Notes
Per a en Lucian i en Felix
Totes les guerres es lliuren dues vegades, la primera al camp de batalla; la segona a la memòria.
VIET THANH NGUYEN
Pròleg
La sala dels tresors
JULIOL DEL 2013
La Biblioteca John J. Burns és en un edifici neogòtic monumental situat en el frondós campus del Boston College. Les agulles de pedra i els vitralls fan que s’assembli molt a una església. Els jesuïtes que van fundar la universitat l’any 1863 ho van fer amb la intenció d’educar els fills dels immigrants pobres que havien fugit d’Irlanda arran de la fam de la patata. Tot i que el Boston College va créixer i va prosperar durant el segle i mig següent, va mantenir forts lligams amb la mare pàtria. La Biblioteca Burns, amb dos-cents cinquanta mil volums i uns setze milions de manuscrits, posseeix la col·lecció més nombrosa dels Estats Units de materials polítics i culturals irlandesos. Fa uns anys, van enviar a la presó un dels bibliotecaris després d’enxampar-lo provant de vendre a Sotheby’s un tractat de sant Tomàs d’Aquino imprès el 1480. La biblioteca es va forjar una reputació tan gran com a compradora d’antiguitats valuoses que, més endavant, una vegada un director va haver de trucar a l’FBI perquè un irlandès que es dedicava a profanar tombes havia intentat vendre-li unes làpides que havia saquejat ornades amb antigues creus llatines, cercles intricats i inscripcions.
Els objectes més rars i valuosos de la Biblioteca Burns es guarden en un recinte especial anomenat la Sala dels Tresors. És un espai protegit, amb unes condicions ambientals molt precises i dotat d’un sistema d’extinció d’incendis d’última generació. La sala està controlada amb càmeres de vigilància i només s’hi pot accedir introduint un codi en un panell electrònic i amb una clau especial. Per poder-la fer servir, cal signar el registre. Només poden fer-ho unes poques persones escollides.
Un dia d’estiu de l’any 2013, dos agents de policia van entrar amb passos ferms a la Biblioteca Burns. No eren agents de la policia de Boston. De fet, acabaven d’aterrar als Estats Units procedents de Belfast, on treballaven per a la Divisió de Delictes Majors del Servei de Policia d’Irlanda del Nord (Police Service of Northern Ireland, PSNI). Després de passar per sota dels vitralls acolorits, es van dirigir a la Sala dels Tresors.
Els agents havien vingut a recollir una sèrie d’arxius confidencials que havien estat guardats a la Sala dels Tresors durant gairebé una dècada. Hi havia minidiscos que contenien gravacions d’àudio, així com una sèrie de transcripcions. Els bibliotecaris del Boston College podrien haver estalviat el viatge als agents enviant els arxius a Belfast per correu. Però aquestes gravacions contenien secrets sensibles i perillosos, i quan van tenir el material a les mans, els agents el van tractar amb la màxima cura. Les gravacions havien passat a ser oficialment proves per a un procés penal. Els agents estaven investigant un assassinat.
LLIBRE PRIMER
CLAR, PUR I INDISCUTIBLE
1
Un segrest
Quan va desaparèixer, Jean McConville tenia trenta-vuit anys i havia passat gairebé la meitat de la seva vida o bé embarassada o bé recuperant-se d’un part. Havia donat a llum catorze criatures, de les quals n’havia perdut quatre, així que tenia deu fills d’edats compreses entre els vint anys de l’Anne, que era la més gran, i els sis d’en Billy i en Jim, els bessons d’ulls adorables. Concebre deu infants, i encara més pujar-los, pot semblar una proesa gairebé impossible de resistir. Però estem parlant del Belfast de l’any 1972, un indret on les famílies nombroses i bullicioses eren la norma, i per tant Jean McConville no aspirava a cap premi, i no en va guanyar cap.
Ben al contrari, la vida li reservava una prova encara més dura, perquè el seu marit, l’Arthur, va morir després d’una penosa malaltia. De sobte, la Jean es va quedar sola, amb una miserable pensió de viudetat però sense una feina remunerada per pujar tota aquella prole. Desmoralitzada per la magnitud del tràngol, li va costar Déu i ajuda mantenir un cert equilibri emocional. Passava els dies gairebé sense sortir de casa, valent-se dels fills més grans per controlar els petits, mirant de calmar-se, com si patís vertigen, amb un cigarret rere l’altre. La Jean intentava plantar cara a la desgràcia i s’esforçava per fer plans de futur. Però la veritable tragèdia del clan McConville tot just acabava de començar.
Feia poc que la família havia deixat el pis on l’Arthur havia passat els seus últims dies i s’havien traslladat a un apartament una mica més gran de Divis Flats, un complex monstruós de pisos foscos i humits d’habitatge públic de Belfast Oest. Era un desembre fred i la foscor del final del dia havia engolit la ciutat. Com que el forn del nou pis encara no estava instal·lat, la Jean va encarregar a la seva filla Helen, que tenia quinze anys, que baixés a buscar una bossa de fish and chips al restaurant de menjar per emportar del barri. Mentre la resta de la família esperava la Helen, la Jean es va omplir la banyera amb aigua calenta. Quan tens fills petits, de vegades l’únic lloc on pots trobar un moment de privacitat és darrere de la porta tancada d’un bany. La Jean era una dona petita i pàl·lida de pell, de trets delicats i amb els cabells foscos, que duia sempre recollits. Es va ficar a l’aigua i s’hi va quedar una bona estona. Tot just acabava de sortir del bany, amb la pell envermellida, quan algú va picar a la porta. Eren les set del vespre. Els nens van suposar que era la Helen, que els duia el sopar.
Però quan van obrir la porta, un grup de persones va irrompre al pis. Tot va passar d’una manera tan brusca que cap dels McConville és capaç de recordar exactament quants eren. Potser eren vuit, però podrien haver estat deu o dotze persones. Hi havia homes i dones. Alguns s’havien tapat la cara amb un passamuntanyes; altres duien una mitja de niló que els deformava el rostre convertint-lo en una mena de màscara macabra. N’hi havia un, com a mínim, que duia una pistola.
Quan la Jean va aparèixer, amb la roba a mig posar, envoltada dels seus fills atemorits, un dels homes va dir bruscament: «Posa’t l’abric». Ella tremolava intensament mentre els intrusos provaven de fer-la sortir del pis. «Què passa?», va preguntar, esfereïda. Va ser aleshores que els nens van perdre els estreps. En Michael, que tenia onze anys, va provar d’agafar-se a la seva mare. En Billy i en Jim l’abraçaven i ploraven. Els de la banda van provar de calmar-los, dient-los que després els tornarien la mare: únicament volien parlar amb ella; només passaria unes hores fora.
L’Archie, que amb setze anys era el fill més gran dels que eren a casa, va demanar si podia acompanyar la seva mare i els membres de la banda hi van accedir. Jean McConville es va posar un abric de tweed i un mocador al cap, i als més petits els van conduir a un dels dormitoris. Mentre els feien passar, els intrusos parlaven amb els nens d’una manera descaradament insolent i s’hi adreçaven pel nom. Com que hi havia un parell d’homes amb la cara descoberta, Michael McConville es va adonar, horroritzat, que les persones que s’enduien la seva mare no eren desconeguts. Eren els seus veïns.
Divis
