o entre republicans i lleialistes, i passés a ser un enfrontament entre joves i vells: les forces del futur contra les forces del passat.
En el quart i últim dia de la marxa, en una cruïlla a setze quilòmetres de Derry, un dels manifestants va cridar a través d’un megàfon:
—Ara hi ha moltes probabilitats que ens apedreguin!
Es veien a venir els problemes. Des que la processó havia sortit de Belfast, al llarg dels dies s’hi havien anat sumant més i més joves, i ara centenars de manifestants omplien la carretera. L’home del megàfon va cridar:
—Accepteu la possibilitat de resultar ferits?
—Sí! —van respondre els manifestants, com un sol home.
La nit anterior, mentre els manifestants dormien a terra en una sala municipal del poble de Claudy, el major Bunting havia reunit els seus seguidors a Derry, o Londonderry, com l’anomenava Bunting. A l’interior del Guildhall, un edifici enorme de pedra i vitralls a la riba del riu Foyle, centenars de lleialistes exaltats es congregaven pel que havia estat anunciat com una «reunió per a la pregària». Allà, preparat per rebre el seu ramat, hi havia Ian Paisley.
Paisley, una figura radical amb uns seguidors fanàtics, era fill d’un predicador baptista. Després de formar-se en una universitat evangèlica no oficial de Gal·les, havia fundat la seva pròpia església de línia dura. Amb el seu metre noranta d’alçada, Paisley era una figura imponent d’ulls estràbics i amb una dentadura desordenada, que s’inclinava sobre el púlpit, amb els cabells engominats cap enrere i les barres tremoloses, i declamava contra el «monstre del catolicisme romà». El Vaticà i la República d’Irlanda estaven secretament confabulats i tramaven un pla sinistre per derrocar l’Estat nord-irlandès, argumentava. Quan els catòlics haguessin refermat el seu poder i el nombre d’efectius, es convertirien en «un tigre preparat per destrossar la seva presa».
Paisley era un agitador, un flautista d’Hamelin a qui li agradava comandar els seus seguidors pels barris catòlics, provocant disturbis arreu on anava. Amb el seu to de baix profund, s’esplaiava dient que els catòlics eren escòria, que «pareixen com conills i es multipliquen com una plaga». Era una figura vistosament divisiva, un mestre de la provocació. De fet, era tan poc compassiu, tan cru en la seva intolerància, que alguns republicans pensaven que, en general, podia arribar a ser bo per al moviment. «Per què hem de matar Paisley?», havia dit la Chrissie, la mare de Dolours Price. «És el nostre millor actiu.»
Per bé que la població de Derry era eminentment catòlica, en l’imaginari simbòlic dels lleialistes la ciutat continuava sent un monument vivent a la resistència protestant. El 1689 les forces protestants lleials a Guillem d’Orange, el nou rei, havien aconseguit defensar la ciutat malgrat el setge d’un exèrcit catòlic lleial a Jaume II d’Anglaterra. En qualsevol altra part del món, un esdeveniment d’una importància tan remota hauria merescut com a molt una placa informativa. Però a Derry, l’enfrontament es commemorava cada any, amb desfilades de les organitzacions protestants locals. Ara, Paisley i Bunting insinuaven que els estudiants que l’endemà al matí pretenien entrar a Derry eren perfectament capaços de repetir aquell setge.
Els defensors dels drets civils podien fingir que eren manifestants pacífics, va proclamar Paisley als seus seguidors, però no eren altra cosa que «homes de l’IRA» disfressats. Llavors els va recordar el paper de Londonderry com a baluard contra la intrusió papal. Estaven llestos per alçar-se una vegada més en defensa de la ciutat? Hi va haver crits d’«Al·leluia!». Paisley tenia per costum atiar la gentada fins a un punt d’agitació violent i aleshores desaparèixer de l’escena abans que comencessin a llançar pedres. Va ser el major Bunting qui, com a lloctinent designat personalment, va comunicar a la turba que tots els que volguessin «comportar-se com un home» passessin a armar-se amb «totes les mesures de protecció que els semblin apropiades».
