per les esquerdes d’aquelles cases velles i mal aïllades. Es ficava als ulls i a la gola de la gent, i provocava el pànic. Els joves es mullaven la cara amb draps amarats de vinagre i tornaven a sortir per llançar més pedres. Un corresponsal que informava sobre el setge va descriure aquell gas com una mena d’agent vinculant, una substància capaç de «soldar la població en la compassió mútua i en un odi compartit cap als homes que els gasejaven».
Michael McConville va treure el màxim profit d’aquesta infància turbulenta. Havia crescut amb un saludable escepticisme cap a l’autoritat. Des del seu punt de vista, l’exèrcit britànic no era diferent de la policia. Havia vist com acorralaven els homes contra la paret i els obligaven, a coces, a obrir-se de cames. Havia vist com els soldats treien pares i germans de les cases i se’ls enduien per empresonar-los sense judici. Arthur McConville estava a l’atur. Però això no era cap novetat a Divis Flats, on la meitat dels residents depenia totalment de les prestacions socials per mantenir les seves famílies.
A Divis, quan els nens sortien de casa, la Jean els demanava que no se n’anessin gaire lluny. «No us allunyeu», acostumava a dir. «Quedeu-vos a prop de casa.» Tècnicament, no estaven en guerra (les autoritats insistien que només eren desordres públics), però realment semblava una guerra. Quan en Michael s’arriscava a sortir amb els seus amics i germans, el paisatge que trobaven era desolador i imprevisible. Fins i tot en els pitjors anys dels Troubles, alguns nens semblaven totalment aliens a la por. Quan paraven els trets i els incendis es feien menys vius, els nens s’escapolien cap a fora i s’arrossegaven entre els esquelets de camions calcinats, saltaven sobre els matalassos de canapès esbudellats o s’amagaven en una banyera perduda que havia quedat abandonada entre les runes.
En Michael passava la major part del temps pensant en els coloms. Des del segle XIX, a Irlanda el colom era conegut com «el cavall de curses dels pobres». El seu pare i el seu germà gran l’havien aficionat al món dels coloms; des que tenia memòria, la família havia tingut ocells a casa. En Michael sortia a la zona de combat buscant coloms acabats de sortir del niu. Quan en trobava algun, els llançava la jaqueta al damunt com si fos una xarxa i després introduïa dissimuladament al seu dormitori aquelles criatures calentes i nervioses.
En aquestes aventures, de vegades en Michael entrava a les cases en ruïnes. No tenia ni idea dels perills que podien amagar-se a l’interior (ocupes, paramilitars, bombes, com a mínim), però no tenia por. Una vegada va anar a parar a una antiga fàbrica que s’havia quedat sense façana arran d’una explosió. Amb un amic, en Michael va escalar per la part del davant per veure si algun colom hi havia fet el niu. Quan van arribar a l’últim pis, van descobrir un equip de soldats britànics que hi havien instal·lat el campament. «Alto o disparem!», van cridar els soldats, tot apuntant amb el rifles a en Michael i el seu amic, que van aconseguir baixar i amagar-se en un lloc segur.
Més o menys un any després del toc de queda dels Falls, el pare d’en Michael va començar a perdre molt de pes. Amb el temps, l’Arthur es va debilitar i tremolava fins al punt de no poder sostenir una tassa. Quan finalment va anar al metge, va resultar que tenia càncer de pulmó. Van convertir la sala d’estar de casa en la seva habitació i a les nits en Michael el sentia gemegant de dolor. Va morir el 3 de gener del 1972. Mentre contemplava com sepultaven el taüt del seu pare en aquell terra glaçat, en Michael es deia a si mateix que era impossible que les coses empitjoressin encara més.
4
Un exèrcit subterrani
Un dia del 1971 que Dolours Price i la Chrissie, la seva mare, caminaven per Belfast, després de girar una cantonada van veure un punt de control de l’exèrcit britànic. Els soldats interrogaven i escorcollaven els vianants. La Chrissie va alentir el pas i va murmurar:
—Portes alguna cosa?
—No —va dir la Dolours.
