i Pearse va ser sotmès a un judici militar i executat per un escamot d’afusellament, juntament amb catorze dels seus correligionaris. L’any 1921, amb la separació d’Irlanda després de la guerra d’Independència irlandesa, l’illa va quedar partida en dos: al sud, vint-i-sis comtats van assolir la independència com a Estat Lliure Irlandès, mentre que al nord, els sis comtats restants van continuar formant part de la Gran Bretanya. Com molts altres republicans lleials, la família Price no es referia a la seva terra com a «Irlanda del Nord». En deien «el Nord d’Irlanda». En la tensa llengua vernacla, fins i tot els noms propis podien tenir una càrrega política.
El culte a la immolació pot ser una cosa perillosa, i a Irlanda del Nord els rituals de commemoració estaven estrictament regulats per la Llei de banderes i símbols. La por al nacionalisme irlandès era tan pronunciada que podies anar a la presó només per haver exhibit la bandera tricolor de la República. De petita, el Diumenge de Pasqua la Dolours es posava el seu millor vestit blanc, amb un cistell ple d’ous sota el braç i, enganxat amb un imperdible al pit, un lliri de Pasqua per commemorar la rebel·lió avortada. Per a un infant, era un ritual excitant, com formar part d’una organització secreta de criminals. Quan veia que s’acostava un policia, havia après que s’havia de tapar el lliri amb la mà.
De totes maneres, la Dolours no es feia il·lusions respecte al preu que hauria de pagar per aquesta devoció per la causa. Albert Price no va arribar a conèixer el seu primer fill, una nena que va morir de petita mentre ell era a la presó. La Dolours tenia una tieta, la Bridie, germana de la Chrissie, que de jove havia participat en la lluita. En certa ocasió, el 1938, la Bridie estava ajudant a traslladar una caixa d’explosius que tot d’una va esclatar. L’explosió li va destrossar les mans fins a l’altura del canell, li va desfigurar la cara i la va deixar cega per sempre. Només tenia vint-i-set anys.
En contra dels pronòstics dels metges, la tieta Bridie va sobreviure. Però havia quedat tan incapacitada, que no es podria valdre per si sola la resta de la seva vida. Sense mans i sense ulls, no es podia vestir ni mocar, no podia fer gairebé res sense l’ajuda dels altres. La Bridie solia passar temporades llargues a la casa de Slievegallion Drive. Potser la família Price se’n compadia, però era un sentiment secundari comparat amb l’admiració que els despertava per la seva disposició a donar-ho tot per un ideal. Quan va sortir de l’hospital, la Bridie va tornar a viure a la seva petita casa amb un lavabo exterior, sense assistència social, sense pensió, condemnada a una vida de ceguesa. I tanmateix no va expressar mai cap mena de penediment per haver hagut de fer un sacrifici tan gran en nom d’una Irlanda unida.
Quan la Dolours i la Marian eren petites, la Chrissie les enviava al pis de dalt amb instruccions de «parlar amb la tieta Bridie». La dona romania immòbil en una habitació, sola en la penombra. A la Dolours li agradava pujar les escales de puntetes, però la Bridie tenia una oïda molt fina i sempre la sentia. Era una fumadora empedreïda, i des que tenia vuit o nou anys la Dolours era l’encarregada d’encendre els cigarrets de la Bridie, col·locant-los-hi suaument entre els llavis. La Dolours detestava aquesta responsabilitat. La trobava repulsiva. Es quedava mirant la seva tieta, li estudiava la cara de més a prop del que ho hauria fet amb algú que la pogués veure, i intentava assimilar tot el que li havia passat. La Dolours era una nena xerraire, amb una tendència infantil a dir tot el que li passava pel cap. De vegades preguntava a la Bridie, «No preferiries haver-te mort?».
La Dolours es posava els monyons de la seva tieta en les seves mans petites i n’acaronava la pell de cera. Li recordaven, com li agradava dir, «les potes d’un gatet». La Bridie duia ulleres fosques, i una vegada la Dolours va veure una llàgrima que apareixia de darrere el vidre i li baixava per la galta pansida. I la Dolours es preguntava: Com pots plorar, si no tens ulls?