En la foscor de la nit, en uns camps situats per sobre de la carretera de Derry, van començar a reunir un arsenal de pedres. Un granger de la zona els va proporcionar un tractor per ajudar a recollir projectils. No eren pedretes, sinó trossos considerables de roca acabats de sortir de la pedrera, que van ser dipositats en piles a intervals estratègics, tot preparant una emboscada.
—Vam acordar de bon començament que aquesta marxa seria no-violenta —va recordar Eamonn McCann a la Dolours i a la resta de manifestants, l’últim matí—. Avui posarem a prova aquella declaració tan compassiva.
Els participants en la marxa es van tornar a posar en moviment, avançant amb lentitud, amb un sentiment creixent d’inquietud. Caminaven agrupats per un camí rural estret delimitat per bardisses altes. Al davant hi havia un coll d’ampolla, en el punt en què el pont de Burntollet, una antiga estructura de pedra, travessava el riu Faughan. La Dolours, la Marian i els altres joves manifestants van seguir caminant amb penes i treballs en direcció al pont. Aleshores, més enllà de les bardisses, als camps de sobre, allà on el terreny s’enfilava de manera abrupta, va aparèixer un home solitari. Duia un braçalet blanc i agitava els braços de manera teatral fent tot de senyals planificats, com un torero que cridés un toro invisible. Ràpidament van anar sorgint altres figures, joves cepats que apareixien de cop i volta al llarg de la cresta i es disposaven en grupets, observant els manifestants des de dalt. Ara al camí hi havia centenars de persones, envoltades per les bardisses, sense escapatòria. Van aparèixer més i més homes als camps de sobre, amb braçalets blancs lligats als braços. Aleshores van començar a volar les primeres pedres.
L’emboscada del pont de Burntollet.
Bernadette Devlin, una amiga de la Dolours que era una de les organitzadores de la marxa, ho va descriure com una «cortina» de projectils. A banda i banda del camí anaven apareixent homes i nois, a carretades, que llançaven pedres, maons, ampolles de llet. Alguns assaltants eren al terreny elevat per sobre de la carretera, d’altres s’havien col·locat darrere de les bardisses, d’altres feien pinya per desviar els manifestants cap al pont. La capçalera de la manifestació va arrencar a córrer cap al pont, mentre que els que eren al darrere emprenien la retirada per fugir de la descàrrega. Però la Dolours i la Marian es van quedar encallades al mig del grup.
Les noies es van enfilar a la bardissa, però les pedres no paraven de caure. Ara els homes van començar a baixar corrent i a atacar físicament els manifestants. A la Dolours l’escena li va fer pensar en un western de Hollywood, quan els indis carreguen a la planura. Alguns assaltants duien cascos de moto. Baixaven armats amb porres, palanques, canonades de plom, llistons. Alguns homes van atacar els manifestants amb taulons de fusta plens de claus, esquinçant-los la pell. La gent s’apujava els abrics per tapar-se el cap, però aleshores, sense veure-hi, ensopegaven desconcertats i s’agafaven els uns als altres per protegir-se.
Quan els participants de la marxa sortien als camps, els assaltants els tiraven a terra i els colpejaven fins a deixar-los inconscients. Algú va brandar una pala i li va clavar un cop al cap a una noia. Dos fotògrafs enviats pels diaris van ser apallissats i apedregats. La turba els va confiscar els carrets i els va amenaçar de matar-los si hi tornaven. I enmig de tot aquest escenari, el major Bunting, el gran mariscal, agitava els braços com si fos un director d’orquestra, amb les mànigues de l’abric tacades de sang. Va arrabassar una de les pancartes als manifestants i algú hi va calar foc.
Els manifestants no van oposar resistència. Havien acordat per avançat que farien honor al seu compromís amb la noviolència. Dolours Price es trobava envoltada de joves amb talls a la cara i sang que els regalimava fins als ulls. Va ficar-se dins del riu i l’aigua glaçada va xipollejar al seu voltant. Des de la distància, va veure com llançaven molts manifestants al riu des del pont. Mentre es debatia dins l’aigua,
