unes escales. De nit, era habitual que hi hagués veïns a l’exterior, fins i tot a l’hivern: nens que jugaven a pilota al vestíbul o treballadors que tornaven de la feina. Però l’Archie va advertir que el complex semblava sinistrament buit, gairebé com si haguessin evacuat la zona. No hi havia ningú a qui avisar, cap veí que pogués fer sonar l’alarma.
El noi avançava arrambat a la seva mare, arrossegant els peus, i ella s’hi aferrava sense voler separar-se’n. Però al capdavall de les escales els esperava un grup més nombrós, de ben bé vint persones, vestides informalment i amb passamuntanyes. N’hi havia alguns que anaven armats. Aparcada damunt de la vorera hi havia una furgoneta Volkswagen blava, i de sobte un dels homes es va girar cap a l’Archie, amb el fulgor gris d’una pistola brillant en la foscor, i li va murmurar «Fot el camp» mentre li premia la punta del canó contra la galta. L’Archie es va quedar glaçat. Notava la pressió del metall fred contra la pell. Un instint desesperat l’animava a protegir la seva mare, però, què podia fer? Només era un nen, desarmat i en inferioritat numèrica. A contracor, va fer mitja volta i va pujar per les escales.
Una de les parets del segon pis estava peforada per una sèrie d’escletxes verticals que els petits McConville anomenaven «caus de colom». Espiant a través d’una d’aquestes obertures, l’Archie va veure com feien pujar la seva mare a la furgoneta, el vehicle sortia de Divis i desapareixia. Va trigar un temps a adonar-se que la banda no havia tingut mai intenció de deixar-lo anar amb la seva mare, que només l’havien utilitzat per treure la Jean de l’apartament. L’Archie es va quedar allà plantat enmig d’un silenci glacial espantós, intentant assimilar el que havia passat i el que havia de fer a continuació. Després va tornar cap al pis. Les últimes paraules que li havia dit la seva mare havien estat aquestes: «Vigila els nens fins que jo torni».
2
Les filles de l’Albert
Quan Dolours Price era petita, els seus sants preferits eren màrtirs. La Dolours tenia una tieta molt catòlica per part de pare que acostumava a dir: «Per Déu i per Irlanda». Per a la resta de la família, Irlanda anava primer. Criada a Belfast Oest a la dècada dels cinquanta, la nena anava a l’església cada dia. Els seus pares, en canvi, no hi anaven, i ella se n’adonava. Un dia, devia tenir catorze anys, va anunciar:
—No penso anar més a missa.
—Hi has d’anar —va dir la Chrissie, la seva mare.
—No vull anar-hi i no hi aniré —va dir la Dolours.
—Hi has d’anar —va repetir la Chrissie.
—Mira —va dir la Dolours—. Sortiré al carrer, em quedaré mitja hora plantada a la cantonada i després et diré: «He anat a missa». Però no hi hauré anat.
Com que era una nena molt obstinada, la cosa va acabar així. Els Price vivien en una petita casa adossada de protecció oficial, en un carrer tranquil que feia pendent anomenat Slievegallion Drive, a Andersonstown. El seu pare, l’Albert, era tapisser; havia fet les cadires de l’estreta sala d’estar. A la lleixa de la llar de foc, que qualsevol altre clan hauria decorat amb fotos alegres de les vacances familiars, els Price hi exhibien, amb un orgull evident, un seguit d’instantànies fetes a presons. L’Albert i la Chrissie Price compartien un compromís acèrrim amb la causa del republicanisme irlandès: la creença que durant centenars d’anys els britànics havien estat una força d’ocupació a l’illa d’Irlanda i que els irlandesos tenien el deure d’expulsar-los amb els mitjans que fossin necessaris.
De petita, la Dolours seia a la falda de l’Albert i ell li explicava històries dels anys trenta, de quan s’havia incorporat, sent encara un noiet, a l’Exèrcit Republicà Irlandès (Irish Republican Army, IRA) i de quan havia anat a Anglaterra, d’adolescent, per posar-hi una bomba. Havia gosat desafiar el poderós Imperi Britànic amb cartrons a les sabates perquè no tenia diners per adobar-se-les.
