capaços de fer que veiessis les coses com ell. Però la Dolours no tenia manies a l’hora de discutir. «Ei, fixa’t en l’IRA!», deia al seu pare. «Vosaltres ja ho vau intentar i vau perdre!»
Dolours i Marian Price.
Certament, la història de l’IRA era en certs aspectes la història d’un fracàs: tal com Patrick Pearse havia afirmat, totes les generacions havien organitzat alguna mena de revolta, però cap a finals dels seixanta, l’IRA estava pràcticament inactiu. Els veterans encara es reunien els caps de setmana als camps d’entrenament del sud de la frontera i feien pràctiques de tir amb armes antigues que havien sobrat de campanyes anteriors. Però com a força de combat ningú se’ls prenia seriosament. L’illa seguia dividida. Per als catòlics les condicions no havien millorat. «Heu fracassat», deia la Dolours al seu pare, i després afegia: «Les coses es poden fer d’una altra manera».
La Dolours havia començat a assistir a les reunions d’una nova formació política, People’s Democracy, que se celebraven en una sala del campus de la Universitat de Queen’s. Com el Che Guevara, i també com molts dels manifestants que l’acompanyaven en la marxa, la Dolours estava d’acord amb un cert socialisme. Havia arribat a la conclusió que tot aquell cisma sectari entre protestants i catòlics era una distracció verinosa: potser sí que els protestants de classe treballadora gaudien d’alguns avantatges, però també havien d’enfrontar-se sovint a la falta de feina. Els protestants de Belfast que vivien en aquells edificis de mala mort de Shankill Road tampoc tenien lavabos dins de casa. Si els aconseguien convèncer que la vida seria millor en una Irlanda unida (i socialista), la discòrdia que havia assetjat les dues comunitats durant segles finalment es podria dissipar.
Durant la caminada, la Dolours va conèixer un dels líders de la marxa, un jove socialista espavilat i eloqüent de Derry que es deia Eamonn McCann, i es van acabar fent íntims amics. McCann instava els seus companys manifestants a no demonitzar els treballadors protestants. «No són enemics nostres en cap sentit», insistia McCann. «No són explotadors abillats amb vestits de trenta guinees. Són els innocents del sistema, les víctimes dels terratinents i els industrials unionistes. Són els homes que duen granotes per anar a treballar.» Aquestes persones, de fet, pertanyen al nostre bàndol, estava dient McCann. El problema és que encara no se n’han assabentat.
Irlanda és una illa petita, de poc més de tres-cents quilòmetres al seu punt més ample. Pots conduir de costa a costa en una sola tarda. Però des del moment en què els manifestants van sortir de Donegall Square, ja van començar a ser assetjats per contramanifestants: «unionistes» protestants que demostraven de manera fervent la seva lleialtat a la corona britànica. El seu líder era un home corpulent i d’orelles prominents, de quaranta-quatre anys, anomenat Ronald Bunting, que havia estat professor de matemàtiques i també oficial de l’exèrcit britànic i que era conegut, entre els seus seguidors, com el Major. Tot i que en el passat havia defensat posicions progressistes, Bunting havia caigut sota l’influx del fanàtic pastor anticatòlic Ian Paisley, després que aquest assistís la mare de Bunting al llit de mort. Bunting era un orangista, un membre de la fraternitat protestant que molt temps enrere s’havia definit en contra de la població catòlica. Durant la marxa, ell i els seus seguidors es van dedicar a empènyer i a mofar-se dels manifestants, i a provar d’arrabassar-los les pancartes de protesta mentre onejaven la seva pròpia bandera: la Union Jack. En cert moment, un periodista va preguntar a Bunting si no hauria estat millor ignorar els manifestants i deixar-los estar.
—No pots tancar els ulls davant del dimoni, germà —va contestar ell.
