es van escampar per tot Derry i que acabarien sent coneguts com la batalla de Bogside.
Quan les notícies de l’enfrontament de Derry van arribar a Belfast, els disturbis es van propagar com un virus transmès per l’aire. Bandes de joves protestants van assaltar els barris catòlics, trencant finestres i llançant torxes dins les cases. Els catòlics s’hi van tornar, llançant pedres i ampolles i còctels Molotov. La RUC i els B-Specials van reaccionar davant dels aldarulls, però el gruix de les represàlies va caure sobre els catòlics, que també es queixaven de la inacció de la policia quan els lleialistes cometien els seus crims. Als barris catòlics es van aixecar barricades, la gent segrestava autobusos i furgonetes de repartiment de pa i els bolcava per bloquejar els carrers i crear fortificacions defensives. Els joves catòlics arrencaven les llambordes per afegir-les a les barricades o per llançar-les contra la policia. Alarmada per aquest esclat de fúria, la RUC va desplegar uns vehicles baixos blindats, coneguts com a Pigs (‘Porcs’), que es movien amb dificultat pels carrers estrets, amb les torretes armades girant en totes direccions. Una pluja de pedres acompanyava els moviments d’aquests vehicles. Els artefactes de gasolina esclataven contra les capotes d’acer i les flames blaves s’escampaven com si fossin el contingut d’un ou esquerdat.
Hi va haver moments d’anarquia poètica: un buldòzer que algú havia deixat en una obra va ser alliberat per un parell de nois, que van seure al capdamunt d’aquella màquina enorme i la van portar alegrement per un carrer de Belfast Oest, entre grans visques i aclamacions dels seus compatriotes. En cert moment, els nois van perdre el control del cavall gegantí i es van estavellar contra un pal de telèfon; allà mateix algú va llançar una bomba de gasolina contra el buldòzer, que va esclatar en flames.
Les bandes lleialistes van començar a fer incursions sistemàtiques a Bombay Street, Waterville Street, Kashmir Road i altres enclavaments catòlics, trencant finestres i llançant artefactes de gasolina a dins. Centenars de cases van ser destruïdes i els seus inquilins es van quedar al carrer. A mesura que es generalitzaven els disturbis, moltes famílies de tot Belfast clavaven taulons a portes i finestres, com si s’acostés un huracà. Apartaven els mobles vells de les habitacions del davant perquè hi hagués menys coses per cremar si alguna mena de material incendiari entrava per la finestra. Després s’apinyaven tots a la cuina, que donava al darrere, amb els avis aferrats als rosaris, a esperar que passés el caos.
Aquell estiu a Belfast, gairebé dues mil famílies van fugir de casa seva, i una majoria aclaparadora eren catòliques. A Belfast hi vivien unes tres-centes cinquanta mil persones. En els anys següents, fins al deu per cent de la població va canviar de domicili. De vegades, una turba d’un centenar de persones s’ajuntava en una casa i forçava els seus habitants a anar-se’n. Altres vegades, arribava una nota a la bústia que indicava als propietaris que tenien només una hora per evacuar la casa. Les famílies s’encabien com podien dins dels cotxes i travessaven la ciutat cap a un lloc més segur: no era estrany veure vuit membres d’una família apilotats en un utilitari. En poc temps, milers de catòlics van començar a fer cua a l’estació de tren; eren refugiats que intentaven comprar un bitllet que els dugués cap al sud, a la República d’Irlanda.
La turba no va trigar gaire a anar a buscar els McConville. Una banda d’homes del veïnat van anar a veure l’Arthur per informar-lo que havia de marxar. Va fugir aquella mateixa nit, protegit per la foscor, i es va refugiar a casa de la seva mare. Al principi, la Jean i els nens es van quedar a casa, amb l’esperança que la tensió s’anés rebaixant. Però al final també es van veure obligats a fugir, encabint en un taxi totes les pertinences que van poder.
La ciutat que travessaven s’havia transformat. Per tot arreu circulaven camions carregats amb els mobles que la gent havia pogut recollir abans de deixar les cases. Els homes trontollaven pels carrers sota el pes de sofàs i armaris antiquíssims. A les cruïlles s’hi veien cotxes incendiats. Les escoles bombardejades havien cremat. Grans columnes de fum emboiraven el cel. Tots els semàfors estaven destrossats i, en algunes cruïlles, joves civils dirigien el trànsit. Els catòlics havien requisat una seixantena d’autobusos per fer barricades als carrers, un nou conjunt de fronts de combat que definien els bastions ètnics. Per tot arreu hi havia runes i vidres trencats; era el que un poeta va descriure de manera memorable com a «confeti de Belfast».