—Portes alguna cosa? —li va tornar a preguntar la Chrissie, amb més contundència. Des de lluny, la Dolours va veure que els soldats empenyien els joves contra els vehicles blindats i els ordenaven que es traguessin les jaquetes.
—Dona-m’ho —va ordenar la Chrissie.
La Dolours es va treure la pistola que portava i l’hi va donar discretament a la seva mare, que se la va amagar sota l’abric. Quan van arribar al punt de control, a la Dolours la van obligar a treure’s la jaqueta, mentre que a la Chrissie, com que era més gran, la van fer passar sense aturar-la. En tornar a casa, a Slievegallion Drive, la Chrissie va netejar meticulosament l’arma i en va greixar totes les peces metàl·liques. Després la va embolicar amb uns quants mitjons i la va enterrar al jardí. Més tard, un caporal de l’IRA va passar per casa seva per exhumar l’arma.
—A la teva mare no li agradaria unir-se a nosaltres? —va preguntar a la Dolours, mig de broma—. És boníssima, amagant armes.
Falls Road i Shankill Road es dirigien més o menys en parallel al centre de Belfast, acostant-se cada vegada més però sense arribar a tocar-se. Falls Road era un baluard per als catòlics, i Shankill Road ho era per als protestants, i les dues artèries, amb fileres de cases idèntiques, estaven connectades per una sèrie de carrers perpendiculars que les travessaven en angle recte. En algun punt d’aquests carrers que connectaven l’una amb l’altra, s’acabava el territori catòlic i començava el protestant.
Durant els disturbis del 1969, s’havien aixecat barricades al voltant dels dos barris, formalitzant així la geografia sectària. Aquestes barricades es van substituir més endavant pels anomenats murs de la pau, unes barreres altíssimes que separaven una comunitat de l’altra. Els paramilitars controlaven els enclavaments respectius, i uns sentinelles adolescents feien guàrdia a les línies frontereres. Quan els Troubles van esclatar, l’IRA estava pràcticament inactiu. El grup s’havia embarcat en una campanya fallida al llarg dels anys cinquanta i començaments dels seixanta, però aquest esforç havia obtingut molt poc suport de la comunitat. A finals dels seixanta, alguns membres de la direcció de l’IRA a Dublín havien començat a qüestionar la utilitat de les armes en la política irlandesa, i a adoptar una filosofia més declaradament marxista, que defensava la resistència pacífica per mitjans polítics. L’organització s’havia reduït fins a tal punt que quan es van declarar els disturbis l’estiu del 1969, a Belfast només hi havia un centenar de membres de l’IRA. Molts d’ells, com per exemple el pare de la Dolours, Albert Price, eren veterans experimentats de campanyes anteriors, però ja eren grans.
A més, tenint en compte que era un exèrcit, estaven visiblement desarmats. En una decisió extraordinàriament inoportuna, l’IRA s’havia venut una part important de les armes que li quedaven el 1968, que havien anat a parar a l’Exèrcit de Gal·les Lliure. Tot i que encara tenien algunes nocions sobre com fabricar explosius rudimentaris, els dinamiters de l’IRA s’havien guanyat la reputació de dinamitar-se ells mateixos més sovint que els seus objectius.
Tradicionalment, la minoria catòlica d’Irlanda del Nord havien demanat protecció a l’IRA durant els períodes de conflictes sectaris. Però quan van començar els enfrontaments del 1969, l’organització no va poder fer pràcticament res per evitar que els lleialistes incendiessin les cases i n’expulsessin les famílies catòliques. Coincidint amb aquestes purgues, algunes persones van començar a suggerir que el significat real de les sigles de l’IRA era «I Ran Away» (‘Jo vaig fugir’).
A Belfast hi havia una facció que volia adoptar una postura més agressiva, volien revifar la identitat de l’IRA com a agent d’un canvi violent. El setembre del 1969, un comandant de l’IRA anomenat Liam McMillen va convocar una reunió de la direcció en un lloc de Cyprus Street. A McMillen se’l feia responsable del fracàs de l’organització a l’hora de protegir la comunitat durant els