Potser Bunting era intolerant, però algunes de les seves preocupacions eren àmpliament compartides. «La por bàsica dels protestants a Irlanda del Nord és que els catòlics de ritu romà els superin en nombre», havia dit aquell mateix any Terence O’Neill, el primer ministre del govern autònom d’Irlanda del Nord. Tampoc semblava gaire probable, en el cas que amb el temps els protestants fossin sobrepassats d’aquesta manera, que Londres acudís a rescatar-los. A l’Anglaterra «continental», la majoria de la gent tenia una idea molt vaga d’aquella província obstinada situada davant de la costa d’Escòcia; d’altres haurien renunciat alegrement a Irlanda del Nord. Al capdavall, feia dècades que la Gran Bretanya anava perdent les colònies. En paraules d’un periodista anglès d’aquella època, els unionistes d’Irlanda del Nord eren «una societat més britànica que els britànics, que no importa el més mínim als britànics». Això provocava que els «lleialistes» (com eren coneguts els unionistes especialment fervents) tinguessin una tendència a veure’s com els màxims defensors d’una identitat nacional que estava en perill d’extinció. En paraules de Rudyard Kipling, d’un poema seu del 1912 titulat «Ulster»: «Tots sabem, al capdavall, / que morirem si cedim».
Però potser el major Bunting tenia una raó més personal per sentir-se amenaçat per aquella marxa en concret. Entre els manifestants malgirbats, amb les seves cançons hippies i les pancartes benintencionades hi havia el seu propi fill. Alumne de Queen’s de patilles poblades, Ronnie Bunting s’havia anat implicant a poc a poc en la política, amb idees radicals, durant l’estiu del 1968. No era ni de bon tros l’únic protestant entre els manifestants. En realitat, hi havia una llarga tradició de protestants que creien en la independència irlandesa; un dels herois del republicanisme irlandès, Wolfe Tone, que havia comandat una rebel·lió violenta contra la dominació britànica el 1798, era protestant. Però en Ronnie era sense cap mena de dubte l’únic participant de la marxa amb un pare que era l’artífex d’aquella contraprotesta irritant i alhora el líder d’aquella colla de lleialistes que es dedicaven a emprenyar i a bramar consignes anticatòliques a través d’un megàfon. «El meu pare és allà baix fent el ridícul», es queixava en Ronnie, avergonyit, als seus amics. Però aquesta dinàmica edípica semblava que aguditzés encara més les determinacions respectives.
Com les germanes Price, Ronnie Bunting s’havia afiliat a People’s Democracy. En una reunió, va suggerir que potser valdria més cancel·lar la marxa sobre Derry, perquè tenia el pressentiment que passaria «alguna cosa dolenta». La policia havia aturat violentament diverses protestes anteriors. Irlanda del Nord no era precisament un baluard de la llibertat d’expressió. La por d’un alçament catòlic havia donat peu a una legislació draconiana, la Llei de poders especials, que datava de l’època de la divisió i que havia creat el que era el mateix que un estat d’excepció permanent: el govern tenia potestat per prohibir reunions i certes formes d’expressió, i podia escorcollar i arrestar persones sense ordre judicial i empresonar-les de manera indefinida sense judici. La Policia Reial de l’Ulster era aclaparadorament protestant, i comptava amb una tropa auxiliar a temps parcial, coneguda com els B-Specials, formada per unionistes armats que sovint també eren vehementment anticatòlics. Un dels seus membres, resumint com es reclutaven els B-Specials, havia dit: «Necessito homes, i com més joves i més salvatges siguin, millor».
A mesura que la marxa avançava per la ruralia, els manifestants anaven topant amb pobles protestants que eren baluards unionistes. Cada vegada que passava això, apareixia una turba d’homes armats amb pals per impedir l’accés als estudiants, i el cordó de policies que acompanyava la marxa els obligava a desviar-se i rodejar el poble en qüestió. Alguns homes del major Bunting caminaven al costat dels manifestants, per provocar-los. Un d’ells duia un tambor de Lambeg, conegut com «la gran bufetada», i els seus repics amenaçadors ressonaven pels turons verds i pels llogarets, tot animant altres robustos contramanifestants a sortir de casa seva.
Els estudiants se sentien preparats per si es produïa un enfrontament violent. De fet, a alguns d’ells, aquesta idea no els desagradava. La marxa de Selma havia provocat una repressió ferotge per part de la policia, i potser l’espectacle televisat d’aquella reacció violenta i exagerada, entre altres coses, havia desencadenat el canvi real. Els estudiants eren de l’opinió que les injustícies més espinoses es podien combatre mitjançant