I tanmateix, enmig d’aquesta carnisseria, els tossuts habitants de Belfast simplement s’adaptaven i tiraven endavant. En una treva momentània dels tirotejos, una porta s’obria vacil·lant i una mestressa de casa amb ulleres de muntura de carei treia el cap per assegurar-se que no hi havia roba estesa. Aleshores sortia ben dreta amb la gavardina posada i un mocador de cap per sobre dels rul·los, i s’afanyava per travessar la zona de guerra i arribar a les botigues.
El taxista que portava Jean McConville i els seus fills tenia tanta por del caos que es va negar a portar-los més enllà de Falls Road, de manera que es van veure obligats a fer la resta del trajecte a peu, carregant tot el que portaven. Van reunir-se amb l’Arthur a casa de la mare d’ell, però Mary McConville només tenia un dormitori. La dona estava mig cega, i com que mai havia arribat a acceptar l’antiga treballadora domèstica que s’havia casat amb el seu fill, la Jean i ella no congeniaven. A més, hi havia tirotejos a la zona habitualment, i la Jean i l’Arthur temien que un magatzem de fusta que hi havia darrere la casa s’incendiés i que les flames s’escampessin. Per tot això, la família es va traslladar una vegada més, a una escola catòlica reconvertida en centre d’acollida temporal. Dormien a terra, en una de les aules.
Els responsables d’habitatge de Belfast havien construït allotjaments provisionals per als milers de persones que de cop i volta s’havien convertit en refugiats a la seva pròpia ciutat, i finalment els McConville van rebre l’oferta d’un xalet de nova construcció. Però quan hi van arribar per instal·lar-s’hi, van descobrir que una família d’ocupants il·legals se’ls havien avançat. Moltes famílies desplaçades ocupaven habitatges allà on podien. Els catòlics s’instal·laven en cases que havien estat abandonades per protestants, i els protestants ocupaven les cases que els catòlics havien deixat buides. En un segon xalet, els McConville es van trobar amb el mateix problema: ja hi vivia una altra família que es negava a anar-se’n. S’estaven construint nous xalets a Divis Street, i aquesta vegada Arthur McConville va insistir a quedar-se amb els obrers fins al moment en què acabessin l’obra, perquè ningú altre hi pogués entrar abans.
Era una estructura senzilla, amb quatre habitacions i un lavabo a fora. Però era la primera vegada que disposaven d’un lloc que podien considerar legítimament seu, i la Jean, encantada, es va afanyar a comprar el material necessari per fer unes cortines. La família es va quedar al xalet fins al febrer del 1970, quan els van oferir un habitatge permanent en un nou complex anomenat Divis Flats, que ja feia alguns anys que s’estava construint i que ara s’alçava de manera prominent a la vista de tothom, projectant la seva ombra sobre el barri que l’envoltava.
Divis Flats havia de ser una meravella futurista. L’edifici es va construir entre el 1966 i el 1972 com a part del programa de «neteja de barris pobres», en virtut del qual un antic barri superpoblat d’habitatges del segle XIX, conegut com a Pound Loney, havia quedat arrasat, i consistia en una sèrie de dotze blocs d’habitatges interconnectats, amb vuit-centes cinquanta unitats. Inspirats en Le Corbusier, els pisos s’havien concebut com una «ciutat al cel» que alleujaria la manca d’habitatge de Belfast i al mateix temps proporcionaria a famílies normals i corrents com els McConville unes comoditats que els devien semblar molt luxoses. Els residents de Divis Flats disposarien de dutxa i lavabo dins de casa, a més d’una pica amb aigua calenta. Cada planta del bloc tenia una àmplia terrassa de ciment que anava d’un extrem a l’altre, i a la qual donaven els apartaments. S’havia dissenyat així per evocar els carrerons de les fileres de cases de Pound Loney, i per proporcionar una àrea recreativa on els nens podrien jugar. Les portes estaven pintades amb tons pastel, i els vermells, blaus i grocs oferien un esclat vibrant de colors optimistes que contrastaven amb la grisor habitual de la resta de la ciutat.
Els
