passat temporades engarjolat. Catòlic devot de missa diària que no sortia mai al carrer sense la seva pistola, tenia els ulls d’un blau pàl·lid i la convicció d’un fanàtic.
—Ets un comunista de Dublín i hem decidit fer-te fora —va grunyir a McMillen—. Ja no ets el nostre líder.
Un dels vells amics d’Albert Price, l’escriptor Brendan Behan, va comentar en certa ocasió que, en qualsevol reunió de republicans irlandesos, el primer punt de l’ordre del dia és sempre l’escissió. Per la Dolours, l’escissió de l’IRA era inevitable. A començaments del 1970, ja se n’havia format una, coneguda com a IRA Provisional, dirigida explícitament a la resistència armada. L’antic IRA va passar a anomenar-se IRA Oficial. Als carrers de Belfast, sovint se’ls coneixia com a «Provos» i «Stickies», perquè suposadament els Oficials duien els lliris de Pasqua enganxats a la pitrera amb adhesiu, mentre que els Provos més acèrrims duien els lliris de paper amb un imperdible. El 1971 quaranta-quatre soldats britànics van ser assassinats pels paramilitars. Però tot i que les dues faccions de l’IRA van intensificar la seva lluita contra la turba lleialista, la RUC i l’exèrcit britànic, van començar també una guerra sanguinària i fratricida dels uns contra els altres.
Andersonstown, on es va criar Dolours Price, queda per sobre de Falls Road, al peu de la Black Mountain, un turó amb la superfície plana que s’alça en la distància sobre la ciutat. El 1969, quan la situació es va agreujar, la vida corrent va quedar en suspens. Ja no era segur que els nens anessin caminant a l’escola, de manera que molts van deixar d’anar-hi. Dues de les tietes de la Dolours que vivien en altres zones es van traslladar al barri després que els incendiessin casa seva. A Andersonstown, l’exèrcit sovint feia incursions, cercant sospitosos de l’IRA o les seves armes. Una casa del barri servia com a escola d’explosius: una fàbrica de bombes clandestina on els reclutes de l’IRA Provisional aprenien a manipular artefactes i a fer servir material incendiari. Els veïns del barri estaven indignats davant les incursions de les autoritats, i la presència de representants armats i uniformats de la corona britànica no feia més que reforçar la impressió que Belfast s’havia convertit en una ciutat ocupada.
Aquesta dinàmica de setge de temps de guerra va provocar que barris sencers s’unissin i s’hi oposessin plegats. «De sobte, la gent del barri havia canviat», recordaria Dolours Price més endavant. «S’havien tornat republicans.» Quan arribava l’autoritat, les mestresses de casa i els nens petits sortien corrents de les cases, arrencaven les tapes metàl·liques dels contenidors d’escombraries, s’agenollaven a la vorera i feien petar les tapes, com si fossin platerets, contra les llambordes, creant un estrèpit infernal que ressonava per tots els carrerons i alertava els rebels de la imminència de l’assalt. Nens en edat escolar rondaven pels carrers plens de runes i xiulaven amb dos dits al primer senyal de conflicte.
Era una solidaritat estimulant. A mesura que s’intensificava la violència, els funerals fastuosos van passar a ser una rutina, amb oracions emotives i vibrants al costat de les tombes i taüts embolicats amb banderes tricolors. Una broma recurrent deia que l’única vida social que es feia a Belfast eren les vetlles. Aquestes cerimònies, amb tota la pompa de mort i nacionalisme que duien incorporada, exercien una certa atracció en la Dolours. Havia tornat a l’institut després de la caminada del pont de Burntollet. Feia anys que desitjava matricular-se a la facultat de belles arts, però quan va presentar la sol·licitud, no la van acceptar i va quedar molt decebuda. En vista d’això, va assegurar-se un lloc a l’escola de formació professional de St. Mary, al començament de Falls Road, per treure’s el títol de magisteri.
Durant aquests anys, la presència d’Albert Price va ser intermitent, perquè s’havia implicat en la nova lluita. Quan l’IRA necessitava armes, l’Albert sortia a buscar-ne. Al vespre, la Dolours trobava grups d’homes apinyats a la sala, conspirant en veu baixa amb el seu pare. En cert moment, l’Albert va fugir i es va amagar a l’altra banda de la frontera, a la República. La Dolours va començar a St. Mary l’any 1970. Era una noia intel·ligent i curiosa per naturalesa, i es va concentrar en els estudis. Però alguna cosa havia canviat després de l’emboscada del pont de Burntollet. Tant la Dolours com la Marian havien canviat arran d’aquella experiència, explicaria posteriorment el pare. A Belfast, després d’allò, «ja no van tornar a ser les mateixes».