El matí clar i fred de l’1 de gener del 1969, un grup d’estudiants es va congregar a les portes de l’ajuntament, a Donegall Square, al centre de Belfast. La seva intenció era caminar des de Belfast fins a la ciutat emmurallada de Derry, a més de cent quilòmetres de distància, una marxa que duraria uns quants dies. Protestaven contra la discriminació sistemàtica dels catòlics a Irlanda del Nord. La divisió havia creat una situació perversa en què les dues comunitats religioses, que durant segles havien mantingut un grau de tensió, passaven a sentir-se com una minoria assetjada: els protestants, que constituïen la majoria de la població d’Irlanda del Nord però que eren minoria en el conjunt de l’illa, temien ser sotmesos per la Irlanda catòlica; els catòlics, majoria a l’illa però minoria a Irlanda del Nord, se sentien discriminats als sis comtats.
A Irlanda del Nord, hi vivien un milió de protestants i mig milió de catòlics, i era cert que els catòlics s’enfrontaven a una discriminació flagrant: sovint eren exclosos de les feines i els habitatges més bons, i també se’ls negava el poder polític que els podria haver permès millorar les seves condicions. Irlanda del Nord disposava d’un sistema polític propi, amb base a Stormont, als afores de Belfast. Durant mig segle, cap catòlic hi havia ocupat mai un càrrec executiu.
Exclosos de la indústria de construcció naval i d’altres oficis atractius, molts catòlics simplement van marxar i van emigrar a Anglaterra, a Amèrica o a Austràlia, a la recerca de la feina que no trobaven a casa seva. La taxa de naixements de catòlics a Irlanda del Nord doblava aproximadament la taxa de naixements de protestants, i tanmateix, durant les tres dècades anteriors a la marxa sobre Derry, la població catòlica pràcticament s’havia estabilitzat, ja que moltes persones no havien tingut altre remei que marxar.
Els joves manifestants consideraven que a Irlanda del Nord regia un sistema de castes similar a la discriminació racial dels Estats Units, i per això es van inspirar explícitament en el moviment pels drets civils dels Estats Units. Havien estudiat la marxa que Martin Luther King i altres líders dels drets civils havien fet des de Selma fins a Montgomery, Alabama, el 1965. Quan van sortir amb penes i treballs de Belfast, abrigats amb les trenques i agafant-se pels braços un al costat de l’altre, els estudiants lluïen pancartes amb el lema MARXA PELS DRETS CIVILS i cantaven «We Shall Overcome» (‘Vencerem’).
Una d’aquestes manifestants era Dolours Price, que s’havia unit a la protesta amb la seva germana Marian. La Dolours, amb divuit anys, era més jove que la majoria de manifestants, molts dels quals eren universitaris. S’havia convertit en una noia molt bonica, amb els cabells d’un pèl-roig fosc, els ulls blau verd i les pestanyes clares. La Marian era alguns anys més jove, però les dues germanes eren inseparables. A Andersonstown, tothom les coneixia com «les filles de l’Albert». Estaven tan unides, i anaven juntes tan sovint, que semblaven bessones. Entre elles es deien «Dotes» i «Mar» i s’havien criat compartint no només l’habitació, sinó fins i tot el llit. Les germanes, arrossegades per la personalitat enèrgica i irreverent de la Dolours, seguien el pas de la marxa absortes en una animada conversa, amb l’afilat accent de Belfast bisellat, lleugerament, per l’educació rebuda a St. Dominic’s, un rigorós institut catòlic de Belfast Oest per a noies, i interrompent cada rèplica amb un esclat de rialles.
La Dolours descriuria més tard la seva infantesa com un «adoctrinament». Però sempre va tenir un pensament ferotgement lliure, i mai va ser gaire bona a l’hora de callar les conviccions pròpies. D’adolescent, havia començat a qüestionar part del dogma amb què l’havien educat. Eren els anys seixanta, i les monges de St. Dominic’s només podien aturar els corrents culturals que sacsejaven el món fins a cert punt. A la Dolours li agradava el rock-and-roll. Com a molts joves de Belfast, també l’inspirava el Che Guevara, aquell fotogènic revolucionari argentí que havia lluitat al costat de Fidel Castro. Que el Che hagués estat abatut a trets per l’exèrcit bolivià (i que li haguessin tallat les mans, com a la tieta Bridie, com a prova de la seva mort) no feia altra cosa que situar-lo encara més amunt en el seu panteó personal d’herois revolucionaris.
Però fins i tot en una època en què les tensions entre catòlics i protestants a Irlanda del Nord anaven en augment, la Dolours començava a pensar que la lluita armada que els seus pares sempre havien
