Finalment, un agent de la Policia Reial de l’Ulster va caminar pel riu per aturar el tumult. La Dolours se li va aferrar a l’abric i no el deixava anar. Però just en el moment que el corpulent policia l’ajudava a posar-se a recer, es va adonar d’una cosa terrible. Aquell dia, allà hi havia dotzenes d’agents de la RUC, però la majoria no havien fet res per intervenir. Més endavant es va afirmar que la raó per la qual els assaltants duien braçalets blancs era perquè els seus amics de la policia poguessin distingir-los dels manifestants. De fet, molts dels homes del major Bunting, els mateixos que s’havien encarregat de la pallissa, eren membres del cos auxiliar de la policia, els B-Specials.
Més tard, de camí a l’hospital d’Altnagelvin, a Derry, la Dolours es va posar a plorar, afectada per una estranya barreja d’alleujament, frustració i decepció. Al final, quan la Marian i ella van tornar a Belfast i van aparèixer, plenes de cops i de blaus, a la porta de la petita casa de Slievegallion Drive, Chrissie Price va escoltar les seves filles que explicaven el calvari que havien passat. Quan van haver acabat d’explicar-ho, els va fer una sola pregunta.
—Per què no us hi vau tornar?
3
Evacuació
Jean McConville va deixar pocs rastres. Va desaparèixer en una època caòtica, i els fills que va deixar al darrere eren tan joves que molts d’ells encara no havien tingut temps d’adquirir un bon catàleg de records. Però es conserva una fotografia de la Jean, una instantània captada davant de la llar familiar de Belfast Est a mitjans dels anys seixanta. La Jean hi apareix dreta al costat de tres dels seus fills, mentre el seu marit, l’Arthur, és en primer pla, a la gatzoneta. Ella mira a la càmera, amb els braços plegats, un somriure dibuixat als llavis i els ulls mig tancats pel sol. Més endavant, alguns dels seus fills recordarien un detall de Jean McConville: un imperdible blau que acostumava a dur enganxat a la roba per si algun dels seus fills perdia un botó o necessitava algun altre retoc. Aquest era l’accessori que la definia.
Jean Murray, que era el seu nom de soltera, havia nascut el 1934 i era filla de Thomas i May Murray, una parella protestant de Belfast Est. Belfast era una ciutat grisa, coberta de sutge, plena de xemeneies i campanars, flanquejada per una muntanya verda i plana a una banda i la ria de Belfast, un braç del canal del Nord, a l’altra. Hi havia plantes de fil i fàbriques de tabac, un port d’aigües profundes on es construïen vaixells, i una filera rere l’altra de cases de maons idèntiques on vivien els treballadors. Els Murray vivien a Avoniel Road, no gaire lluny de les drassanes de Harland & Wolff, on s’havia construït el Titanic. El pare de la Jean treballava a Harland & Wolff. Quan era petita, el seu pare s’unia cada matí als milers d’homes que arrossegaven els peus camí de les drassanes, i cada vespre el seu pare desfeia el mateix camí amb la processó d’homes que tornava a casa en la direcció contrària. Quan es va declarar la Segona Guerra Mundial, les fàbriques de fil de Belfast van manufacturar milions d’uniformes i les drassanes van produir vaixells de guerra en massa. Una nit del 1941, poc abans del setè aniversari de la Jean, les sirenes que avisaven dels atacs aeris van udolar i uns bombarders de la Luftwaffe en formació van sobrevolar el moll com un llampec i van escampar una pluja de mines amb paracaigudes i bombes incendiàries, i Harland & Wolff va quedar devorat per les flames.
Jean McConville amb els seus fills Robert, Helen i Archie i el seu marit, Arthur.
En aquella època, per a la classe treballadora de Belfast l’educació de les noies no era una prioritat, així que, quan tenia catorze anys, la Jean va deixar l’escola i es va posar a buscar feina. En va acabar trobant una com a criada d’una vídua catòlica que no vivia gaire lluny, a Holywood Road. La vídua es deia Mary McConville i tenia només un fill, l’Arthur, que ja era gran i servia a l’exèrcit britànic. L’Arthur tenia dotze anys més que la Jean i era molt alt. Li passava un bon tros, a la Jean, que amb prou feines feia metre i mig amb les sabates posades. Ell provenia d’una llarga nissaga de militars i solia explicar-li històries de quan havia anat a lluitar contra els japonesos a Birmània, durant la guerra mundial.