Un dia del 1971, la Dolours va anar a veure un dirigent local de l’IRA i li va dir simplement: «Vull allistar-me». L’admissió formal va tenir lloc a Slievegallion Drive, a la sala d’estar de la casa dels Price. Algú va dir, de manera informal, «Ei, vine cap aquí», i la Dolours s’hi va acostar, va alçar la mà dreta i va fer un jurament de fidelitat: «Jo, Dolours Price, prometo promoure els objectius de l’IRA amb tots els meus coneixements i les meves capacitats». Va jurar obeir totes i cadascuna de les ordres que li fossin transmeses per un «oficial superior». I mentre la Dolours duia a terme aquest ritus transcendental, la seva mare era a l’habitació del costat, fent durar una tassa de te i comportant-se com si no tingués ni idea del que estava passant.
Des del moment en què la seva mirada s’havia creuat amb la del lleialista que l’havia agredit al pont de Burntollet, la Dolours havia arribat a la conclusió que la seva fantasia d’una resistència pacífica havia estat ingènua. Mai podré convèncer aquesta gent, va pensar. Cap marxa, cap manifestació, portaria el canvi que Irlanda necessitava. Després d’haver-se desviat, en la primera joventut, de les conviccions fonamentals sobre les quals la seva família havia construït el seu llegat, acabaria considerant el moment d’allistar-se a l’IRA com un «retorn», una mena de tornada a casa.
La Marian també es va allistar als Provos. Durant el dia, les germanes seguien anant a l’escola. Però a la nit desapareixien i no tornaven fins que era ja molt tard. Quan això passava, els pares de Belfast Oest procuraven no fer preguntes. De vegades, els joves s’esvanien durant una setmana seguida i quan tornaven a casa ningú els preguntava on havien estat. Això obeïa a una raó. Com que l’IRA era una organització prohibida, fins al punt que admetre que n’eres membre era motiu de detenció, l’obsessió per la discreció era absoluta. Els joves que s’allistaven a l’IRA no solien dir-ho als seus pares. En alguns casos, els pares podien no aprovar la decisió: Belfast ja era un lloc prou perillós; unir-se a un grup paramilitar era simplement temptar el destí. De vegades, un jove armat de l’IRA sortia en missió de franctirador, i en girar la cantonada topava de nassos amb la seva mare. Sense immutar-se pel rifle d’assalt que el noi duia a les mans, la mare se l’enduia a casa estirant-lo per les orelles.
Però encara que els teus pares fossin partidaris fervents de l’IRA, hi havia raons per no dir-los que t’hi havies allistat. Si la policia o l’exèrcit tiraven la porta a terra per interrogar-los, com menys coses sabessin, millor. Un dels amics de la Dolours era un noi corpulent i amb la mandíbula quadrada que es deia Francie McGuigan. Igual que els Price, els McGuigan eren una família republicana de pedra picada, i com que els pares respectius eren amics, la Dolours i en Francie es coneixien de tota la vida. Quan en Francie es va unir a l’IRA, sabia que el seu pare també en formava part, però no en van parlar mai. De vegades, això podia arribar a ser còmic, vivint com vivien tots dos sota la mateixa teulada. El pare d’en Francie era intendent i estava a càrrec de les armes i la munició. Però quan en Francie necessitava bales, no les demanava al seu pare, sinó al seu amic Kevin: «Kevin, saps si el meu pare té munició?». Llavors en Kevin ho preguntava al pare d’en Francie, que li donava la munició a en Kevin, que al seu torn la donava a en Francie. Potser no era la manera més eficient de fer les coses, però permetia no haver de parlar de segons què.
El cap de l’estat major dels Provos era un home que es deia Seán Mac Stíofáin. Era un abstemi de cara rodona que rondava els quaranta anys, amb accent cockney i un clotet a la barbeta, que havia nascut amb el nom de John Stephenson a l’est de Londres i s’havia criat amb una mare que li explicava històries sobre la seva infància irlandesa a Belfast. Després de servir a les Forces Aèries de la Gran Bretanya, havia après irlandès, s’havia casat amb una noia irlandesa,
