un gest clarament inconscient, i m’apostaria la Two Grey Hills que vaig deixar a Lukachukai que està pensant en el whisky d’abans.
—Ho dic de debò. No em deixis...
—T’he dit que d’acord. Si parles i et bellugues massa, et despertaré. T’ho prometo.
Però no és en Kai, qui somia.
L’olor de la mala medicina és el que primer m’arriba. El cel és de tonalitats verdes, amb llampecs de color groc pàl·lid i vòmit, trons que trenquen dissonants i buits en la distància. Els núvols llisquen negres sobre una lluna vermella inflada i la terra emet uns gemecs baixos i dolorosos, gira en la seva agonia, movent muntanyes i oceans i ofegant les ciutats del món en tsunamis coberts de sang.
És la Gran Inundació dels meus malsons, però no m’hi quedo gaire. El temps canvia i ara soc en un paisatge lunar de terra dessecada i buidor insondable.
Reconec aquest lloc. Torno a ser a l’Altiplà Negre.
Hi ha algú, aquí, amb mi. Algú fora del camp de visió. Miro de girar el cap, però estic feta de fusta. Petrificada, dura i immòbil. Giro els ulls tant com puc, però només veig l’intrús de reüll. Els cabells llargs i del color dels corbs s’estenen com si fossin ales. En Neizghání.
Obro la boca però no en surt cap so. Provo d’aixecar la mà, però la tinc congelada. La mandíbula em funciona i fa un so de succió humida. La sang em cobreix l’interior de la boca i m’hi ofego, espessa, calenta i carnosa. En Neizghání ho sent