Quan la Jean i l’Arthur es van enamorar, el fet que fossin de bàndols diferents de la divisió religiosa no va passar per alt a les seves famílies. Les tensions sectàries no eren tan pronunciades als anys cinquanta com ho havien estat en el passat o com ho serien en el futur, però tot i així, les relacions «mixtes» eren poc freqüents. La raó d’això no era únicament la solidaritat tribal sinó que protestants i catòlics acostumaven a viure en mons restringits: habitaven en barris diferents, anaven a escoles diferents, feien feines diferents, freqüentaven pubs diferents. Pel simple fet d’entrar a treballar a casa la mare de l’Arthur com a empleada domèstica, la Jean havia traspassat aquestes línies. Quan es va emparellar amb l’Arthur, la mare d’ell s’ho va prendre com una ofensa. (La mare de la Jean tampoc devia estar gaire contenta, però va acceptar el matrimoni, per bé que un dels oncles de la Jean, membre de l’orde d’Orange, li va clavar una pallissa per la transgressió.)
El 1952 els dos joves van fugir a Anglaterra i van viure als barracons de l’exèrcit on l’Arthur estava destinat, però amb el temps van tornar a Belfast i el 1957 es van instal·lar a casa de la mare de la Jean. La primera filla de la Jean, l’Anne, patia una malaltia genètica rara que va fer que passés gran part de la seva vida hospitalitzada. A l’Anne la van seguir molt aviat en Robert, l’Arthur (conegut com a Archie), la Helen, l’Agnes, en Michael (a qui tothom deia Mickey), en Thomas (a qui tothom deia Tucker), la Susan i finalment els bessons, en Billy i en Jim. Entre la Jean, la seva mare, el seu marit i els seus fills, a la petita casa d’Avoniel Road hi vivien embotides, més o menys, una dotzena de persones. A la planta baixa hi havia una petita sala i una cuina a la part del darrere, amb un lavabo a fora, una llar per cuinar i una pica amb aigua freda.
El 1964 l’Arthur es va llicenciar de l’exèrcit amb una pensió i va muntar un petit negoci de manteniment d’edificis. Però li costava molt trobar feina. En va trobar una a la constructora Sirocco, però la va perdre quan els seus patrons van descobrir que era catòlic. Durant un temps va treballar en una fàbrica de cordes. Més endavant, els nens recordarien aquesta època (que va ser quan es va fer la foto) com un interval feliç. És clar que hi havia privacions, però només les habituals en una infantesa de classe treballadora al Belfast de la postguerra. Els seus pares eren vius. Tenien una existència que semblava estable. La seva vida restava intacta.
Però durant els anys seixanta, la suspicàcia mútua entre catòlics i protestants es va anar intensificant. A l’estiu, quan els membres de l’orde d’Orange del veïnat duien a terme les seves marxes triomfals, sempre les començaven davant de la casa dels McConville. Feia anys que Ian Paisley exhortava els seus correligionaris protestants a localitzar i expulsar els catòlics que vivien barrejats entre ells. «Gent de Shankill Road, què us passa?», cridava. «Número 425 de Shankill Road, sabeu qui hi viu? Seguidors del papa, ni més ni menys!» Era una neteja ètnica al detall durant la qual Paisley recitava les adreces i els noms dels seus objectius: el 56 d’Aden Street, el 38 de Crimea Street, els propietaris de la gelateria del barri. Eren «papistes», agents de Roma, i calia fer-los fora. A la casa d’Avoniel Road no hi havia televisió, però a mesura que el moviment pels drets civils agafava força i Irlanda del Nord s’abocava a una època de disturbis cada cop més freqüents, la Jean i l’Arthur van agafar el costum d’anar a casa uns veïns per mirar les notícies del vespre, cada vegada més preocupats.
El 1969, quan tot va esclatar, Michael McConville tenia vuit anys. Cada estiu, a Derry, un orde lleialista conegut com els Apprentice Boys (‘Aprenents’) feia una marxa per commemorar els joves protestants que havien tancat les portes de la ciutat per impedir l’entrada de les forces catòliques del rei Jaume el 1688. Tradicionalment, els participants en aquesta marxa acabaven