L’Albert era un home baixet que duia ulleres de muntura metàl·lica i tenia les puntes dels dits tacades de groc a causa del tabac. Explicava contes violents sobre el valor llegendari d’uns patriotes morts molt temps enrere. La Dolours tenia dos germans més, en Damian i la Clare, però estava especialment unida a la seva germana petita, la Marian. Abans d’anar a dormir, per entretenir-les, al pare li agradava explicar-los la seva fugida d’una presó de la ciutat de Derry, juntament amb vint presoners més, després de cavar un túnel fins a l’exterior del recinte. Un intern havia estat tocant la gaita per tapar el soroll de la fugida.
En un to confidencial, l’Albert explicava a la Dolours i als seus germans el mètode més segur per fer explosius improvisats, amb un bol i estris de fusta (mai metàl·lics!, perquè «si salta una sola espurna, ja has begut oli»). Li agradava recordar els estimats camarades que els britànics havien penjat, i la Dolours es va criar pensant que allò era la cosa més natural del món: que totes les criatures tenien pares amb amics que havien acabat penjats. Les històries del seu pare eren tan commovedores que, en sentir-les, de vegades es posava a tremolar i s’estremia amb la pell de gallina.
A la seva família, gairebé tothom havia estat a la presó. La mare de la Chrissie, la iaia Dolan, havia format part del Consell de Dones de l’IRA, el Cumann na mBan, i en una ocasió havia passat tres mesos a la presó d’Armagh condemnada per intentar robar l’arma reglamentària a un agent de la Policia Reial de l’Ulster (Royal Ulster Constabulary, RUC). La Chrissie també pertanyia al Cumann i havia complert condemna a Armagh, amb tres de les seves germanes, després que les detinguessin per portar un «emblema prohibit»: unes petites flors de paper de color taronja, blanc i verd, conegudes com a lliris de Pasqua.
A la família Price (i a Irlanda del Nord en general), la gent tenia tendència a parlar de calamitats d’èpoques llunyanes com si haguessin passat la setmana anterior. Com a conseqüència d’això, es feia difícil determinar en quin moment havia començat l’antiga disputa entre Irlanda i la Gran Bretanya. Realment, costava imaginar-se una Irlanda anterior a allò que els Price anomenaven simplement «la causa». No tenia pràcticament cap mena d’importància on comencessis la història: sempre hi era. Era anterior a la distinció entre protestants i catòlics; era més vella que l’Església protestant. De fet, podies retrocedir gairebé mil anys, fins als invasors normands del segle XII que havien travessat el mar d’Irlanda en vaixell, a la recerca de noves terres per conquerir. O fins a Enric VIII i els governants Tudor del segle XVI, que havien imposat la subjugació total d’Irlanda per Anglaterra. O fins als emigrants protestants d’Escòcia i del nord d’Anglaterra que havien arribat a Irlanda tot al llarg del segle XVII i havien establert un sistema de cultiu mitjançant el qual els nadius de parla gaèlica havien passat a ser arrendataris i vassalls en una terra que prèviament havia estat seva.
Però el capítol de la nissaga que afectava d’una manera més evident la casa de Slievegallion Drive era l’alçament de Pasqua del 1916, durant el qual un grup de revolucionaris irlandesos havien assaltat l’oficina central de correus de Dublín i havien proclamat la creació d’una República Irlandesa lliure i independent. La Dolours s’havia criat escoltant llegendes dels valents herois d’aquest alçament i del sensible poeta que havia estat un dels líders de la revolta, Patrick Pearse. «A cada generació, el poble irlandès ha reafirmat el dret a la seva llibertat nacional», havia manifestat Pearse des dels graons de l’oficina de correus.
Pearse era un romàntic empedreït que sentia una gran atracció per l’ideal del sacrifici de la sang. Ja de petit havia fantasiejat amb donar la vida per alguna causa, i amb el temps havia arribat a creure que un vessament de sang era una cosa «purificadora». Pearse lloava les morts dels anteriors màrtirs irlandesos, que feien pensar en la de Jesucrist, i pocs anys abans de l’alçament havia escrit que «el vell cor de la terra necessita l’escalf
